(CONFER · 14/01/25) La XXIX Jornada Mundial de la Vida Consagrada l’any del Jubileu Ordinari, que situa a tota l’Església sota el signe de l’esperança que no defrauda (cf. Rom 5,5) ens crida a convertir-nos en «pelegrins i sembradors d’esperança».
El pròxim 2 de febrer s’actualitzarà, en el camí sinodal i del jubileu ordinari, el propòsit de sant Joan Pau II quan va instituir la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, de manera que l’Església valori cada vegada més el testimoniatge de les persones consagrades i aquestes renovin quant ha d’inspirar el seu lliurament al Senyor.
Dues llavors que anuncien l’esperança
En un missatge publicat pels bisbes de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada s’enuncia la pregunta: Què porten avui en el costal de la sembra les persones consagrades per a escampar sement d’esperança mentre peregrinen cap al regne de Déu que s’anticipa en el seu camí? D’entre moltes llavors, es destaquen dues que anuncien l’esperança que està per arribar al mateix temps que alleugereixen els passos dels consagrats en el seu peregrinar quotidià: la «missió profètica» i les «relacions noves».
Les sements de missió profètica que els consagrats van sembrant amb la seva peregrinació alberguen clara aparença d’una esperança nova. Les persones consagrades, fidels a la seva identitat profètica, han de viure despertes, vigilants, amb actitud de sentinelles que eviten tot dormisquejar i comoditat. El papa Francesc es dirigeix als consagrats en els mateixos termes en la carta apostòlica amb motiu de l’any de la Vida Consagrada. «Espero que «desperteu al món», perquè la nota que caracteritza la vida consagrada és la profecia. Com vaig dir als superiors generals, «la radicalitat evangèlica no és només dels religiosos: s’exigeix a tots. Però els religiosos segueixen al Senyor de manera especial, de manera profètica»».
Sempre ha d’haver-hi llavors de relacions noves en el costal dels consagrats. Relacions generades i regenerades en Jesucrist, que es converteixen en testimoniatge discipular quan les acollim i promovem, com assenyala el papa Francesc en Evangelii gaudium. Aquestes relacions noves són bones llavors d’esperança, que tracten d’il·luminar un nou món relacional en el qual cada trobada humana es viu com una celebració gojosa.
La vida consagrada pot respondre alegrement al desafiament que descriu el Papa en l’exhortació apostòlica perquè en el seu sí i amb uns altres ha de ser capaç de descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-se, trobar-se, abraçar-se, secundar-se, participar uns de la vida dels altres, fent realitat una veritable experiència de fraternitat que es percep enmig del poble com una caravana solidària, una santa peregrinació, impulsada pel convenciment que sortir de si mateix per a unir-se a uns altres fa sempre bé.
Les persones consagrades no han de cansar-se de sembrar relacions noves, i menys encara d’escampar llavors de novetat en les relacions que precisen de l’impuls que només pot donar l’amor de Crist i la reconciliació amb el Pare i amb els germans. És la congruència d’una manera de ser i obrar, personal, comunitari i sinodal, que conforma un projecte de vida de «pelegrins i sembradors d’esperança» enmig de les nits d’una humanitat assedegada de la justícia, pau i abundància que Jesucrist ha vingut a instaurar.
