(VN ·Tiziana Campisi · 02/02/26) Ser profetes i donar testimoni, mitjançant la professió dels consells evangèlics i les obres de caritat, que Déu està present en la història com a salvació per a tots els pobles: a això estan cridats els consagrats en el món actual, on la fe i la vida es distancien cada vegada més. Una icona de la seva missió a l’Església i en el món és l’escena evangèlica de la presentació de Jesús en el Temple, on Anna i Simeó el reconeixen i el proclamen com el Messies. A la Missa de la XXX Jornada Mundial de la Vida Consagrada, celebrada aquesta tarda, 2 de febrer, a la Basílica de Sant Pere, Lleó XIV els anima a ser, cadascun en el seu context, ferment de pau i signe d’esperança.
La missa va començar en l’atri amb l’encesa i la benedicció de les espelmes, símbol de Crist, «llum per a la revelació dels gentils», com ho va definir l’ancià, «home just i temorós de Déu, que esperava el consol d’Israel», en l’antic Temple de Jerusalem amb l’oració transmesa com «Nunc dimittis» . Precedint al ritu introductori de la celebració eucarística, es va realitzar una processó amb persones consagrades i concelebrantes d’entre els 5.500 presents a la basílica.
L’exemple dels fundadors i fundadores
Reprenent la primera lectura, presa del profeta Malaquies, en la seva homilia, Lleó exhorta als consagrats, «mitjançant el sacrifici» de la seva existència, arrelats en l’oració i disposats a «consumir-se en la caritat», a convertir-se en «brasers per al foc del Fonedor i atuells per al lleixiu del Bugader», perquè Crist, present «encara avui entre els homes, pugui fondre i purificar els seus cors amb el seu amor, la seva gràcia i la seva misericòrdia».
El Papa recorda l’exemple de fundadors i fundadores de congregacions, ordes i famílies religioses, els qui «amb fe i valentia s’han deixat transportar, a partir de la Taula Eucarística», de diverses maneres: «alguns al silenci dels claustres, uns altres als desafiaments de l’apostolat, uns altres a l’ensenyament a les escoles, uns altres a la pobresa dels carrers, uns altres a les fatigues de la missió», tornant sempre «amb humilitat i saviesa, al peu de la Creu i davant el Sagrari, per a oferir-lo tot i trobar en Déu la font i la meta de cadascuna de les seves accions».
Dones i homes, contínua el Pontífex, que “amb la força de la gràcia s’han llançat fins i tot a empreses arriscades”, s’han convertit en “presència orant en ambients hostils i indiferents, mà generosa i espatlla amiga” on hi havia “degradació” i “abandó”, “testimoni de pau i reconciliació” enmig de “escenes de guerra i odi, disposats fins i tot a sofrir les conseqüències d’actuar contracorrent que els convertia en ‘signe de contradicció’ en Crist, a vegades fins al martiri”.
Les comunitats religioses reclamen la sacralitat de la vida
I Lleó recomana que recollim «el testimoniatge» dels qui han posat en pràctica la Paraula de Déu, perquè, com va escriure Benet XVI en l’exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini, «la interpretació de la Sagrada Escriptura quedaria incompleta si no escoltéssim també als qui han viscut veritablement la Paraula de Déu».
Amb la professió dels consells evangèlics i amb els múltiples serveis de caritat que ofereixen, estan cridats a testimoniar, en una societat on fe i vida semblen allunyar-se cada vegada més una de l’altra en nom d’una concepció falsa i reductiva de la persona, que Déu està present en la història com a salvació per a tots els pobles.
Les persones consagrades estan cridades, a la pràctica, a donar testimoniatge que els joves, la gent gran, els pobres, els malalts i els presos estan en el cor de Déu i que cadascun d’ells és un santuari inviolable de la seva presència, davant el qual ens agenollem per a trobar-ho, adorar-lo i glorificar-lo. Signe de tot això són els protectors de l’Evangeli que moltes comunitats religioses mantenen en els contextos més diversos i desafiadors, fins i tot enmig del conflicte, afirma el Papa.
No es van, no fugen, romanen —despullats de tot— per a ser un signe, més eloqüent que mil paraules, a la sacralitat inviolable de la vida en la seva nua esencialidad, fer-se eco, amb la seva presència —també allí on ressonen les armes i on semblen prevaler la prepotència, l’interès i la violència— de les paraules de Jesús: «Mireu de no menysprear cap d’aquests petits, perquè […] que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial» (Els moviments de l’amor de Déu i de l’home).
En la trobada de Jesús amb Anna i Simeó, explica el Pontífex, sorgeixen dos impulsos d’amor: el de Déu que ve a salvar a la humanitat i el de la humanitat que espera la seva vinguda amb fe vigilant. Jesús, presentat en el Temple per una família pobra, mostra a Déu que s’ofereix a la humanitat amb ple respecte per la seva llibertat i compartint plenament la seva pobresa, sense cap coacció i amb l’únic poder desarmant de la seva generositat desarmada. Per part de la humanitat, Anna i Simeó representen la culminació de l’espera del poble d’Israel, el cim d’una llarga història de salvació, marcada per llums i ombres, fracassos i recuperacions, però impregnada pel desig vital de restablir la plena comunió de la criatura amb el seu Creador.
En el Temple de Jerusalem, continua el Sant Pare, “la Font de llum s’ofereix com a llum al món i l’Infinit es dóna al finit, de manera tan humil que gairebé passa desapercebut”, destaca el Pontífex, qui, recordant les figures d’Anna i Simeó, recorda la invitació del Papa Francesc a les persones consagrades, a la Carta que els va dirigir el 2014, a despertar al món “perquè la nota característica de la vida consagrada és la profecia”.
Ser llevat de pau i signe d’esperança
Finalment, Lleó es deté a l’oració de Simeó, de la qual podem aprendre a tenir la «mirada fixa en els béns futurs», per a projectar-la cap a l’eternitat.
La vida religiosa, en efecte, amb el seu serè desafeccionament de tot el que succeeix, ensenya la inseparabilitat entre la cura més autèntic per les realitats terrestres i l’esperança amorosa en les eternes, escollides ja en aquesta vida com a fi última i exclusiva, capaç d’il·luminar tota la resta.
El Concili Vaticà II reitera que el “compliment” de l’Església és la “glòria celestial”, quan tot l’univers “trobarà la seva definitiva perfecció en Crist”, especifica el Pontífex, concloent que “aquesta profecia també està confiada” a les persones consagrades, que seguint més de prop a Crist, poden “mostrar al món, en la llibertat de qui ama i perdona sense mesura, el camí per a superar els conflictes i sembrar la fraternitat”.
