Artícle de Víctor Codina (SJ) publicat a la La Civiltà Cattolica, revista internacional de cultura de la Compañía de Jesús.
La vida religiosa ¿Del caos al kairòs?
Una crisi inèdita a l’Església occidental
Els historiadors de la vida religiosa (VR) coneixen molt bé que al llarg de la història de l’Església han desaparegut alguns instituts religiosos, tant femenins com masculins, després d’uns anys de vida fecunda.
També constaten que cada cicle nou de VR (el pas del monacat als mendicants, el pas dels mendicants a les congregacions apostòliques modernes…) suposa una certa crisi per al cicle anterior que lentament es recupera i adapta. La VR s’ha anat enriquint de l’experiència del desert, la perifèria i la frontera.
Però el que passa a la VR en el món occidental d’avui és diferent i nou, afecta tots els instituts religiosos: manca de vocacions, piràmides demogràfiques invertides amb molta gent gran a dalt i una petita base de gent jove, a més de nombroses sortides de la VR als pocs anys de la professió. Però la pregunta és per què surten?
Aquesta situació tan generalitzada provoca incertesa sobre el futur de la VR i en molts casos genera un clima de por i de pànic: desapareixerà la VR de les Esglésies de l’occident cristià? succeirà també un fenomen semblant d’aquí a uns anys a la VR d’Àsia i Àfrica? Cal caminar cap a noves comunitats de VR? Substituiran els nous moviments laïcals a la VR tradicional?
Si volguéssim sintetitzar aquesta situació en una paraula, potser hauríem de parlar d’una situació caòtica, de caos, una barreja de confusió i desordre. Aquesta situació té conseqüències de tota mena, no només pastorals i espirituals sinó institucionals, econòmiques, socials, etc… Què fer amb les obres pròpies, educacionals, pastorals, de salut i socials, quan no hi ha personal religiós, ni recursos econòmics per mantenir-les? Com mantenir les immenses despeses de les infermeries religioses? Com es pot formar la joventut religiosa enmig d’aquest clima d’inseguretat? Quin futur espera a les joves vocacions que entren en comunitats molt envellides? És possible continuar somiant?
Davant aquesta situació, coexisteixen dins del si mateix de la VR, postures divergents. Per a alguns, es tracta d’un fenomen passatger, d’una crisi temporal que aviat remetrà i s’addueixen exemples d’algunes comunitats religioses que han vist que darrerament augmentaven les vocacions. Altres, en canvi, opten per una postura apocalíptica, no hi ha res a fer, no hi ha futur, no podem continuar somiant. Hem d’aprofundir la situació actual per veure si hi ha alternatives possibles que no siguin ingènues ni catastròfiques.
Explicacions insuficients
Moltes vegades s’intenta explicar aquest fenomen de manera personal i subjectiva: les generacions més grans de VR no hem donat prou testimoniatge evangèlic; d’altra banda, la joventut d’avui només s’interessa gaudir de la vida i passar-ho bé.
És indubtable que a la VR madura del passat, no sempre hem estat signes evangèlics transparents i els abusos sexuals amb menors han demostrat grans esquerdes a la VR clàssica. Però no es pot afirmar que la VR actual representi una decadència respecte a la VR del passat, on, tanmateix, hi havia moltes vocacions.
No es tracta d’un problema únicament personal, en el passat hi havia moltes persones santes a la VR, com n’hi ha també ara. El problema no és numèric sinó més complex, més formal que material, més institucional que individual, més de processos en el temps que d’espais (EG 225-225), més d’estructura que d’accions concretes particulars.
És cert que entre la joventut hi ha persones tancades en allò econòmic i material, poc sensibles a valors espirituals. Però hi ha joves generosos, disposats a sacrificar-se per grans causes socials, ecològiques, de salut, migració, drets humans, justícia, etc, amb llargs voluntariats i molt compromesos. I molts s’obren a les dimensions de la transcendència, al silenci i la pregària. Tampoc aquí no podem fer judicis valoratius sobre la qualitat moral de la joventut d’avui davant la del passat. Són temps diferents. El que és cert és que la joventut d’avui no es vol comprometre en comunitats estretament lligades a un passat que ja no té futur.
Per tant, aquesta crisi actual de la VR a occident és un fet tan estès per tot arreu que no es pot explicar ni respondre per situacions personals, sinó que hi ha d’haver alguna causa objectiva, històrica, general, estructural, ja que la crisi afecta simultàniament a tots els instituts. No és una cosa purament quantitativa o numèrica sinó essencial i vital, no és de detall sinó una cosa formal, una mena de Gestalt.
A la recerca d’una resposta
Entrem aquí al conegut tema de canvi d’època, que s’expressa de maneres diferents; un nou temps axial; superació del neolític centrat a l’altar sacerdoci i sacrifici; canvi de paradigma que qüestiona el paradigma anterior i s’obre a noves perspectives, etc. El que és cert és que no hem arribat al final de la història, com pensen alguns ingenus. Vivim en un món secular, on la hipòtesi Déu ha desaparegut (ateisme) i ha de ser repensada pels creients per no fer de Déu un tapa forats, sinó un Déu que respecta les mediacions i les causes segones. Cal viure davant Déu com si Déu no existís (Dietrich Bonhoeffer), responsabilitzant-nos del món i de la història… SEGUEIX LLEGINT L’ARTICLE:
