Reproduïm la lliçó Inaugural del Curs 2026-27del Institut Superior de Ciències Religioses Don Bosco, impartida per la prof. Dra. Gemma Morató
Quan pensem en el Papa utilitzem molts noms. Sant Pare. Bisbe de Roma. Successor de Pere. Vicari de Crist. Papa. Però hi ha un que em sembla especial: Pontífex.
Pontifex. Tradicionalment ho hem explicat a partir de dues paraules llatines: pons, pont, i facere, fer. El que fa ponts. El constructor de ponts.
Els filòlegs ens diran que l’etimologia històrica és una mica més complicada, però la imatge ha travessat els segles i s’ha convertit en una extraordinària manera de comprendre el ministeri del Papa. I, a més, LLeó XIV l’ha fet seva.
Per això voldria que durant aquests minuts no pensem solament en Robert Francis Prevost, el Papa escollit el 8 de maig de 2025, sinó en una cosa més profunda:
Què significa ser constructor de ponts en el món que ens ha tocat viure?
Perquè hi ha una primera evidència. Els ponts només fan falta quan existeix una distància. Ningú construeix un pont entre dos llocs que ja estan units.
El pont existeix perquè hi ha un riu. Perquè hi ha un barranc. Perquè hi ha dues ribes. I el nostre món té moltes ribes: Dreta i esquerra. Nord i Sud. Rics i pobres. Creients i no creients. Migrants i societats d’acolliment. Joves i grans. Tradició i novetat. Tecnologia i humanitat.
I, per descomptat, també tenim les nostres ribes dins de l’Església: conservadors i progressistes. Els que creuen que tot va massa de pressa i els que creuen que tot va desesperadament lent. Els que comencen cada frase dient «amb Francesc…» i els que comencen cada frase dient «després de Francesc…». Els que pensen que l’Església necessita canviar-ho gairebé tot i els que sospiten que qualsevol canvi probablement és una heretgia.
Tenim moltes ribes. I enmig d’aquest món apareix un Papa. Surt al balcó de Sant Pere. Milions de persones esperen les seves primeres paraules.
És un d’aquests moments en què cada paraula compta. Podria haver parlat de l’Església, de la seva elecció o de si mateix.
I comença dient: «La pau estigui amb tots vostès».
I de seguida defineix aquesta pau amb quatre paraules: «Desarmada i desarmant, humil i perseverant».
Però després diu una cosa encara més interessant. Parla de Crist com a pont. I demana: «Ajudeu-vos els uns als altres a construir ponts, amb el diàleg, amb la trobada».
Era el 8 de maig de 2025. Encara no sabíem pràcticament res de Lleó XIV. Però, potser, ja havia dit moltíssim. Perquè la seva primera paraula va ser pau. I una de les seves primeres imatges va ser el pont.
Construir ponts comença per escoltar
Hi ha una cosa elemental en qualsevol pont. Abans de construir-ho cal saber on està l’altra riba. Sembla obvi. Però potser aquest és un dels grans problemes de la nostra societat. Hem deixat de mirar l’altra riba. O, pitjor encara, hem decidit per endavant qui viu allà.
I llavors apareixen les etiquetes: Conservador. Progressista. Feixista. Comunista. Woke. Integrista. Heretge. Tradicionalista. Carca. Progre. I podríem continuar.
Les etiquetes tenen un avantatge enorme: ens estalvien escoltar. Si jo ja sé qui ets, ja no necessito saber què penses. Si ja t’he classificat, puc deixar de preguntar-me si potser tens alguna raó. Si ja he decidit que pertanys al grup equivocat, tot el que diguis serà sospitós.
La polarització no consisteix a pensar diferent. Això és normal. Fins i tot és bo. La polarització comença quan deixem de considerar a l’altre una persona amb la qual podem parlar.
I aquí apareix una paraula que es repeteix moltíssim a Lleó XIV: escoltar.
