Els consagrats, sembradors d’esperança
Al llarg dels segles en el si de l’Església han sorgit persones que, amb un desig de lliurar-se més intensament al Senyor, han constituït comunitats fraternals amb carismes diversos. Són els ordes, congregacions i instituts religiosos, així com també formes de consagració laicals. Tots ells, en camps diversos, fruit de la inspiració de l’Esperit Sant, es poden aglutinar en dues formes de vida: la contemplativa i l’apostòlica; encara que l’aspecte contemplatiu de pregària i vida reglada sempre ha de ser present en tota vida consagrada, així com tampoc no hi pot mancar l’aspecte apostòlic.
El nostre bisbat és ric de presència religiosa, tot i que va minvant per la manca de fe en el nostre poble. A més, som una Església gran bressol de congregacions religioses en el segle XIX i principis del XX. Amb motiu de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, que se celebra el 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, és un deure de justícia agrair al Senyor el testimoniatge de les persones consagrades en tants llocs al llarg dels anys. Les obres de servei, tant en el camp de l’educació, com en el de la sanitat i l’assistencial, així com en el de la pregària en el silenci del claustre i en el del servei a les parròquies i a la societat, han de ser ponderades com una sembra d’esperança en el cor de moltíssima gent.
Estem celebrant el Jubileu del 2025 i, per indicació del Sant Pare, el tema de l’esperança ha de fer-se present tot aquest any de manera especial. Per això és bo que mirem el testimoniatge propi de la vida consagrada des de la perspectiva d’aquesta virtut teologal, tan necessària en el nostre món. De fet, els religiosos i religioses en raó de la seva consagració a Déu, per mitjà dels vots evangèlics de pobresa, castedat i obediència, són enmig de la societat testimonis d’esperança. La seva mateixa existència ja parla d’esperança. Perquè, ¿quin sentit té la seva opció de lliurar-se al Senyor, per al servei dels germans, per mitjà dels vots evangèlics, sinó manifestar l’absolutesa de l’amor a Deu i al seu Regne? La vida d’especial consagració fa present avui la nostra esperança: quan Déu serà tot per a tots. Els religiosos són com els ametllers que, arriscant els seus fruits, anuncien la primavera abans que hagi arribat. Certament, la vida consagrada és risc i aventura, amb la certesa que l’esperança no pot defraudar ningú, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat (Rm 5,5).
Bisbe Romà Casanova, Bisbe de Vic
Jornada de la Vida Consagrada
Benvolguts i benvolgudes, en el context de l’any Jubilar, l’Església celebra el 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, la Jornada de la vida consagrada, amb el lema «Pelegrins i sembradors d’esperança». Amb tot el poble de Déu, els religiosos i religioses celebren i es comprometen a treballar per l’esperança activa, que els converteix en testimonis humils del Déu que fa camí al costat dels qui més ho necessiten, alliberant i trencant les traves que lliguen als béns materials i afeixuguen el cor de l’home.
El baptisme, com a primer sagrament de la iniciació cristiana, els posa en moviment, i els consagrats viuen la seva especial consagració dins la consagració baptismal que comparteixen amb tots els cristians. El camí al qual els obre el baptisme és un camí de pelegrinatge, un camí que suposa la recerca de Déu i d’allò que ell vol. El pelegrinatge suposa anar darrere d’algú, que per a un cristià és seguir Jesús. Pelegrinar suposa també caminar amb els altres, acompanyar, caminar junts; és un exercici de sinodalitat. Peregrinar deriva etimològicament del llatí per ager, que significa ‘a través del camp’. És, doncs, una invitació a sortir de la comoditat i seguretat de la casa o de la ciutat, a transitar per llocs desconeguts, a explorar nous camins, a ser aquesta Església «en sortida» a la qual ens anima el papa Francesc.
El caminar dels consagrats i consagrades no és deambular sense rumb i sense sentit. Estan convidats a caminar amb la mirada posada en el Senyor, a esperar-lo, sabent que «l’esperança no enganya» (Rm 5,5). És així com s’enforteixen mútuament en aquesta esperança, que no és optimisme ingenu ni tancar els ulls a un món ferit i moltes vegades injust, sinó precisament una ajuda segura per posar-se en camí i avançar cap al bé. Des d’aquí són cridats a ser sembradors d’esperança, a acompanyar els altres i enfortir-los en l’esperança, especialment els pobres, els qui pateixen i els qui no coneixen l’Evangeli. La seva esperança no es fonamenta en ells mateixos, ni en les seves forces o capacitats, o en els seus propis projectes. L’esperança es fonamenta únicament en el Senyor, en la seva Paraula.
