(Flama · Meritxell Roselló· 08/06/21) En un context mediàtic marcat pel soroll i la desinformació hom pot trobar un “oasi mediàtic” a Montserrat Ràdio i TV. En la seva programació hi trobem cants litúrgics, laudes, la missa conventual i, fins i tot, una radiofòrmula musical amb jazz i a més, una varietat d’arxius podcast amb programes de contes infantils, concerts, entrevistes o la lectio divina. Per aprendre més del seu panorama mediàtic, la col·laboradora de la nostra Agència Cristiana de Notícies FLAMA, Meritxell Roselló, ha fet, recentment, una entrevista al germà Anton Gordillo (Barcelona, 1965) responsable tècnic d’emissions de Montserrat. És doctor en enginyeria industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) exinvestigador del Centre Català del Plàstic i exprofessor de l’àrea de Ciència de materials a la mateixa universitat. Un viatge a Veneçuela va remoure’l fins al punt de canviar de vocació i entregar la seva vida a Déu des de Montserrat.
Com va començar aquesta “aventura televisiva” de les emissions de Montserrat Ràdio i TV? Quina va ser la primera emissió?
Des de fa molts anys Montserrat ha intentat estar molt a prop de la gent i sempre hi ha hagut molt d’interès, tant per les ràdios com per les televisions, per tal d’acostar el que fa la comunitat. Entre els anys 2008-2010 va sortir una oferta de llicència de ràdio, dintre la comarca del Bages, en què la comunitat va presentar-s’hi i que finalment va guanyar. A partir d’aquí es van iniciar les emissions de ràdio i, posteriorment, es va fer el salt a la televisió, tot i que la primera emissió en directe de ràdio es va fer fa 60 anys mitjançant ràdios externes. Sempre hi ha hagut molts contactes de ràdios i televisions que han vingut fins aquí, per les retransmissions d’oficis i celebracions. Abans hi havia un monjo en una petita emissora que emetia des de la zona del santuari perquè poguessin sentir el que passava a la basílica, però això va evolucionar fins adoptar l’envergadura actual. Ara, nosaltres treballem en una ràdio a internet durant 24 hores i, després, oferim la programació de televisió a través d’ internet o a través de les televisions locals.
Actualment quantes persones formen l’equip i l’equip tècnic? Per exemple, càmeres, cabina de ràdio…
L’equip de comunicació són cinc persones i, després, hi ha un grup d’unes altres deu persones que col·laboren a estones. No tenim aquestes quinze persones a temps complet, sinó que depèn del que es necessiti es contracten i venen a treballar en moments puntuals. El director de la part de comunicació és el nostre portaveu, el pare Bernat Juliol, aleshores l’Òscar Bardají és el director de la ràdio, que és el coordinador de l’equip, i jo m’encarrego del que és la part tècnica. Després hi ha un monjo que s’encarrega de gestionar les xarxes socials, Twitter, Facebook, i la pàgina web i, també, tenim una altra noia que s’encarrega de l’edició de vídeo i àudio que és qui envia els arxius de vídeo i àudio a ràdios i televisions.
Vostè és el responsable tècnic i de les emissions de la programació de Montserrat TV. Com és aquesta tasca?
La meva tasca és garantir que tot funcioni i fer propostes per millorar l’espai. La meva tasca es concreta en tota la part tècnica des del tema de càmeres al d’il·luminació o el tema de microfonia i, després, la connexió i la coordinació entre les persones i els equips que afecta tot el procés d’emissió. És a dir, que les persones sàpiguen fer-los funcionar i fer de pont entre unes persones i unes altres, perquè tot rutlli. Potser una persona s’encarrega de l’àudio però no sap res dels vídeos, per tant, s’ha d’intentar aconseguir el millor resultat. No és tant la part tècnica sinó que les persones sàpiguen coordinar-se bé. Et posaré un exemple, el control de microfonia el controla un monjo, que potser no té res a veure amb qui controla les càmeres, però en certa manera cal una certa coordinació entre ells. En la missa intervenen diferents músiques, per tant, és necessari una persona que conegui els cants litúrgics per poder introduir els subtítols.
També va aprendre la professió de reporter a un canal local de televisió. Com va ser això?
