(Ignatius500 · 01/10/21) «Fins als vint-i-sis anys d’edat va ser home donat a les vanitats del món, i principalment es delectava a l’exercici d’armes, amb un gran i cap desitjo de guanyar honra». Així comença l’autobiografia de sant Ignasi i així, el mateix Ignasi relata l’inici d’un abans i un després a la seva vida. És per això, que «Iñigo», la pel·lícula que el director de cinema Imanol Rayo (Pamplona, 1984) va estrenar la tarda del 27 de setembre, suposa un repte: narrar el peregrinar interior d’aquell que passa de les armes a l’experiència de Déu a través d’un llarg camí «sol i a peu».
L’estrena va tenir lloc a la Basílica de Loiola amb gran assistència de públic i respectant les mesures sanitàries. Hi havia gran varietat d’espectadors, des de jesuïtes, passant per veïns de Azpeitia fins al Conseller de Cultura i portaveu del Govern Basc, Bingen Zupiria. Previ a la visualització del llargmetratge, Abel Toraño sj, coordinador de l’Any Ignasià, presentava al director, a l’únic actor de la pel·lícula, Javier Godino, i al seu productor, Iker Ganuza. Imanol Rayo va agrair a tot el seu equip el treball realitzat i va convidar al públic a veure i sentir, a contemplar i «deixar-se portar per la seva màgia». Explicava que la idea original de l’obra era narrar el viatge de París a Venècia dels primers companys. No obstant això, amb el pas dels anys, la dificultat de materialitzar tal projecte i l’atracció per la figura d’Ignasi va anar reorientant la història, la qual pren cos durant el confinament, obrint-se un paral·lelisme en la ment de Rayo entre la recuperació de la ferida de sant Ignasi i la societat aturada i obligada a romandre a les seves cases. Per la seva part Javier Godino indicava que l’obra també és «una finestra cap a dins, hi ha alguna cosa que té a veure amb la vostra experiència en veure aquesta pel·lícula» i a més afegia que «és una pel·lícula que no va al ritme del segle XXI».
Sense dilació, entorn d’un quart de vuit de la tarda va començar la projecció. El desenvolupament de la mateixa es va mimetitzar amb l’enclavament arquitectònic. Mentre es feia de nit a la Basílica també fosquejava a la pel·lícula, alhora que el so es recreava en l’acústica del lloc, generant un ambient que propiciava la contemplació.
Segons el director, els dos eixos principals de la pel·lícula són: el procés intern d’Ignasi molt lligat a la naturalesa (inspiració franciscana de l’època) i el quadre de l’Anunciació que Isabel la Catòlica va regalar a Magdalena de Araoz i que es trobava a la capella de la casa torre. El primer se centra en el procés de canvi i el segon en la transformació divina que propicia el canvi.
El públic assistent va poder «contemplar», durant l’hora i mitja aproximada que durava el llargmetratge, el peregrinar silenciós d’Ignasi. Un peregrinar intern que parla de procés, de canvi i d’experiència de Déu. Durant el visionat, la pantalla es converteix en la finestra perfecta per a poder mirar a Ignasi com «si present em trobés». No hi ha diàleg, sinó la concatenació de 30 plans que a través de la fotografia i el so et transporten per a acompanyar a Iñigo. Tot està pensat, amb cura i articulat amb consistència. La narrativa és sensorial i oberta, no hi ha context històric, només un pelegrí en conflicte amb sí mateix.
En finalitzar la projecció i després d’un enèrgic aplaudiment, Abel Toraño sj va moderar les preguntes dels espectadors a les que director i actor van contestar amb passió i senzillesa. L’acte va concloure amb l’agraïment a Ina Echarte sj, encarregat de la Basílica, i a tot el públic per la seva assistència. Sens dubte, el punt final a una tarda en la qual vam veure a un Iñigo en procés, un procés en el qual tal com diu Bernanos «el primer pas es dóna cap a dins i en silenci». Tota una oportunitat per a continuar aprofundint en aquesta commemoració del cinquè centenari de la conversió de sant Ignasi.