Al novembre de 2025 va escriure als diplomàtics de la Santa Seu: “Tota paraula ha d’estar precedida per l’escolta”.
Escoltar a Déu i escoltar als petits. Escoltar especialment a aquells la veu dels que normalment no se sent. Em sembla important l’ordre. Perquè moltes vegades nosaltres fem exactament el contrari.
Primer parlem. Després tornem a parlar. I, si queda temps, potser escoltem.
I això succeeix també a l’Església. Tenim reunions de dues hores on tots esperen pacientment que l’altre acabi… per a poder dir el que ja havien pensat abans de començar la reunió.
Això no és escolta. Això és esperar torn. Escoltar és una cosa bastant més perillosa. Perquè qui escolta corre el risc de descobrir que l’altre té raó en alguna cosa. I llavors potser ha de canviar. Per això escoltar és una actitud profundament espiritual.
Un pont no destrueix les ribes
Però hi ha una segona característica del pont que em sembla fonamental. El pont no elimina les dues ribes. Les uneix. Això és importantíssim perquè a vegades confonem diàleg amb relativisme.
Dialogar no significa dir que tot és igual. No significa renunciar a la veritat. No significa amagar les nostres conviccions per a no molestar. El pont uneix precisament perquè les dues ribes continuen sent diferents.
I potser aquí trobem una mica del mateix Robert Prevost. La seva biografia és ja una biografia de ponts: Neix als Estats Units i viu gran part del seu ministeri al Perú: Nord i Sud. És matemàtic de formació inicial i després canonista: ciència i dret.
És religiós agustí i després bisbe: vida religiosa i institució eclesial. Ha estat missioner i superior general: perifèria i govern. Ha viscut a Amèrica Llatina i a Roma. I crec que tot això marca a una persona.
Perquè hi ha persones que coneixen altres cultures perquè han llegit sobre elles. I hi ha persones que les coneixen perquè han hagut d’aprendre a viure dins d’elles (com molts de vosaltres). No és el mateix.
Viure en una altra cultura obliga a descobrir una cosa bastant saludable: que la nostra manera de fer les coses no és necessàriament l’única manera assenyada de fer-les. I això potser ajuda a comprendre per què Lleó XIV sembla tenir una certa resistència a instal·lar-se còmodament en una sola riba.
Ponts invisibles
En aquella carta als diplomàtics va utilitzar una expressió interessant. Els va dir que estaven cridats a ser: «ponts invisibles». M’agrada aquesta idea d’humilitat. Perquè nosaltres solem pensar en els grans ponts. Els espectaculars. Els que apareixen en les fotografies.
Però probablement els ponts que sostenen veritablement la nostra vida són invisibles: Una trucada telefònica. Una conversa. Una persona que aconsegueix que dues que estaven enfadats tornin a parlar-se. Una religiosa que sosté una comunitat difícil sense que ningú ho sàpiga. Una mare que manté unida una família. Algú que decideix no repetir una crítica que ha escoltat. Una persona que, en una reunió, en comptes d’afegir llenya al foc, intenta comprendre.
Ningú fa fotografies d’aquests ponts. No apareixen en els periòdics. No reben premis. Però sostenen el món.
Potser una de les grans tasques de l’Església és precisament aquesta: construir ponts que no necessiten portar el nostre nom. Això és una cosa profundament evangèlica.
El problema és que a nosaltres ens agraden bastant els ponts… especialment si després posem una placa indicant qui els va construir. L’Evangeli proposa una cosa més discreta. Construir i continuar caminant.
Desarmar les paraules
Hi ha un pont especialment urgent: el del llenguatge.
Lleó XIV es va reunir amb els professionals de la comunicació quatre dies després de la seva elecció. I els va dir: «Desarmem les paraules i contribuirem a desarmar la terra».
Aquesta frase mereix ser pensada. Perquè nosaltres solem situar la violència lluny: A Ucraïna. A Orient Mitjà. A Àfrica. En els llocs on hi ha armes. Però les guerres comencen molt abans que apareguin les armes.
