(Llorenç Puig, Secretari General de l’URC)
Avui és el Dia de la Marmota, almenys, pel que sembla, als Estats Units. Un dia popularitzat per la simpàtica pel·lícula dels anys 90 que protagonitzava Bill Murray. Un dia que s’anava repetint cada cop, de manera tràgica perquè tots els detalls es reiteraven un dia i l’altre. Només la creativitat del protagonista li permetia introduir petites variacions en aquest devenir cíclic que el tenia atrapat.
Avui és el dia de la Marmota, però també és el dia de la Candelera, dia de la vida Consagrada. I em sortia: «menys dia de la Marmota, més dia de la Candelera!»
El dia de la Marmota tot es limita a veure tràgicament que tot es manté exactament igual, i el marge de maniobra per introduir novetat és ben limitat. El dia de la Marmota és el sotmetiment a un destí terrible que s’imposa a la creativitat de la novetat.
El dia de la Candelera, en canvi, és la irrupció de la novetat. La novetat del petit nadó que entra al Temple. La novetat del petit que entra en la vida dels dos ancians, Simeó i Anna, que malgrat l’aclaparament del transcurs dels anys sense veure, es troben cara a cara amb Salvador que esperaven. La novetat que aquest Salvador vingui tan humilment, com un petit nadó adormit plàcidament i a estones demanant la cura dels seus pares… La novetat d’unes vides trastocades profundament per la irrupció d’aquell petit, les vides, en primer lloc, de Maria i de Josep…
Potser avui ens podem preguntar si, com a consagrats, com a consagrades, com a comunitats o com a congregacions, volem viure la novetat del dia de la Candelera. Ens podem preguntar fins a quin punt estem disposats a acollir la inspiració de l’Esperit que movia Simeó i Anna, acollir la novetat que inspiren i desitgen els més joves de les nostres congregacions, acollir la crida del Papa Francesc de fer camí junts.
Menys dia de la Marmota, més dia de la Candelera!
