(Generalitat Catalunya · 14/04/26) El Govern ha acordat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional l’Arxiu del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona, una de les fundacions monàstiques més rellevants de Catalunya, tant per la seva antiguitat com per la seva vinculació directa amb la Corona.
L’arxiu del Reial Monestir constitueix un dels fons documentals monàstics més rellevants de Catalunya, tant per la seva antiguitat com per la seva integritat. L’inventari actual del fons confirma i reforça la importància excepcional d’aquest conjunt documental dins el patrimoni documental català. Es tracta del testimoni escrit d’una institució fundada i protegida per la casa reial catalana, estretament vinculada al braç feudal i als estaments mercantils i burgesos del país, que constitueix una font imprescindible per a l’estudi de la història social de Catalunya des de la baixa edat mitjana fins a l’inici de l’època contemporània.
El valor del fons transcendeix l’àmbit local, atesa l’amplitud territorial del patrimoni feudal que el monestir va administrar durant segles. Igualment, la seva vinculació amb un monument de primer ordre de l’arquitectura gòtica catalana el converteix en una peça clau per al coneixement de la producció artística del país, especialment en àmbits com el del moble o la ceràmica. Des del punt de vista arxivístic, destaca la seva excepcional completesa: a diferència de la majoria dels fons monàstics catalans, no ha patit destruccions, dispersions ni trasllats fora del país des del segle XIX.
La declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional de l’Arxiu permet completar la protecció jurídica del conjunt patrimonial acumulat per la institució des de la seva fundació per Jaume II i Elisenda de Montcada.
El Reial Monestir es va crear per iniciativa de la reina Elisenda de Montcada, amb el suport del rei Jaume II, amb qui s’havia casat el 1322. Les primeres gestions fundacionals daten de 1325 i el monestir es va inaugurar el 3 de maig de 1327, data en què van ingressar-hi les primeres monges clarisses. L’acta fundacional, conservada i publicada posteriorment per sor Eulàlia Anzizu, deixa constància explícita de la voluntat reial en la creació del cenobi.
Des del seu origen, Pedralbes es va configurar com una fundació reial estretament vinculada a les elits feudals i al patriciat urbà barceloní i va gaudir de manera continuada de la protecció dels sobirans catalans. Aquesta relació explica la riquesa del seu patrimoni territorial, arquitectònic i moble, així com la preservació d’un arxiu històric de gran valor, que ha arribat fins als nostres dies en un estat excepcionalment íntegre.
Al llarg del segle XIX, el monestir va començar a rebre una atenció creixent per part de les institucions culturals i científiques. Aquest interès va culminar amb la declaració del conjunt monàstic com a monument historicoartístic el 1931, per decret del Govern de la Segona República.
Durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va adoptar mesures extraordinàries per garantir la protecció del monestir i del seu arxiu. El conjunt va ser apropiat temporalment per decret el 1936 i es va convertir en seu de l’Arxiu Històric General de Catalunya, amb la direcció d’Agustí Duran i Sanpere. Pedralbes va esdevenir un espai de salvaguarda del patrimoni documental català que acollia fons procedents d’arreu del país.
Amb la fi de la guerra, la comunitat de clarisses va recuperar la custòdia del monestir i del seu arxiu. Malgrat les pèrdues puntuals, els arxivers estatals van reconèixer que la major part del fons documental s’havia conservat. El 1972, l’Ajuntament de Barcelona i la comunitat van signar un conveni per protegir i museïtzar el patrimoni moble, mentre que l’arxiu va continuar sota responsabilitat de les monges, amb una arxivera pròpia.
Amb el restabliment de la Generalitat, el Departament de Cultura va reprendre l’atenció envers l’arxiu, tot reconeixent-ne el valor excepcional i facilitant-ne l’accés als investigadors. L’Arxiu del Monestir de Pedralbes va figurar dins el primer Directori d’Arxius de Catalunya (1898 i 1999). El 1994 es va dur a terme una revisió completa del fons històric per contrastar-lo amb l’inventari elaborat un segle abans per sor Eulàlia Anzizu, figura clau en la restauració i l’organització de l’arxiu a finals del segle XIX.
A partir dels anys 2000, la comunitat va expressar les dificultats creixents per atendre les consultes i la necessitat de garantir la preservació i l’accessibilitat del fons. Aquesta situació va desembocar en la signatura d’un conveni l’any 2009 entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Reial Monestir de Pedralbes, que va impulsar un projecte integral de descripció, digitalització i restauració del fons documental i del mobiliari històric.
Els treballs, culminats el 2013, van permetre digitalitzar i descriure els documents compresos entre el 1081 i el 1899, seguint la Norma de descripció arxivística de Catalunya (NODAC). El resultat d’aquest procés, recollit en la publicació L’Arxiu del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Redreç i nova descripció dels seus documents (2017), confirma la importància excepcional del fons dins el patrimoni documental català i reforça la necessitat de continuar garantint-ne la preservació, la gestió adequada i l’accessibilitat pública.
