(Joan Codina i Giol, Vicepresident de l’URC ·28/09/23) Benvolgudes germanes, benvolguts germans. Una salutació ben cordial com a membre de la nova Junta de la URC amb l’encàrrec de vice-president.
A l’Assemblea del mes de juny passat vaig interpretar l’elecció de la nova Junta com una mostra de confiança a unes persones que en aquest moment tenim més bona voluntat que temps per dedicar-nos a una tasca de coordinació del conjunt de comunitats amb seu al nostre país. És així com m’ho he pres i us ho faig saber: amb bon humor i pensant que, a part de ser una petita càrrega, és una gran oportunitat per endinsar-me més en la vida de les comunitats religioses que peregrinen a Catalunya i aportar-hi el que pugui.
Sóc salesià des de 1965 i prevere des de 1978. Des del 2020 formo part de la comunitat del Tibidabo continuant com a delegat del Provincial per a la URC. Vet aquí que estic a la vostra disposició treballant en equip amb la Junta.
Pla comunitari i projecte personal
Moltes comunitats al final de l’estiu aprofitem per redactar o revisar el projecte o pla comunitari i el projecte personal. És un moment bonic, sincer, intens i engrescador que genera una energia que hem d’anar dosificant al llarg dels mesos següents. Tant de bo que aquest esforç sigui impuls sota la força de l’Esperit per fer més viva i creïble la Vida Consagrada al servei de l’Església i de l’entorn més immediat!
Hem tingut ja dues reunions de la Junta per organitzar-nos i prendre consciència del que la URC porta entre mans. De moment, han sortit dos reptes per anar treballant: la formació inicial i permanent, i la participació de les congregacions que ordinàriament no es fan presents en les activitats i assemblees de la URC.
La sinodalitat no és moda d’una época
Sínode i sinodalitat. Del 4 al 29 d’octubre proper se celebra a Roma l’assemblea del Sínode “Per una Església sinodal: comunió, participació i missió”. Un assemblea que tindrà continuació durant l’any 2025. Ja hi hem participat d’alguna manera o altra i ara hauríem d’intensificar la pregària perquè l’Esperit Sant, que sempre fa noves totes les coses, susciti somnis i desigs segons el cor de Déu per a l’Església universal. Però el Sínode ens recorda que hem de viure la sinodalitat en els nostres llocs: fent que les nostres comunitats aprenguin i posin en pràctica el discerniment, repensant les nostres relacions comunitàries de manera que ningú se senti exclòs, estimulant la participació de laics i laiques, professionals i voluntaris, que se senten cridats a compartir el carisma i la missió. La sinodalitat no és moda d’una época, sinó que és l’única manera de ser església sempre.
Acabo amb el desig que tots i totes visquem amb joia i sapiguem transmetre la bellesa de la Vida Consagrada en el nostre entorn.
