(Vatican News · 07/11/25) Són exemples de «vida sinodal» les famílies religioses, que «al llarg dels segles» han madurat pràctiques de «discerniment comunitari aprenent a harmonitzar els dons individuals i la missió comuna», i en les quals emergeix cada vegada més «el valor de la interculturalitat». Recursos que són «fruit d’una dinàmica de vida i de fe que necessita contínuament evolucionar, créixer, desenvolupar-se i expressar-se». El Papa el subratlla als participants en la 65a Assemblea General de la Conferència Italiana de Superiors Majors (CISM), celebrada a Assís del 3 al 6 de novembre sobre el tema «Governar l’esperança. Formes i estils de govern de les províncies en una Església sinodal», rebuts avui, 7 de novembre, en audiència a la Sala Clementina del Palau Apostòlic.
Les directrius del Sínode
El Pontífex defineix aquests recursos com un «patrimoni» que cal cuidar i afegeix que una contribució «determinant» en aquest sentit és la del «ministeri d’autoritat, amb formes i estils de govern adequats per a suscitar esperança en el camí dels germans, donant suport al seu generós i fructífer apostolat». Les «directrius» poden extreure’s del Document final del Sínode, indica el Papa, explicant que hi ha tres «actituds importants» que han de deduir-se: «el discerniment eclesial, la cura dels processos decisionals, el compromís de rendir comptes de la pròpia labor i d’avaluar els resultats i modalitats». Per a Lleó, es tracta de «processos interconnectats, que es sostenen i corregeixen mútuament».
La fidelitat a l’Església dirigeix i il·lumina la participació dels germans i alimenta la corresponsabilitat, garantint la transparència i facilitant aquesta obertura recíproca que és l’única que pot afavorir la cooperació de tots. D’altra banda, el diàleg sincer, el compartir i la correcció fraterna poden ajudar molt a evitar i contrarestar possibles derives particularistes i autoreferencials.
Alternança de responsabilitats i càrrecs
El dels consagrats cridats a viure junts és «un camí de purificació» que ha de «fer que els individus i les comunitats siguin cada vegada més lliures en el bé, tant a nivell de creixement personal com d’exercici de la caritat». Tot això, afegeix el Pontífex, també per a una «renovada fidelitat carismàtica, que exigeix un continu despullar-se d’estructures i inclinacions no essencials, o fins i tot perjudicials per a una plena actualització en l’avui de la missió original inspirada pels fundadors».
Voldria recordar, en particular, la importància d’encoratjar, en les formes de govern, una prolífica alternança en les responsabilitats i els càrrecs, la importància de fomentar, en les formes de govern, una alternança profitosa en les responsabilitats i els càrrecs, evitant estatismes que poden afavorir la rigidització i la esclerotizació. El Papa Francesc, ens ha advertit en diverses ocasions del perill de les «aigües estancades».
El desig de Sant Agustí
I per a subratllar la «dimensió sinodal de la responsabilitat», Lleó convida a reflexionar sobre el motiu pel qual sant Agustí —com es llegeix en els seus Soliloquis— desitjava viure al costat d’altres germans: «investigar en harmoniosa col·laboració sobre la nostra ànima i sobre Déu. Així, el primer que haurà resolt el problema, portarà sense esforç als altres al mateix resultat».