Comencen quan canvia el llenguatge. Quan deixem de dir persona a l’altre. Quan ho convertim en una categoria. Quan ridiculitzem. Quan difonem una mentida. Quan atribuïm les pitjors intencions a qui pensa diferent. Quan ens alegrem que a l’altre li vagi malament.
Llavors la violència ja ha començat. Encara no hi ha bombes. Però ja estem preparant el terreny.
Per això potser la pregunta cristiana no és solament: «Estic a favor de la pau?». Tots estem a favor de la pau. Especialment d’una pau que hagin de construir els altres. La pregunta veritable és: les meves paraules construeixen pau?
Com parlo de qui pensa diferent? Com parlo de qui vota diferent? Com parlo de qui viu l’Església d’una altra manera? Com parlo de la persona del meu familiar/la meva comunitat amb la que em costa conviure?
Perquè es pot estar en contra de totes les guerres del planeta i mantenir tres guerres obertes en el propi passadís.
Ponts ferms
Lleó XIV va parlar també de «ponts ferms quan els esdeveniments semblen difícils de contenir». Un pont ha de suportar pes. Aquesta característica és menys poètica. Però potser és la més important.
Perquè un pont preciós que s’enfonsa quan passa el primer camió serveix per a molt poc. I la comunió també ha de suportar pes: les diferències. Els conflictes. Les ferides. Les decepcions. Les incomprensions.
Construir ponts no significa evitar els conflictes. Significa aconseguir que el conflicte no destrueixi la relació.
I això val per a l’Església. Perquè la nostra Església està vivint tensions reals: hi ha maneres diferents de comprendre la litúrgia. La moral. La sinodalitat. El paper de les dones. La relació amb la cultura contemporània. L’autoritat. La tradició. Les reformes.
I el problema no és que existeixin diferències. L’Església sempre les ha tingut. El problema comença quan cada grup pensa que ell és l’Església i els altres estan dins per algun error administratiu.
Aquí desapareix la comunió.
Lleó XIV va recordar la tarda de la seva elecció una frase de sant Agustí: «Amb vostès sóc cristià i per a vostès, bisbe».
Em sembla una magnífica manera de comprendre l’autoritat. Abans que Papa, cristià. Abans que autoritat, germà. Abans que governar, pertànyer. Això no disminueix l’autoritat. La fa cristiana.
Perquè el pontífex no pot construir un pont des d’un helicòpter. Ha de trepitjar-ho. Ha de exposar-se. I qui trepitja el pont corre un risc.
Els d’una riba pensaran que s’ha acostat massa als altres. I els de l’altra pensaran que encara no s’ha acostat prou. Probablement aquest serà un dels grans sofriments de Lleó XIV.
Perquè qui pertany completament a una riba sap perfectament qui són els seus. Qui decideix construir el pont pot acabar sent sospitós per a les dues.
Àfrica: Quan el pont es fa viatge
I hi ha un moment del pontificat de Lleó XIV que expressa tot això d’una manera gairebé perfecta. El seu viatge a Àfrica d’abril de 2026: Algèria. Camerun. Angola. Guinea Equatorial. I va voler començar precisament a Algèria. Per què? Per sant Agustí. Lleó XIV és agustí.
Agustí va ser bisbe de Hipona, l’actual Annaba. Però hi ha una cosa preciosa. El Papa podia haver anat a Algèria simplement per a recuperar les seves arrels cristianes i agustinianes. I, no obstant això, va convertir aquestes arrels en pont.
Ell mateix va explicar després que allí havia pogut travessar tres ponts: el pont amb els Pares de l’Església; el pont amb el món islàmic; i el pont amb Àfrica. Genial.
Tornar a les arrels no per a tancar-se en elles, sinó per a trobar des d’elles un camí cap a l’altre. Aquesta és una idea que també necessitem a l’Església.