La vida fraternal ajuda els consagrats i consagrades a sentir el proïsme com un germà, tot generant la cultura de l’acompanyament. És això el que mou el bon samarità a parar la marxa per apropar-se i atendre el malferit a la vora del camí (Lc 10,30-35). És un gran motiu d’esperança veure consagrats i consagrades totalment lliurats a la cura dels seus germans: dels malalts, dels pobres, dels qui estan sols i dels qui pateixen les conseqüències de l’egoisme i l’individualisme. L’esperança està en el testimoniatge, en la compassió i l’ajuda, que són signes visibles de la comunitat. L’esperança s’alimenta de l’experiència de Déu i té com a meta Déu mateix.
Preguem avui perquè els consagrats i consagrades puguin experimentar l’esperança en el Senyor i, animats per la invitació jubilar del Papa, avancin com «pelegrins i sembradors d’esperança».
Ben vostre,
Joan Planellas, Arquebisbe de Tarragona
La saviesa de dos ancians
Avui celebrem la festa litúrgica de la Presentació del Senyor i també celebrem la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, enguany amb el lema «Pelegrins, sembradors d’esperança». El fet que aquesta vegada la popular festa de la Candelera s’escaigui en diumenge pot ser una bona ocasió perquè les comunitats cristianes aprofundeixin en el missatge d’aquest esdeveniment de la vida del Senyor.
El misteri de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, en braços de Maria, acompanyada del seu espòs Josep, no seria complet sense les figures de l’ancià Simeó i de la profetessa Anna. Aquests dos justos del poble d’Israel escenifiquen la realitat del que, en l’Església d’Orient, s’anomena «l’encontre amb el Senyor». Ells són, juntament amb Maria i Josep, un testimoni de la «resta d’Israel». Sí, ells representen la petita porció humil i pobre del poble d’Israel que, per gràcia de Déu, va mantenir viva la fe i l’esperança en la vinguda de Jesús com a Messies. És gràcies a la seva fidelitat que Déu va poder encarnar-se en la història humana i regalar-nos la salvació.
Simeó va al temple misteriosament impulsat per l’Esperit i es produeix l’encontre amb el Senyor. Maria posa l’Infant a les mans de l’ancià, en un gest de lliurament confiat. Maria ha estat la mare del Fill que Déu Pare ha donat al món per salvar-lo. Simeó ho proclama, inspirat per l’Esperit: «Jesús és llum per a tots els pobles i glòria d’Israel» (cf. Lc 2,32).
La profetessa Anna es mostra molt esperançada. L’objecte de la seva esperança es concentra en un terme molt significatiu: el «rescat» del poble o, com diu el leccionari, la «redempció». Aquesta dona, abnegada i pietosa, intueix el canvi radical que s’està realitzant en la història.
La saviesa profètica imbuïda per Déu en aquests dos ancians consagrats a Ell en cos i ànima, resulta molt propera a l’esperit cristià. De fet, l’Església recita cada nit el Nunc dimittis, el càntic de Simeó. Ho fa quan prega l’hora de Completes, la darrera pregària del dia a la Litúrgia de les Hores: «I ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau…».
Coincidint amb la festa de la Presentació de Jesús al temple, l’Església celebra la Jornada de la Vida Consagrada. En aquest dia, em plau expressar el reconeixement de tota l’Església als monjos i monges, als religiosos i religioses dels diferents ordes, congregacions i instituts apostòlics pel seu servei a l’Església i a la nostra societat.
Benvolguts germans i germanes, seguim el testimoni de Simeó i Anna, mantinguem-nos radicalment units al Senyor. Que Ell sigui el centre i el sentit de la nostra existència. I que els nostres germans i germanes consagrats, profundament units a Jesucrist i moguts per l’Esperit Sant, anunciïn l’Evangeli vivint amb joia i radicalitat el carisma rebut dels seus fundadors.
En nom dels bisbes auxiliars i en nom propi, us convido a l’Eucaristia que es celebrarà avui, a les 19.15 hores, a la nostra catedral acompanyats de tots els germans i germanes de la vida consagrada que viuen i fan la seva missió a la nostra arxidiòcesi.
Joan Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona
La Candelera: festa de la llum i de la vida
L’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, va animar a pregar ben especialment per tots els consagrats i consagrades, els instituts religiosos, les societats de vida apostòlica, els eremites i les verges consagrades i també els laics que viuen la seva consagració enmig del món… Els religiosos, per la professió dels vots evangèlics, són profecia del Regne ja consumat, i amb les torxes enceses en el seu cor caminen a l’encontre del seu Senyor i Espòs.
