(Gmà. Lluís Agustí, formació URC · 05/02/24) Un grup ben nodrit de religioses i religioses hem gaudit d’un matí de formació alegre i esperançat, animat pel G. Rafa Matas. I dic alegre perquè en Rafa ens va transmetre la joia de la crida en el seguiment de Jesús i l’esperança en un futur que no sabem com serà però hem d’afrontar amb l’esperança en Déu que es fidel i misericordiós per sempre. Com deia una religiosa jove “el futur és ara”. Rafa ens ha fet una crida a ser cristians convençuts i persones consagrades a Déu que generin vida. Déu és el Déu de la vida i no de la mort. Estem cridats a ser persones consagrades que viuen amb alegria i esperança la seva consagració. Potser hem dedicat molt tram de la nostra vida a FER i ara arriba el moment de viure el SER en la seva plenitud. I des de la profunditat del SER intentar fer comunitat, acollir el do de la fraternitat i obrir les mans al nostre germà/na que conviu cada dia amb nosaltres. Que les nostres comunitats siguin una llar de família, tendresa, acollida a l’altre. Rafa ens ho ha expressat amb un pensament molt simbòlic i real: “on hi ha un sord, un mut, un cec, un coix i un minusvàlid amb cadira de rodes però el seu cor batega HI HA VIDA”.
Aquest dinamisme comporta cuidar la vida de comunitat: ser i viure com a germans i germanes en Crist en els petits detalls de la vida de cada dia. La fraternitat és un regal i una crida de Déu. Es el testimoni que podem donar al món d’avui, fragmentat, tens, violent que cerca a les palpentes al Déu de la vida.
Junts podem arribar més lluny. Es meravellós veure en aquesta sala rostres de diferents carismes compartint un mateix anhel i somni: JESÚS, EL SENYOR. Ell ha de ser el centre de la nostra vida.
Ho tenim tot i ens hem de sentir agraïts. Tantes persones que no ho tenen tot i els hi manca el necessari per viure. Sí, cal caminar malgrat els entrebancs i dificultats: “Que la vida… no sigui només un llit amable, un passeig dolç…”
Omplim de vida els nostres pulmons… respirem a poc a poc… ens agafem fort…caminem, caminem lluny com qui vol saber-ho tot… I com diu la cançó:
“Que tinguis l’alegria dels dies clars.
Que els matins et despertin sense precipicis.
Que estimis molt algú,
sense que el necessitis.
I no deixis que les ferides s’endureixin al cor,
que no reposin al pou de l’ànima.
Recorda, si plou dins teu,
que caminar cura les ferides.
Que viure, viure no és estar vius,
viure és l’actitud d’omplir la vida.
La vida, allò que passa quan tu rius.”
I tot això no ho hem de viure des d’una actitud de prepotents, de sentir-nos els millors, sinó des de la senzilla i la humilitat, des de la feblesa i l’abaixament tal com ho feu Jesús. Sant Pau n’era molt conscient: “Mireu a qui Déu ha escollit d’entre vosaltres… per confondre el món”.
Moltes gràcies Rafa per la VIDA que ens has transmès: “Que quan siguis lluny, una cançó et torni a casa”