La tradició cristiana no hauria de ser una muralla. Hauria de ser un pont. Com més profundament coneixem qui som, més capaços hauríem de ser de trobar-nos amb qui és diferent.
I va ocórrer una cosa molt significativa. Lleó XIV va visitar la Gran Mesquita d’Alger. Després va visitar la basílica de Nostra Senyora d’Àfrica. I en tornar va dir que havien pogut demostrar una cosa aparentment senzilla, però avui revolucionaria: persones de religions diferents poden viure juntes.
No hem de pensar igual per a respectar-nos. No hem de resar igual per a reconèixer-nos germans. No hem d’eliminar les nostres diferències per a conviure. Això és exactament un pont.
El pont entre Lleó XIII i Lleó XIV
Però hi ha un altre pont extraordinàriament interessant. El que uneix a Lleó XIV amb Lleó XIII. Per què Robert Prevost va triar dir-se Lleó? No és un simple detall. Els Papes saben que el primer missatge d’un pontificat pot ser precisament el nom.
Lleó XIII es va trobar davant un món que canviava radicalment: Industrialització. Capitalisme. Noves formes de treball. Explotació obrera. Conflicte social. I va comprendre que l’Església no podia limitar-se a repetir respostes antigues davant preguntes noves. El 1891 va publicar Rerum novarum. Les «coses noves».
Cent trenta-cinc anys després, Lleó XIV signa Magnifica Humanitas. I també ell comença parlant de les noves realitats del nostre temps: Digitalització. Robòtica. Algorismes. Intel·ligència artificial. Concentració tecnològica del poder. Desinformació. Armes autònomes. Transformacions del treball.
I torna a aparèixer el pont. Lleó XIII va haver de tendir un pont entre capital i treball. Lleó XIV ha d’ajudar a tendir un entre tecnologia i humanitat. I aquí apareix una de les preguntes més importants d’aquest pontificat: Què estem construint?
Perquè Magnifica Humanitas utilitza precisament imatges de construcció: Babel. Jerusalem. Dues maneres de construir. Podem construir una tecnologia que augmenti el nostre poder o podem construir una tecnologia que augmenti la nostra humanitat. No és exactament el mateix.
Un Papa que diu que no té totes les respostes
Hi ha alguna cosa que em sembla especialment interessant. Quan Lleó XIV va presentar Magnifica Humanitas, després d’haver escoltat a científics, enginyers i experts, va dir que l’Església volia participar en la conversa sobre intel·ligència artificial.
Però va afegir: No tenim respostes tècniques. Em sembla important. Perquè per a construir ponts cal reconèixer que necessitem a l’altre.
L’Església té una paraula sobre la dignitat humana. Sobre la justícia. Sobre el bé comú. Sobre els pobres. Sobre la fraternitat. Però no sap programar tots els algorismes. Gràcies a Déu.
Ja tenim bastants problemes amb alguns programes informàtics parroquials, acadèmics o escolars. Necessitem científics. Enginyers. Filòsofs. Teòlegs. Polítics. Educadors. Empresaris. Treballadors.
I també als qui sofriran les conseqüències de les decisions tecnològiques.
Lleó XIV va dir una cosa bella en aquella presentació: «Quin gran signe d’esperança és el fet que, amb les nostres diferències, puguem escoltar-nos els uns als altres». Això és un pont. No que tots pensem igual. Sinó que puguem asseure’ns en la mateixa taula.
El pont cap als que no tenen veu
I aquí arribem a una cosa fonamental. No tots parteixen de la mateixa riba. Hi ha persones que ni tan sols tenen accés al pont. Lleó XIV ha insistit a escoltar als qui no tenen veu. I això és profundament evangèlic. Perquè construir ponts no consisteix solament a reconciliar als qui tenen poder.
També significa preguntar-nos qui ha quedat fora: els pobres. Els migrants. Els ancians sols. Els descartats. Les víctimes de la guerra. Els qui queden fora de la transformació digital. Els qui no tenen capacitat de decidir sobre tecnologies que transformaran completament les seves vides.