Pelegrins i sembradors d’esperança
El 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, celebrem la XXIXJORNADA MUNDIAL DE LA VIDA CONSAGRADA. Amb el lema, Pelegrins i sembradors d’esperança. Recordem així i agraïm al Senyor el do, per a l’Església i per al món, de les persones consagrades en la seva múltiple riquesa de dons i carismes que ha suscitat l’Esperit Sant, en el seu Cos, pelegrins tots i totes de l’esperança.
Ja la Constitució dogmàtica Lumen gentium del Concili Vaticà II, subratllant la importància d’aquest do per a la vida de l’Església proposa als seus membres, la tasca que els escau: “Posin, doncs, especial sol·licitud els religiosos, que per ells, l’Església mostri realment cada dia millor a fidels i infidels el rostre de Crist, que prega en la muntanya, ja anunciant el Regne de Déu al poble, ja sanant malalts i ferits, convertint els pecadors al bon camí, beneint els infants, o fent el bé a tothom, sempre obedient a la voluntat del Pare que el va enviar” (LG 46). Aquest mostrar millor el rostre de Crist i l’adhesió a la voluntat del Pare constitueixen les referències clau de la vida religiosa, que el lema d’enguany sintetitza.
La vida religiosa transparenta, d’alguna manera, més intensament, el rostre de Crist a través del seguiment i compromís dels consells evangèlics i de la seva vida en comunitat.
És com un centelleig del Sol enmig de les tenebres, no sols del món sinó també de la mateixa Església. Un mirall, que encara que amb les seves febleses i pecats, està posat perquè els fidels que formen l’Església, Cos de Crist, puguin contemplar, admirar i imitar els qui el Senyor ha beneït amb els seus dons, i trobar al costat d’ells, fortalesa, consol i companyia, per a seguir el seu propi camí, la seva pròpia vocació. És una bella vocació i una important tasca.
El nostre agraïment al Senyor ens porta, com un ressò ininterromput, als homes i dones que s’han lliurat a la vida consagrada. Però, no sols als qui la història ha reconegut com a valuosos homes i dones, o l’Església els ha reconegut com a sants i santes, sinó que el ressò i el murmuri d’aquells i aquelles sants i santes de la porta de la costat, amb els quals convivim, als quals estimem, i que continuen sent per al nostre caminar cristià una referència ineludible. Un record especialment a les santes religioses, que Déu va posar en el meu camí, i que tant van contribuir a dissenyar per a mi el rostre de Crist, i amb qui tant col·laborem en diferents tasques apostòliques. A la comunitat de religioses que van aixecar una escola per a nens enmig de la barraca construïda al costat de l’abocador més gran de Guatemala. A les Vedrunes que acullen i promouen des de l’amistat la dignitat dels migrants a Ceuta. A Mercedaris, Salesians, Filles de la Caritat, Clarisses, Mercedàries de la Caritat i Dominiques tan presents en la meva vida. Resem aquests dies per les comunitats de germans i germanes de la nostra diòcesi i el seu lliurament en monestirs, escoles, hospitals, en la presó, en l’hospitalitat, les llars d’ancians. Forts i humils. Disposades i lliurades fins al final. Ells i elles són fars d’esperança, portadors de sentit i creadors de bellesa com la germana Regina de Montserrat.
El mes de gener, el papa Francesc, religiós també ell, ha subratllat el paper de les religioses a l’Església nomenant, entre altres, a Sor Simona Bambrilla com a primera dona Prefecta del Dicasteri per als instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica (una espècie de ministra del govern vaticà). Quatre anys abans el Sant Pare va nomenar Sor Nathalie Becquart com a sotssecretària del Sínode de la Sinodalidat. Unes puntes de llança d’allò que les dones i el futur de la vida consagrada pot continuar oferint a l’Església.
Fra Xabier Gómez, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
La festa popular de la Candelera
Encara que sigui una festa celebrada en totes les parròquies i comunitats de l’Església, avui desitjo informar-vos de dues institucions eclesials, presents a la nostra diòcesi, que la viuen d’una manera especial: la Vida Consagrada i el moviment apostòlic de Vida Creixent.
