(CR · Víctor Rodríguez) Isolat en un coll prop de Sant Quirze de Safaja s’alça solemne l’antic sanatori de Puig d’Olena, conegut per ser l’espai on va passar els seus darrers anys el poeta Màrius Torres. L’edifici, inaugurat pel president Macià i impulsat per Maria Planas, va funcionar sota la direcció del doctor Francesc Ribas Soberano. Avui Puig d’Olena és un Centre Residencial d’Acció Educativa que sota el nom CRAE Mare de Déu del Roser forma part de l’obra de les Dominiques de l’Anunciata, congregació fundada per sant Francesc Coll. Però no sempre ha estat així, al llarg dels seus 90 anys d’història, l’antic sanatori ha tingut diferents funcions, però la congregació sempre ha mantingut una vinculació directa.
Ens rep el seu director, Ernest Viaplana, que forma part del centre des de fa més de 35 anys i coneix com ningú l’espai, la història i la trentena d’infants que aixopluga el CRAE i els centenars que han viscut aquí.
El primer aparell de raig X
Amb una superfície de 4.200 m² en una finca forestal i de conreus de més de 100 hectàrees, Puig d’Olena va ser concebut com un sanatori antituberculós avançat. Va ser projectat seguint els models i directrius europees del moment i encara avui la seva arquitectura és un reflex de tot el que va ser i significar.
Puig d’Olena no era qualsevol lloc i no va ser en un principi cap obra benèfica sinó un sanatori privat amb un cert luxe que comptava fins i tot amb quiròfan i laboratori propi. No obstant això, mai va oblidar el seu vessant més social com bé diu Viaplana: «El Doctor Ribas repartia uns sobres per tal que els malalts paguessin la seva estada mensual, però ja tenia acordat amb els malalts que retornarien el sobre buit perquè sabia no podien pagar».
Amb Viaplana ens endinsem cap a una sala amagada -avui en desús- que conserva una bella peça de museu. I és que en els seus millors moments el sanatori va disposar del primer aparell de raig x de tot l’estat i allà es conserva intacte. Només com a exemple, les tasses i plats tenien el seu segell i s’editaven llibres amb la capçalera de l’establiment, esdevenint edicions pròpies.
Un sanatori autosuficient
Quan es trià l’espai, es va tenir en compte l’isolament del lloc, la disposició del Sol, el vent i la climatologia, elements que havien d’afavorir la cura, el benestar i la recuperació dels malalts de tuberculosi. Les habitacions, àmplies i lluminoses gràcies a grans finestrals amb terrasses ho demostren. Espais comuns com la biblioteca o un teatre fan veure que els serveis podien ser els d’un hospital, però les comoditats, semblaven les d’un hotel o balneari. A part de l’edifici central destinat a malalts, es van projectar granges, galliners i pallers per tal que dins de la propietat, es conreés, produís i criés tot el que els residents podien necessitar. El complex era autosuficient.
La guerra també va passar factura al sanatori acabat d’obrir pocs anys abans. Tal com es veu al registre, durant la guerra moltes persones eren donades d’alta al poc d’ingressar, fet que demostra que va ser un lloc de pas cap a França, i que va acollir alhora malalts i ferits que rebien transfusions de sang. El doctor Ribas -amic del president Companys i que també va fer estada al Sanatori- acabaria patint un consell de guerra i un exili forçós de Puig d’Olena durant el franquisme per haver estat diputat d’Esquerra Republicana.
