(VN · Gianluca Biccini · 09/10/25) En despullar-vos de tot, sigueu testimonis vius de la primacia de Déu en la vostra existència, ajudant en tot el possible també als germans i germanes que trobeu a conrear la seva amistat.
És una tasca exigent la que l’Església confia a les religioses i religiosos de tot el món, però el Senyor recompensa «amb tanta bellesa i riquesa» als qui decideixen comprometre’s a fer-la la brúixola de laes seves actuacions. Lleó XIV ho recorda aquest matí, 9 d’octubre, davant els milers de participants en el Jubileu de la vida consagrada, durant la missa presidida per a ells en una plaça de Sant Pere escalfada pel tebi sol d’octubre.
El Jubileu dedicat a la vida consagrada
Homes i dones de diferents orígens, classes socials, llengües i races, compromesos en diversos camps de l’apostolat, però units per un únic propòsit, seguir a Crist pel camí dels consells evangèlics, s’estan reunint aquests dies a Roma, procedents de cent països del món, per a viure junts un temps de gràcia i comunió l’any Sant. I la celebració de l’Eucaristia amb el Pontífex representa el moment culminant de tot el programa elaborat pel Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica (Divcsva), juntament amb el Dicasteri per a l’Evangelització, responsable de l’organització dels esdeveniments del Jubileu de l’Esperança.
«Abandonar-se com a nens»
Superiors i simples religiosos i religioses, monjos i contemplatius, membres d’instituts seculars i dels «nous instituts», pertanyents al Ordo virginum, ermitans, cadascun amb la seva pròpia història personal, després d’haver travessat les Portes Santes de les basíliques papals i haver-se acostat al sagrament de la reconciliació, es troben avui escoltant en silenci l’homilia del Pontífex, un consagrat com ells, des que el 29 d’agost de 1981 va emetre els vots solemnes en l’Orde de Sant Agustí. El bisbe de Roma defineix aquesta elecció de vida com un «signe profètic» de misericòrdia, perquè la professió dels consells evangèlics «és abandonar-se com a nens als braços del Pare».
Demanar, buscar, cridar
En presència de les religioses Simona Brambilla, missionera de la Consolata, Tiziana Merletti, de les Germanes Franciscanes dels Pobres, i Carmen Ros Nortes, de les Germanes de Nostra Senyora de la Consolació, i del claretià Aitor Jiménez Echave, respectivament prefecta, secretari i sotssecretaris del Dicasteri, concelebran juntament amb Lleó XIV, entre altres, els cardenals Ángel Fernández Artime, salesià pro-prefecte del Divcsva, i Mauro Gambetti, franciscà conventual, arxipreste de la basílica Vaticana. Comentant el passatge de l’Evangeli de Lluc proposat per la litúrgia, el Papa Prevost represa els tres verbs de l’oració «Demanar», «buscar», «cridar».
«Són actituds familiars per a vostès, habituats… a demanar sense exigir, dòcils a l’acció de Déu. […] “Demanar”, de fet, és reconèixer, en la pobresa, que tots és don del Senyor i donar gràcies per tot; “buscar” és obrir-se, en l’obediència, a descobrir cada dia el camí que hem de seguir per a aconseguir la santedat, segons els designis de Déu; “cridar” és demanar i oferir als germans els dons rebuts amb cor pur, esforçar-se a estimar a tots amb respecte i gratuïtat».
«Llum que transcendeix l’espai»
Exhortant així als presents a «recordar la gratuïtat» de la seva vocació, «començant pels orígens de les congregacions» a les que pertanyen «fins al moment present», Lleó XIV els convida a «mirar enrere» per a poder recordar «en la ment i en el cor el que el Senyor ha realitzat al llarg dels anys per a multiplicar els talents, per a augmentar i purificar la fe, per a fer més generosa i lliure la caritat». Conscients que «a vegades això ha succeït en circumstàncies alegres, altres vegades per camins més difícils, tal vegada a través del misteriós gresol del sofriment». Citant en diverses ocasions la constitució dogmàtica conciliar Lumen gentium, però també al seu sant Agustí, el Papa torna a proposar la descripció de la presència de Déu en l’existència del bisbe d’Hipona.
«Parla d’una llum que transcendeix l’espai, d’una veu que no es veu aclaparada pel temps, d’un sabor que mai es veu entelat per la voracitat, d’una fam que mai s’apaga amb la sacietat».
Fer-se «tot per a tots»
D’altra banda, observa el Pontífex, «la història ens ensenya que d’una autèntica experiència de Déu brollen sempre generosos impulsos de caritat, com va ocórrer en la vida dels vostres fundadors i fundadores, homes i dones enamorats del Senyor i per això disposats a fer-se «tot per a tots», sense distincions, en les maneres i àmbits més diversos». Lleó XIV també es mostra conscient del risc que es corre d’una veritable «paràlisi de l’ànima», per la qual s’acaba conformant-se «amb una vida feta d’instants fugaços, de relacions superficials i intermitents, de modes passatgeres… que deixen un buit en el cor»; perquè —aclareix— «per a ser veritablement feliç, l’home necessita experiències d’amor consistents, duradores, sòlides». I en aquest sentit, les religioses i els religiosos, amb el seu exemple, «com els arbres frondosos que hem cantat en el salm responsorial», poden «difondre pel món l’oxigen d’aquesta manera d’estimar».
Atresorar els dons del Senyor
Finalment, la reflexió del Papa es dirigeix cap a la «dimensió escatològica de la vida cristiana, que ens vol compromesos en el món, però al mateix temps constantment orientats cap a l’eternitat». Segons Lleó XIV, es tracta d’una invitació a la vida consagrada «a ampliar el demanar, el buscar i el cridar de l’oració a l’horitzó etern que transcendeix les realitats d’aquest món, per a orientar-les cap al diumenge sense ocàs». D’aquí la conclusió final d’atresorar els dons rebuts del Senyor i conrear-los, com va escriure sant Pau VI en l’exhortació apostòlica de 1971 Evangelica testificatio.
«Conserveu la senzillesa dels «més petits» de l’Evangeli. Sapigueu trobar-la en la relació interior i més cordial amb Crist, o en el contacte directe amb els vostres germans. Llavors coneixereu «el sotrac d’alegria per l’acció de l’Esperit Sant», que és propi d’aquells que són iniciats en els secrets del regne. No intenteu entrar en el número d’aquells «savis i hàbils» […] als qui s’oculten aquets secrets. Sigueu veritablement pobres, suaus, famolencs de santedat, misericordiosos, purs de cor, aquells gràcies als quals el món coneixerà la pau de Déu».