Anomenem Vida Consagrada al conjunt d’homes i dones que al llarg dels segles, dòcils a la crida del Pare, han triat un camí d’especial seguiment de Crist. Com els Apòstols, ho han deixat tot per estar amb Ell al servei de Déu i dels germans i han contribuït a la missió de l’Església amb els múltiples carismes de vida espiritual i apostòlica que l’Esperit Sant ha suscitat en cada moment de la història. Per descomptat, hi ha hagut una persona concreta que s’ha vist revestida d’unes característiques evangèliques i les ha volgut posar al servei de l’Església, que les ha acceptat. L’han seguida unes altres amb el mateix impuls i han creat comunitats de vida i d’oració. Els qualifiquem de fundadors i han dedicat la seva missió a l’ensenyament, als serveis de caritat, a les missions, als malalts, als ancians i als presos, a la cultura i a moltes altres accions. Admirem el seu lliurament i agraïm la seva actuació. A la nostra diòcesi hi ha diverses comunitats de vida activa, masculines i femenines, que abracen els diferents aspectes de la pastoral al servei de les parròquies i en centres propis d’ensenyament o d’atenció a malalts i ancians. També comptem amb un monestir de vida contemplativa.
És la seva festa com a consagrats perquè s’acullen al passatge de la vida de Crist en la seva Presentació al temple i en la seva consagració definitiva a la salvació de la humanitat.
També celebren la seva festa els grups del moviment apostòlic de Vida Creixent. Són grups de persones grans que es troben a les parròquies per continuar la seva formació cristiana. L’oració, l’ajuda mútua, la col·laboració amb les activitats parroquials són els caràcters específics de la seva dedicació. A més, estan al servei de la seva família en uns anys no subjectes a una activitat laboral concreta. Durant aquest curs segueixen les orientacions formatives que se centren en un llibre titulat PRIMAVERA EN LA TARDOR DE LA VIDA, i es reuneixen habitualment en sessions de treball.
És la seva festa perquè tenen com a referents apostòlics els ancians Simeó i Anna.
Preguem a Déu per tots ells.
Salvador Giménez, Bisbe de Lleida
Pelegrins i sembradors d’esperança. XXIX Jornada Mundial de la Vida Consagrada
Estimat consagrat, estimada consagrada:
Avui, quan celebrem la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, instituïda pel Papa sant Joan Pau II l’any 1997, desitjo dirigir-me a tu, que has consagrat completament la teva vida al cor de Jesús, mitjançant una crida a la perfecció de l’amor.
Et convido a que facis una aturada en el camí i et preguntis per aquella decisió fonamental que ho va canviar tot. ¿Recordes aquell detall circumstancial, aquella mirada precisa, aquella paraula secreta o aquell moment inconfusible que et va portar a abandonar la teva terra segura per a posar el teu peu, per primera vegada, en la terra sagrada de Déu i ser eternament d’Ell?
«Volia dir-te una paraula, i la paraula és alegria. On hi ha religiosos, hi ha alegria. Que siguem capaços de mostrar que Déu és capaç de saciar els nostres cors i fer-nos feliços. Aquesta felicitat s’alimenta de la comunitat i de la missió enmig de les dificultats i la feblesa», va escriure el Papa Francesc en una de les seves missives a les persones que, com tu, van consagrar la seva vida a la de Crist. Què important és somriure a l’hora de sembrar esperança en tants rostres necessitats d’amor! Pensa en la bellesa que amagava el somriure del Senyor: amb els seus amics, amb Maria i Josep, pels carrers, per les places i per tants llocs on anava escampant l’alegria de l’Evangeli.
Ets do per al món, per a l’Església i per a Déu. Perquè la teva ofrena diària no és un ofici que aspira a la fama, al reconeixement o al poder. No. Del fruit de les teves mans consagrades, donades i contemplatives neixen les benaurances que van regant amor com un signe visible de l’invisible de Déu. I aquest sentir només pot brollar dels ulls de qui estima –i també sofreix– de genolls, prostrat davant el Cos de Crist en el silenci de la teva comunitat monàstica, en la soledat de la teva vida eremítica, en el camp de l’educació, la sanitat, l’acció social… I, per descomptat, en els ferits, els abandonats, els descartats i els que viuen sumits en la solitud.
Les obres passaran, però el carisma no. Per això, quan en la teva comunitat fallin els números, els comptes i, fins i tot, les forces, recorda que la teva confiança roman custodiada en el Costat d’Aquell de qui t’has fiat. Passaràs per moments de feblesa, potser mancaran vocacions, seràs signe de contradicció i irrellevància als ulls del món, però sempre portaràs imprès a foc un signe de Déu com a llevat, arrel i profecia en favor d’una societat més justa i més fraterna.
La teva vida és una obra d’art sostinguda per la vida de Déu. Gràcies pel teu impagable servei i per caminar junts en aquest Jubileu 2025, essent pelegrins i sembradors d’esperança, per a respondre a la crida del Papa i forjar un cant de tendresa –com a signe de renaixement– en l’admirable partitura de la humanitat.
Sergi Gordo, Bisbe de Tortosa
