(Claretians · 08/01/26) Nascut a l’antic veïnat de Salt, a Girona, el 10 de maig de 1944, el missioner claretià Lluís Garcia passa unes setmanes de descans a Catalunya quan fa cinquanta anys de la seva arribada al Brasil, on conviu en comunitat amb els també claretians Francesc Trilla, i Josep M. Sala; i dos claretians brasilers amb els quals formen comunitat, encara que residents a 40 Km de distància. Cada dos anys retorna a la terra que el va veure néixer i on va rebre l’impuls per ser missioner sota l’estil i el carisma del P. Claret.
Aprofita aquests dies de Nadal que és a Catalunya per estar amb la família, els companys de congregació i fer alguna revisió mèdica.
Com arriba vostè al Brasil?
Hi arribo juntament amb el P. Francesc Trilla el 1975, enviats per la Província Claretiana de Catalunya. Amb ell vam fer un petit periple començant a l’Àfrica, a Guinea Equatorial i al Camerun, entre el 1973 i 1975. No ens vàrem poder quedar a Guinea, on estàvem destinats, per problemes polítics. Finalment, arribem al Brasil, el 28 de novembre de 1975. I fem serveis missioners a Itapací (Estat de Goiás), Novo Aripuanã (Estat d’Amazones), i, finalment, a Guajará-Mirim (Estat de Rondônia), per ajudar allà on podíem ser necessaris i on faltessin capellans, com era el cas. Al Brasil ja hi havia un claretià català fent feina, el P. Pere Jordà. En nom dels Claretians de Catalunya, ens vam oferir al bisbe local per anar allà on calgués.
Quan arriba al Brasil, ja era sacerdot?
No, hi vaig arribar com a germà i va ser sobretot una monja qui em va animar a estudiar teologia a la Pontifícia Universitat Catòlica de Rio de Janeiro. Al cap de cinc anys, el 10 de setembre de 1980, vaig ser ordenat capellà, al començament de ser a Novo Aripuanã. Enguany he complert, doncs, 45 anys de sacerdoci i 50 de missió al Brasil.
Quina és la realitat on viuen i treballen?
On som, atenem el municipi i parròquia de São Miguel do Guaporé, amb unes 27.000 persones i una extensió de 7.800 quilòmetres quadrats. Tenim vuit comunitats a la ciutat i quaranta-dues en zones rurals. On els cultius són plans, la població s’està desplaçant tant per la contaminació que generen els cultius intensius de soja o arròs, com pels grans terratinents, que compren la terra als petits propietaris, provocant que marxin cap a les ciutats. On el terreny és muntanyós i es cultiva en pendent, la gent s’ha quedat a la seva terra i la població s’ha mantingut més estable. Aproximadament, la meitat de la població és evangèlica i l’altra, catòlica, però actualment la convivència és prou bona. Gràcies a Déu, hi ha un gran escorxador que dona feina a molta gent.
Com és el seu dia a dia al Brasil?
Faig de vicari i també porto els comptes de la comunitat parroquial. Formem un petit equip amb en P. Francesc Trilla, que fa de rector, i amb el G. Josep M. Sala. Hi ha un diaca permanent i l’ajuda de tres monges. Plegats atenem un total de cinquanta comunitats, que visitem almenys un cop per mes.
Com s’ho fan per arribar a tot arreu?
Ens repartim les comunitats entre nosaltres. Als vespres, diàriament, celebrem l’eucaristia, sovint en dues comunitats alhora, mentre que al matí fem tasques formatives, de gestió i d’atenció. Quan cal, ens dividim per poder arribar a tot arreu. Puc dir que, normalment cada mes, hem visitat les cinquanta comunitats i treballem perquè hi hagi tant ministres de l’eucaristia com de la paraula perquè cada comunitat pugui tenir la celebració dominical, presidida per ells mateixos.
Com van ser els primers anys?
Als inicis anàvem amb barca pel rius Mamoré i Guaporé visitant els pobles. Amb el temps s’han anat obrint carreteres, però només els primers anys vam fundar mitja dotzena d’esglésies: vam fer molta feina! Però sempre hi ha hagut punts allunyats on és molt difícil d’arribar per l’aïllament selvàtic de certes zones.
Quin paper juga el carisma claretià en les comunitats on treballa?
La nostra missió principal és fundar i atendre comunitats perquè la gent visqui la seva fe, anunciant l’evangeli i animant aquestes comunitats a viure la fe amb joia i esperança. Tenim una especial atenció a la formació de catequistes i altres agents de pastoral. I també, evidentment, es treballa molt la part social; aquí hi han fet un gran paper els joves voluntaris tant de Catalunya com del mateix Brasil.
Ara que és a Catalunya, quins contrastos li sobten més en relació amb la vida al Brasil?
Catalunya ha crescut molt. No soc ningú per jutjar amb el poc temps que soc al país on vaig néixer, però allà també passa com aquí: hi ha comunitats més vives que altres, però en general són petites; sobretot, però, allà la gent és molt responsable de la seva comunitat.
Quin missatge donaria als joves que es plantegen una experiència missionera?
Principalment, que pensin que l’Església és universal i que cadascú ha de procurar participar-hi i compartir la seva fe arreu, sigui on sigui. Aquí, a casa nostra, falta gent, però a qualsevol lloc falta esperit missioner, perquè la fe no ens la podem quedar per a nosaltres. L’esperit missioner és necessari sempre.
