(A. Tarragona · 20/10/24) Aquest diumenge, l’Església celebra el dia del Domund, una jornada dedicada a la pregària i a la col·laboració amb les missions. Recentment hem tingut ocasió de parlar amb la Gna. Rosario Galofré Mestres, religiosa Carmelita Teresa de Sant Josep que, amb 88 anys d’edat i 71 de vida consagrada, continua la seva tasca com a religiosa a Xile, on va arribar l’any 1968.
Fa cinquanta-sis anys que és a Xile. No voldria quedar-se ja aquí?
La terra sempre és la terra, però mentre pugui treballar vull continuar sent a Xile. Ja de ben petita col·laborava amb les missions, em cridava molt l’atenció.
Va ser quan van fundar les comunitats de les Carmelites Tereses de Sant Josep al continent americà que em vaig començar a plantejar la meva vocació religiosa, jo abans volia ser mare de molts fills! I també ho vaig ser, de molts infants, com a religiosa i mestra.
—Què valora més de la vida religiosa?
Sobretot el seguiment de Jesús, poder aprendre cada vegada més d’ell. Això que visc jo i que em dona tanta pau i tanta alegria ho puc transmetre als qui són al meu voltant i, d’una manera especial, als infants i als joves.
—Com es viu la fe a la seva comunitat?
A la comunitat, el centre de la nostra vida és l’eucaristia i la pregària. Això, juntament amb la vida de comunitat, d’ajudar-nos les unes a les altres, de corregir-nos, ens ajuda a viure la fe i a enfortir-la cada dia més, fer-la vida en una mateixa.
—Quines necessitats teniu a la vostra missió?
Ve tanta gent a demanar que a vegades no sabem què fer. Els col·legis i les altres germanes ens ajuden a sostenir la nostra tasca. Especialment, tenim un compromís en l’àmbit de la pastoral vocacional, que és la pregària per les vocacions, perquè a l’Església no faltin sacerdots ni consagrades que puguin atendre totes les necessitats. Ens reunim per a pregar, per a compartir i estudiar temes concrets, i això ens ajuda a entendre més les coses de la nostra vida i de la nostra congregació.
—De què està més agraïda a Déu?
De tot, ha estat tant el que he rebut de Déu! Jo sempre dono gràcies a Déu. Vaig perdre els meus pares quan tenia 11 anys, però ells ja m’havien ensenyat que havia de ser agraïda amb Déu, en allò bo i en allò no tan bo per a la meva vida. Sempre dono gràcies a Déu, a vegades per una trobada, per acollir una nena o per ajudar un pobre. Qualsevol cosa em fa feliç.
—Què diria a una persona que es trobi en procés de discerniment vocacional?
Li diria que visqui l’experiència de la trobada amb el Senyor a través de la pregària i l’eucaristia, que són el centre de la nostra vida. Que parli amb ell com amb un amic, amb un pare, del que sent en el seu cor. Déu li donarà la llum que necessita per a saber el que realment vol d’ella. Avui hi ha molta gent allunyada del Senyor, hi ha una falta del compromís que ha de néixer en la família. Hem de pregar molt perquè les famílies valorin la importància dels fills. A vegades he trobat persones que s’apropen i et parlen dels seus problemes, i tu els dius el que penses que els pots dir, però sovint no saps ni què respondre. Però només d’escoltar-los, ja ho valoren i saben que compten amb la nostra pregària.
