(Vedruna · Carmen Maganto · 14/10/26) Fa uns dies, unes quantes germanes del País Basc, acompanyades per M. Carme Molist, pugem el camí de les fundadores i fundadors a Montserrat. En la nostra marxa vam anar veient com totes les escultures que representaven a fundadores i fundadors estaven cap a la meitat de la muntanya, en una petita altura, distants del propi camí i sobre una peanya o sobre alguna peça de pedra o de bronze que els elevava. Així, fàcilment podien ser “vists”, podíem admirar el grup d’escultures representant la seva missió: ensenyant a llegir a nenes i nens, cuidant ancians, sanant persones, predicant la seva fe, etc. És a dir, els fundadors o fundadores no estaven soles o sols estaven en un grup que volia representar quina era la seva activitat prioritària. Jo em preguntava, Com estarà Joaquina?
Continuem caminant i pujant i, de sobte, ens trobem que en la costa que anàvem pujant, a meitat del camí, en el sòl, a peu de carrer, trepitjant terra, sense peanyes i sense altures, i sense estar alçada en la muntanya, allí per on passàvem els caminantes, allí estava Joaquina avançant un peu i tendint-nos els braços amb les mans obertes.
Ens quedem admirades, i quina va ser la nostra sorpresa en veure que la gent quan passava li donava la mà, li agarrava els braços, li fregava el braç…perquè en passar convidava a tocar-la, acariciar-la, abraçar-la, fer alguna cosa… Comentem que aquesta mà s’embrutarà, aquesta és una mà que segurament amb el temps estarà més groga i més polida.
Però no importa, aquestes mans, les seves mans són allí, segueixen i seguiran allí, amb el risc de tacar-se i embrutar-se. Aquestes mans que ja abans es van tacar cuinant, canviant bolquers, netejant la casa, mans que s’han esforçat a signar documents, s’han cansat obrint cases, hospitals, dedicades a escriure, ajuntar-se una amb una altra per a resar… Gràcies per les teves mans.
Gràcies per expressar d’una manera tan senzilla la teva missió: “en el camí”, “abajada”, “trepitjant terra”, “deixant que la gent se t’acosti i et “toqui”, “avançant-te als temps amb l’expressió d’aquest peu que vol continuar obrint camins”, amb els braços i mans obertes per a tota persona que passi pel camí…
Gràcies Joaquina, aquesta és la teva missió i és la nostra. T’agraïm aquesta experiència que totes vam tenir i que ens sortia cantar: “fa falta gent com tu”, “han passat els anys, dos segles de foc que cremen, d’amor que no diu basta… dona del sí que confiat”. Gràcies!
