(Escola Pia · 17/12/25) Què va motivar l’Enric Sàrries a escriure un llibre sobre la història de l’Escola Pia de Puigcerdà? Quin vincle hi tenia? L’autor ha omplert un buit en la historiografia escolàpia amb el llibre “Presència de l’Escola Pia a Puigcerdà (1728-1972)”, un relat que aconsegueix convertir la història local en un testimoni universal sobre l’educació, la fe i el compromís comunitari.
Hi ha qui diu que les experiències de joventut marquen profundament, que deixen empremta. Això és el que li passà a l’Enric Sàrries: acabats els estudis al noviciat i de magisteri, la seva primera destinació fou a l’Escola Pia de Puigcerdà, on hi passà els primers quatre anys de la seva dilatada carrera com a mestre. Fou un temps de posar en pràctica allò après, el primer contacte directe amb els alumnes, les primeres responsabilitats plenes. Tenia ganes i il·lusió, i tant l’escola com els seus pupils respongueren de la mateixa manera a les seves alegries. Ell donà molt a Puigcerdà, però Puigcerdà també li donà molt a ell.
Quan el 2018 l’aleshores cap de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia, Joan Florensa, l’animà a escriure una història d’aquella Escola Pia que ell guardava en el record, acceptà l’encàrrec gustosament. Potser no s’imaginava alguns entrebancs que trobaria pel camí (pandèmia, manca d’informació per alguns períodes, una edició del llibre molt llarga), però amb empenta i determinació el seu objectiu ha arribat a bon port, i aquesta tardor ha vist la llum Presència de l’Escola Pia a Puigcerdà (1728-1972), presentat a la mateixa vila de Puigcerdà el proppassat 5 de desembre.
Molt més que una escola
La gran afluència a l’acte i el nombre d’exemplars que Sàrries signà foren una mostra d’afecte mutu entre l’autor, els seus exalumnes i la vila; una manera, segurament, de recosir algunes ferides derivades de com l’Escola Pia va marxar de Puigcerdà el 1972. Tal com digué el director general de l’Escola Pia de Catalunya, David Gallemí, en certa manera per a la institució aquell acte no era solament la presentació d’un llibre, sinó també una reparació que els permetria recordar no només la història d’una escola, sinó, tal com anuncia el títol del llibre, reivindicar la presència escolàpia a la Cerdanya, la relació que s’establí entre l’orde i el territori, amb una participació activa en la dinàmica cultural i social de la comarca.
La presentació va comptar amb les intervencions de Sàrries i Gallemí, però també de Joan Manel Serra, alcalde de Puigcerdà, i d’Erola Simon, directora de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, qui agraí la col·laboració fàcil i de confiança establerta des de ja fa uns anys amb l’Escola Pia de Catalunya. La sala Sebastià Bosom de l’Arxiu quedà petita pel gairebé centenar d’assistents a l’acte.
Llenguatge planer i rigor històric
Amb una estructura molt clara i una combinació d’història i anecdotari, Sàrries captà l’atenció del públic amb la seva calidesa i l’emoció que traspuava de la seva intervenció, que fou llargament aplaudida. I és que era el resultat d’una meticulosa i rigorosa recerca que omplia un buit de la historiografia escolàpia fins aquell moment.
Tal com explica l’editorial Pinsà, encarregada de l’edició del llibre, a la seva pàgina web, “a partir d’una acurada recerca documental, l’obra reconstrueix la vida de la comunitat escolàpia, el seu paper en l’educació i la vida social cerdana, i els canvis pedagògics, religiosos i humans que hi tingueren lloc. Amb un llenguatge planer i rigor històric, es dona veu als mestres, alumnes i famílies que van mantenir viva la missió calassància: promoure el bé comú per mitjà de la instrucció de la joventut.
Educació, fe i compromís comunitari
Més que una crònica institucional, és un testimoni de servei i arrelament cultural a la Cerdanya. L’Enric Sàrries combina el rigor documental amb una escriptura propera i viva, que trasllada al lector al context de cada època sense perdre el to serè i reflexiu del cronista. La seva narració alterna dades precises —dates, noms, esdeveniments— amb passatges que evoquen l’ambient de la vila, les relacions humanes i la dimensió pedagògica dels escolapis. El resultat és un relat ordenat però ple de calidesa, que aconsegueix convertir la història local en un testimoni universal sobre l’educació, la fe i el compromís comunitari”.
Eduard Puigventós
Responsable de l’Arxiu Provincial d’Escola Pia de Catalunya
T’interessa aquest llibre?
Les persones interessades a adquirir Presència de l’Escola Pia a Puigcerdà (1728-1972) poden adreçar-se a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya, que n’ha dirigit l’edició.
Contacte: arxiu.provincial@escolapia.cat
