(Vatican News ·Patricia Ynestroza · 25/03/21) Carta del cardenal João Braz de Aviz, Prefecte de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, en el 25 aniversari de la publicació de l’Exhortació Apostòlica de Sant Joan Pau II “Vita Consecrata”. En el document el Prefecte es dirigeix als consagrats i consagrades perquè continuïn sent “testimonis de la bellesa”, despertant en els altres l’atracció per la qual cosa és bell i veritable, en primer lloc el rostre de Déu.
“Els consagrats i consagrades tenen el repte en primera persona de despertar en tots, el sentit de l’esperança”, especialment “en aquest moment dramàtic”, no només per la pandèmia, “sinó sobretot per les seves conseqüències que ens toquen de prop en els esdeveniments quotidians de la comunitat civil i eclesial”. El Cardenal Joao Braz de Aviz, Prefecte de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, ho ha recordat a tots els religiosos en una carta commemorativa del 25è aniversari de l’Exhortació Apostòlica Vita Consecrata de Sant Joan Pau II que ha donat a conèixer aquest dijous 25 de març la Santa Seu.
A la Carta adreçada als consagrats i consagrades, el Cardenal Braz de Aviz, recorda que en “aquest moment dramàtic ens sentim solidaris amb tots els homes” en la tribulació i en la perseverança “no només per l’esdeveniment pandèmic, sinó especialment per les seves conseqüències, que ens afecten de prop en els assumptes quotidians de la comunitat civil i eclesial”, per tant, els ha recordat que “estan cridats personalment a despertar en tots, el sentit de l’esperança”.
El Prefecte recorda el moment històric en què va ser publicada l’Exhortació, el 25 de març de 1996 com a fruit de la reflexió de la Novena Assemblea del Sínode dels Bisbes a l’octubre de 1994, eren “temps de gran incertesa, en una societat líquida, amb identitats confuses i pertinences febles. Sorprèn, doncs, la certesa amb la qual es defineix la identitat de la vida consagrada, una identitat basada en la Trinitat, perquè és “icona de Crist transfigurat”, ha afirmat. És una forma original d’entendre la vida consagrada que integra “el diví i l’humà, percebent aquest vincle misteriós i lluminós entre l’ascens i el descens, entre l’altura transcendent i la immersió kenòtica a les perifèries de l’humà, entre la bellesa sublim en contemplar i la pobresa dolorosa en servir”.
La força de la relació
El prefecte escriu que “la vida consagrada es construeix plenament al voltant de la idea de relació, relació generada en i pel Misteri de Déu, la comunió trinitària. Una salvació que passa per la vida d’un que es fa càrrec de l’altre. Un testimoni que no és singular, sinó d’una fraternitat que viu el que anuncia i ho gaudeix. Una santedat que és comunitària, de pobres pecadors que comparteixen i es donen misericòrdia i comprensió cada dia”. Una consagració, ha afirmat, que no “s’oposa als valors del món i a la set universal de felicitat”, sinó que explica al món el poder humanitzador que provoca el “ser pobre, cast, obedient” i com una “veritable ecologia de l’ésser humà, dona sentit i equilibri a la vida, harmonia i llibertat en la relació amb les coses, salva de tots els abusos, crea fraternitat, dona bellesa … El Cardenal ha explicat que “avui la vida consagrada se sent més “pobre” que en el passat, però viu -per gràcia- molt més en relació amb l’Església i el món, amb els que creuen i amb els que no creuen, amb els que pateixen i estan sols”
Els sentiments del Fill
L’Exhortació en parlar sobre la formació dels consagrats és a través no d’una relació qualsevol, sinó una “que arriba a un contacte tan intens i profund com per redescobrir en si mateix la sensibilitat del Fill, al seu torn imatge i encarnació de la sensibilitat del pare. En efecte, els cristians creiem en un Déu sensible: escolta el gemec de l’oprimit i escolta la súplica de la vídua; pateix amb l’home i per l’home. Volem creure que la vida consagrada, amb els seus múltiples carismes, és precisament l’expressió d’aquesta sensibilitat. Es podria dir que cada institut subratlla amb el seu propi carisma un sentiment diví particular. Precisament per això, la formació es presenta en l’Exhortació com un procés que condueix a aquesta direcció: experimentar les mateixes sensacions, emocions, sentiments, afectes, desitjos, gustos, criteris electius, somnis, expectatives, passions … que el Fill- Servent-Anyell”.
Es tracta a més “d’una formació integral, construïda sobre la roca de l’amor etern que fa lliures, forma persones integrals que han après a evangelitzar la seva sensibilitat, a estimar Déu amb un cor humà i a estimar l’home amb un cor diví. Serà una formació que es prolongui en el temps, durant tota la vida”.
L’encant de la bellesa
La persona consagrada està llavors “cridada a ser testimoni de la bellesa”. Si Déu és bell i el Senyor Jesús “és el més bell entre els fills de l’home”, escriu el cardenal Braz de Aviz, “llavors ser consagrat a ell és bell”. Una via pulchritudinis, que “sembla l’única manera d’arribar a la veritat, o de fer-la creïble i atractiva”. Bell ha de ser “el testimoni i la paraula oferta, perquè bell és el rostre que vam anunciar”, i així ha de ser “la fraternitat i l’ambient que es respira”. Bells han de ser “el temple i la litúrgia, als quals tots estan convidats, perquè és bonic pregar i cantar les lloances de l’Altíssim i deixar-se llegir per la seva paraula”, “el nostre ser verges per a estimar amb el seu cor, el nostre ser pobres per dir que ell és l’únic tresor, el nostre obeir la seva voluntat de salvació i fins i tot entre nosaltres per buscar-lo a ell sol”. És bonic “tenir un cor lliure per acollir el dolor dels que pateixen per mostrar-los la compassió de l’Etern” i “fins i tot l’entorn ha de ser bell, en la senzillesa i la sobrietat creativa”, “perquè tot en l’habitatge reveli la presència i la centralitat de Déu”.
Finalment el Prefecte de la Congregació va dir que l’Exhortació pot seguir alimentant la fidelitat creativa de les persones consagrades, que és la columna vertebral de la vida consagrada en el tercer mil·lenni. Respondre als desafiaments que provenen de l’Església i de la societat actual implica créixer en significació evangèlica: “No podem -exhorta el papa Francesc- quedar-nos en la nostàlgia del passat ni limitar-nos a repetir les coses de sempre, ni en les queixes de cada dia. Necessitem la paciència valenta per caminar, per explorar nous camins, per buscar el que l’Esperit Sant ens suggereix. I això es fa amb humilitat, amb senzillesa, sense gran propaganda, sense gran publicitat “(Francesc, Homilia 2 de febrer de 2021)”.
