(A. de Tarragona · 02/02/25) Aquest diumenge, l’Església celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. Els religiosos i religioses de la nostra arxidiòcesi ho celebraran aquest matí en el marc de l’eucaristia en honor de la Mare de Déu de la Candela que tindrà lloc a la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls, durant la qual renovaran els seus vots. A Tarragona hi ha més de dos-cents membres dels diferents instituts de vida consagrada i societats de vida apostòlica, així com un grup de membres de la vida eremítica. Per parlar d’aquesta realitat, avui conversem amb la delegada diocesana per a la vida consagrada, la Gna. Isabel Górriz, d.e.i.c.
Què és el que més us vincula, a les diferents comunitats?
Jo penso que les trobades que fem, tant d’esbarjo com de recessos, ens vinculen molt. El fet de conèixer-nos molt més els uns als altres, compartir els nostres carismes, les nostres limitacions, debilitats i fortaleses, tot el que vivim, com ho vivim, la realitat que tenim, que cada comunitat és molt diferent. Això és el que, quan em van encomanar aquesta responsabilitat, em vaig plantejar com a objectiu: conèixer-nos i crear lligams entre els religiosos i religioses de diferents carismes.
Quines són les dificultats o necessitats que teniu les comunitats?
Ara mateix la gran dificultat és l’edat. Les comunitats estan cada vegada més envellides i això és una gran limitació. Tot i això, mirem de fer les trobades sempre en diferents llocs, per a facilitar-ne la participació.
La davallada de vocacions obliga a fer un replegament de les comunitats.
No hi ha vocacions i això és un gran problema. A la vida con templativa o eremítica encara n’hi ha alguna, però a la vida activa menys. Creiem que el compromís dels joves no és per a tota la vida, són compromisos temporals i, per tant, no són per a aquesta crida. És un problema general amb el compromís.
És molt important que la diversitat de carismes no es perdi. Com es pot solucionar?
Crec que amb l’ajuda dels laics que comparteixen el mateix carisma que nosaltres. És a dir, els laics dominics, claretians o carmelites poden estar igual de compromesos que nosaltres i ens poden ajudar molt a fer que aquests carismes siguin presents a l’Església. És una llàstima quan una comunitat tanca, perquè perdem un carisma per a la nostra Església de Tarragona, aquest carisma que els religiosos i religioses porten cuidant gent gran, infants o en els centres d’acció social. Per això són importants les comunitats de laics que creuen molt en el carisma i, entre tots, germans i germanes i laics, ens hem d’acompanyar, formar i lluitar, i tenir molt clar quin és l’horitzó i el carisma.
Com ho viviu en el cas de la Fundació Educativa Dominiques de l’Ensenyament?
En el cas del col·legi de Tarragona, treballem molt amb l’equip directiu en la formació de noves incorporacions en el carisma, apostant per una pastoral que acompanya, que cuida, que se senti formada en el carisma i com a cristians.
Què és el que li dóna més vida?
Des de sempre, quan em van destinar a Tarragona, el que em dóna vida és la joventut, i per això sempre intento acompanyar grups de joves i estar en algunes classes amb adolescents i joves.
Com va sentir la vocació?
Va sorgir arran de les germanes dominiques d’Aranda de Duero, d’on sóc jo, que per a mi van ser un referent. Jo mateixa em vaig preguntar «i per què no?». Veia aquelles dones tan contentes que per a mi eren un interrogant, i vaig començar a parlar amb una d’elles i a poc a poc em va fer l’acompanyament vocacional.
Per què val la pena seguir amb l’opció de vida que va escollir l’any 1988?
En primer lloc, perquè experimento que Déu m’estima, i aquesta estimació no és només per a mi, és per a donar-la. Llavors, si estic amb l’altre és perquè Déu està en mi i jo ho vull com partir amb la resta de gent, portant la Bona Notícia, treballant en equip des d’uns valors, uns principis i una vocació. Això és el que em fa feliç. La meva fe ha anat evolucionant gràcies a les persones que t’acompanyen i que et fan descobrir com ets, com has de millorar. També dedicant moltes hores a la pregària, a tenir un espai per a tu i per a Déu. La meva fe s’ha anat formant gràcies a la gent i a Déu, perquè per a mi això és el gran tresor de la meva vida i no es pot amagar.
Què diria a algú que està en procés de discerniment?
Sobretot que busqui un bon acompanyant per a discernir la vocació. Després, cal que tingui aquestes estones de pregària, de silenci i de deixar-se portar per l’Esperit. A vegades, l’Esperit ens parla, però hem de donar-li temps per a poder-lo escoltar.
