(Sor Rosa Sanz HC) El cap de setmana, del 13 al 14 de maig, les germanes de les promocions dels anys 1988 al 92 de la Companyia Filles de la Caritat de tot Espanya, vam tenir una trobada interprovincial a Madrid, per celebrar totes aquelles que portavem entre 29 i 35 anys de vocació.
Les jornades es van celebrar a la casa José Abascal i van anar a càrrec del pare Luis A. Gonzalo Díez, claretià, docent, teòleg i Director de la Revista Vida Religiosa. Ell va ser el conferenciant que va conduir els temes de reflexió, presentant- se d’entrada com “un company de camí i amic de les germanes”.
“Ens queda molt per recòrrer”
En la seva exposició va assegurar que a la vida consagrada li queda molt per recórrer i que el seu futur li demana que sigui “potent i vigorosa”. “La comunitat que ve és tota una aventura – va dir-. No ens la podem imaginar des de la nostra comunitat que és ara. Sinó ser capaços de sortir del plantejament del qual estem. Hem de consensuar unes pistes a dissenyar la comunitat que ve”. “És una qüestió d’enamorament, és un canvi de cor”.
Des de la reflexió del pare claretià es va reflexionar com les nostres Institucions, vénen d’experiències de força, i gràcies a la voluntat aquesta Companyia s’ha fet molt gran. Però, ara ens toca abraçar la feblesa. Tal com es va dir a la ponència “són moments difícils, perquè no hem de competir entre nosaltres, sinó ajudar-nos i voler-nos”. És una passió que no té a veure amb la vocació. Per somiar una comunitat diferent, hem d’entrar en un terreny delicat, perquè els nostres afectes, afecten tot, a llegir de manera determinada, sentir, viure, pensar”.
En aquest sentit, es va insistir a “treballar en equip” vinculats al cor. “Som Institucions que cadascú han estimat per separat i no ha de ser així”. Hem de trobar “Pistes per a aquest nou disseny”, va dir el ponent.
Així doncs, en aquesta línia se’ns va convida a apostar per un lideratge amb “visió, per analitzar en conjunt i no aclaparar-se per una ximpleria”. La Vida Consagrada, necessita créixer. El problema és de sentit. Àmbits comunitaris que donin vida.
Comunitat ets tu amb les germanes
“A què anomenem moments centrals? Ho estic vivint amb les meves germanes? Els moments que es comparteixen són vida? Qui és comunitat? Amb aquestes qüestions deduir que comunitat ets “tu amb les teves germanes, ja que “la vida comunitària se sosté a l’Amor. Amb tot les procedències són diferents avui dia i el concepte de vinculació, pertinença ha canviat. “La pertinença, no sols jurídica, sinó és un enamorament”.
Procés Sinodal
En relació al Sínode, durant la jornada es va aprofundir en el procés Sinodal en què vivim. “Un procés en què el diàleg i l’escolta és necessària”. En aquest sentit, el pare Luis A. Gonzalo Díez va insistir a “treballar molt la integració amb tu i amb mi”. Ser capaços de fer una vida agradable i no impossible als altres. “Entendre que l’altra persona està buscant el mateix que jo”.
Seguint una de les crides del papa Francesc va assenyalar que “falta valentia en el discerniment, més entrega i honestedat”. Un exercici interior i fratern per veure que a la comunitat no només és important el que fem, sinó conèixer les persones.
Després de l’exposició teòrica, les germanes vam passar a la pràctica. Dividides per grups vam reflexionar grupalment sobre diferents preguntes en relació a la vida comunitària, ja no només amb les germanes sinó també amb altres vocacions, laics, preveres, altres consagrats, etc.
El resultat de la trobada dels grups va ser molt ric. Regnava l’autenticitat i la valentia, per expressar que cal sortir de la mediocritat i de la rutina, per generar moments de qualitat i no de quantitat. “Espais comunitaris amb oxigen, perquè tots volem i m’ho he de creure que l’estat natural de la vida consagrada no és la crisi sinó l’ESPERANÇA”.
Conclusions d’una trobada fraterna
No sabem què ens oferirà el futur, però que no desaparegui el Misteri de la Fraternitat, això és el que té referent, acollida i és signe. Això és, Regne de Déu. És estar fabricant fraternitat, enmig de tantes fraccions. La cultura de la trobada és essencial, hem de ser testimonis de l’abraçada.
Entre les diferents claus a tenir en compte, va destacar-se el diàleg amb la societat, l’atenció de les persones que no són ateses. “Convertir la vida domèstica en missió, és vocació al servei del regne, i és on hem d’estar”. Per això, es va insistir que s’exigeix noves maneres, més impermeables, més capaces de viure amb altres, sentir amb altres. No el protagonisme del bé, sinó detectors del Bé i recolzar-ho.
La gran tasca de la Vida Consagrada és reinventar-nos per bandejar la indiferència que corca l’esperança i fa velles tantes propostes d’innovació i de vida.
Agraeixo a Déu ia la Companyia haver pogut participar en aquesta trobada, i com totes nosaltres tornar a les nostres comunitats amb un nou impuls missioner ple d’ESPERANÇA.