A vegades parlem dels pobres. Lleó XIV ens obliga a preguntar-nos si els pobres estan en la conversa. No és exactament el mateix. Perquè podem organitzar magnífiques reunions sobre la pobresa sense cap pobre present. I segurament seran reunions molt ben organitzades. Però potser no són encara un pont.
Espanya: Un viatge fet de ponts
També el seu viatge apostòlic a Espanya, del 6 al 12 de juny de 2026, pot llegir-se des d’aquesta mateixa clau. No va anar només un recorregut per Madrid, Barcelona i Canàries; va ser, d’alguna manera, un itinerari entre ribes molt diferents: les institucions i els qui viuen al carrer; els joves i la comunitat eclesial; la cultura i la fe; la presó i la llibertat; la tradició espiritual i les noves pobreses; els qui arriben com a migrants i els qui estan cridats a acollir-los.
A Madrid va visitar el projecte social CEDIA 24 Hores i es va trobar amb joves, voluntaris i la comunitat diocesana. A Barcelona, la imatge del pont es va fer especialment concreta: Brians 1 i Montserrat, les realitats de caritat reunides en Sant Agustí, i la Sagrada Família. I a Canàries va voler trobar-se directament amb migrants i amb els qui treballen pel seu acolliment i integració. No eren actes aïllats. Junts dibuixaven una manera d’entendre el pontificat: acostar mons que amb massa freqüència viuen sense trobar-se.
Potser per això aquell viatge va deixar una imatge senzilla però exigent: el Papa no pot limitar-se a parlar de ponts; ha de recórrer-los. Ha d’anar del Palau Reial al centre de persones sense llar, d’una basílica a una presó, d’un monestir a les realitats de caritat, i de les grans trobades a la riba on desembarquen els qui busquen una vida nova. El pont es torna llavors presència.
Ponts d’esperança
I arribem a la tercera expressió de Lleó XIV: «ponts d’esperança quan el bé vacil·la». Potser aquesta és la missió més profunda del pontífex. No solament construir ponts entre persones. Sinó mantenir obert un pas cap al futur.
Perquè vivim un temps en el qual és fàcil cansar-se. Guerres que no acaben. Crisis polítiques. Desigualtat. Crisi ecològica. Solitud. Por davant la tecnologia. Polarització. Sembla que el mal sempre arriba més de pressa que nosaltres.
I el cristianisme fa una afirmació bastant atrevida: el mal no té l’última paraula.
Lleó XIV ho va dir la primera nit: «El mal no prevaldrà». No va dir que el mal no existís. No va dir que tot aniria bé. Va dir una cosa diferent. No prevaldrà. L’esperança cristiana no consisteix a pensar ingènuament que demà tot serà meravellós. Consisteix a continuar construint, encara que encara no vegem l’altra riba.
Jesucrist, el veritable pont
Però potser hem arribat al punt més important. Perquè si parlem solament de diàleg, convivència, diplomàcia i reconciliació, podríem fer una magnífica conferència humanista.
Però Lleó XIV va dir una mica més la nit de la seva elecció. Va dir que la humanitat necessita a Crist com a pont per a ser aconseguida per Déu i pel seu amor.
Aquí està l’arrel teològica de tot. El cristianisme creu que el primer constructor de ponts és Déu. L’Encarnació és un pont. Déu no roman en la seva riba. Creua. Es fa carn. Entra en la nostra història. Habita la nostra fragilitat. Comparteix el nostre sofriment. Déu no crida des de l’altra riba: «Veniu!». Ve Ell. Aquesta és potser la definició més profunda de missió.
La missió cristiana no consisteix a aconseguir que els altres arribin fins nosaltres. Consisteix a recórrer nosaltres la distància. Per això Jesús creua contínuament davanteres. S’acosta al leprós. Parla amb la samaritana. Menja amb pecadors. Toca a l’impur. Escolta a l’estranger. Es deixa tocar per qui no hauria de tocar-ho. Creua. Sempre creua.
L’Evangeli és una història de fronteres travessades. I finalment, en la creu, Crist es converteix Ell mateix en pont. Entre Déu i la humanitat. Entre el pecat i el perdó. Entre la mort i la vida. Per això construir ponts no és una estratègia diplomàtica de l’Església. És una manera de seguir a Jesucrist.
I nosaltres?
I aquí podria acabar parlant de Lleó XIV. Podríem dir: «Esperem que el Papa aconsegueixi construir molts ponts». I marxar-nos tranquil·lament a casa o al pica-pica que ens espera.
Però hi ha un petit problema. La nit de la seva elecció Lleó XIV no va dir: «Jo construiré ponts». Va dir: «Ajudeu-vos els uns als altres a construir ponts». Ens va ficar a tots en l’assumpte.
Pontifex serà un títol del Papa. Però construir ponts és una vocació cristiana. Potser tots estem cridats a ser una mica pontífexs.
I per això voldria acabar amb algunes preguntes. No fa falta respondre-les ara. Potser és millor portar-les a casa.
Entre quines ribes estic construint jo un pont? Amb qui he deixat de parlar? A qui he convertit en una etiqueta? Hi ha alguna persona a la qual ja no escolto perquè crec saber per endavant tot el que dirà? En la meva família construeixo ponts? En la meva comunitat? A la meva Església? En les xarxes socials? Quan algú pensa diferent intent comprendre-ho o simplement espero el meu torn per a contestar-li?
I encara una pregunta més difícil: cap a quina persona no estic disposat a construir cap pont? Potser és precisament allí on hauria de començar.
Perquè un pont no elimina les diferències. No nega la veritat. No converteix el bé i el mal en el mateix. No exigeix renunciar a les nostres conviccions. El pont diu simplement: entre tu i jo encara ha d’existir un camí. Encara que discrepem. Encara que ens hàgim ferit. Encara que no ens entenguem. Encara que pensem diferent. Encara ha de quedar un camí. I potser això és avui profundament revolucionari.
Vivim en un món extraordinàriament eficaç construint murs. Murs físics. Murs econòmics. Murs polítics. Murs digitals. Murs ideològics. Murs religiosos. Fins i tot murs eclesials.
Per això necessitem recuperar un dels noms més antics i bells del Papa: Pontífex. El que fa ponts. Ponts invisibles quan ningú veu el treball. Ponts ferms quan arriba el conflicte. Ponts d’esperança quan sembla que ja no val la pena continuar construint.
Lleó XIV ha començat el seu pontificat recordant-nos que el cristianisme no pot dedicar-se a eixamplar el riu que separa les ribes. Hem de construir. Construir escoltant. Construir parlant d’una altra manera. Construir trobant-nos. Construir perdonant. Construir defensant la dignitat del diferent. Construir acostant als qui s’han allunyat. Construir fins i tot quan l’altre encara no vol construir.
I probablement construir sabent que algunes vegades ens criticaran des de les dues ribes. No importa. Perquè el pont no existeix per a si mateix. Existeix perquè algú pugui creuar-ho.
I potser, al final, la gran pregunta d’aquest pontificat no és quants ponts serà capaç de construir Lleó XIV. La pregunta veritablement incòmoda és una altra: Quin pont estic disposat a construir jo?
Perquè cada vegada que escoltem en lloc d’etiquetar, construïm. Cada vegada que dialoguem en lloc de cridar, construïm. Cada vegada que acostem a dues persones enfrontades, construïm. Cada vegada que perdonem, construïm. Cada vegada que defensem la dignitat de qui pensa diferent, construïm. Cada vegada que preferim la trobada a la trinxera, construïm.
I llavors descobrim alguna cosa. L’art de construir ponts no pertany solament a l’ofici del Pontífex. Pertany a l’Evangeli. I, per tant, ens pertany a tots.
Moltes gràcies i bon curs acadèmic. Visqui l’Acadèmia.