El 2008 vam guanyar una llicència de ràdio conjuntament l’Abadia de Montserrat amb el grup de comunicació Taelus que controla la televisió local: el “Canal Taronja” que emet a les comarques centrals de Catalunya. A partir d’aquí va sorgir la idea de retransmetre mitjançant streaming, tots els actes televisivament que realitzàvem a la basílica. Un monjo i jo vam anar durant un any i mig al “Canal Taronja”, a Manresa, per aprendre com funcionava aquest món que era nou per a nosaltres. Allà, el meu company va aprendre el funcionament de les càmeres i el guionatge i, en el meu cas, vaig aprendre la part tècnica i d’edició de vídeos. Amb la meva formació com a enginyer em va ser relativament fàcil aprendre la tècnica televisiva.
Quin tipus de programació es poden trobar els usuaris que visiten el web de Montserrat Ràdio i TV?
En relació a la ràdio, diria que és una “radiofòrmula” musical que té inserida una sèrie de programes de caire religiós, com per exemple oficis en directe des de la basílica: laudes, misses, vespres, etc; però també programes una mica més d’emissió de música o de comentaris. Respecte a la televisió estaria centrada amb tota l’activitat que es desenvolupa a la basílica, ja siguin les misses o actes culturals com poden ser conferències, els concerts com el Festival Internacional d’Orgue de cada estiu, però no tan sols ofereix el festival d’orgue ja que, per exemple, la passada Setmana Santa es va retransmetre un concert. A banda d’això, també produïm peces audiovisuals com petits vídeos o notícies que es fan per emetre a les xarxes o servir imatges i àudio depenent de les necessitats d’alguns altres mitjans de comunicació que col·laborin amb nosaltres. En el cas d’algunes televisions com TV3 si no poden venir fins a Montserrat gravem les imatges des d’aquí i després els hi fem arribar i ells les editen. Fa uns anys emetíem a través de la FM, però per un tema econòmic, ara, només emetem per internet. Nosaltres donem el servei a la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya i ella distribueix el senyal de la missa de cada diumenge a les diverses televisions locals, tot i que la decisió d’emetre-la o no va en funció de cada televisió local.
Quin tipus d’audiència tenen?
El nostre perfil d’audiència de TV acostuma a ser de persones d’edat avançada. Són un perfil de persones que segueixen a través de TV o streaming tots els actes litúrgics, que tenen una edat madura. Quant a la ràdio, són aquest perfil de gent i, també, hi ha un perfil d’audiència més jove perquè inclou en la programació molta música jazz; es tracta d’una audiència que comprèn l’edat entre 40 i 50 anys. En general, doncs, el perfil d’audiència és d’una edat de més 40 anys. Els nostres oients es descarreguen els podcasts dels oficis i laudes o d’altres programes.
Tenint en compte que Montserrat és un indret mil·lenari, van tenir algunes dificultats tècniques en posar en marxa les emissions de Montserrat Ràdio i TV?
Un quan comença sempre troba dificultats perquè hi ha coses que no t’esperes o coses que semblen fàcils i després no ho són tant. Una de les grans dificultats, aquí, va ser fer sortir el senyal a l’exterior des de Montserrat, és a dir, Montserrat és com una illa, aleshores el problema principal que ens vam trobar és, sobretot, en el tema de l’streaming, és fer arribar el senyal. Al principi vam tenir moltes dificultats amb el tema de les emissions de TV via satèl·lit, que no acabaven de funcionar. En els inicis vam tenir força problemes tècnics pel so, per la reverberació i l’ajustament del so de la basílica. Tot i que diria que el principal problema era fer sortir el senyal, ja que estem en una illa i el lloc més proper està a vuit quilòmetres. Actualment, la tecnologia que utilitzem és la fibra òptica per a la transmissió del senyal i és més fàcil. Quan primer emetíem per ones per ràdio i televisió emetíem directament des d’un repetidor de Viladecavalls i, des d’allí, el senyal arribava a Collserola.
Compagina aquesta tasca amb la de secretari del P. Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, com és la feina de secretari?
Tinc dos barrets (riu). La tasca de secretari del P. Abat de Montserrat, bàsicament, el que significa és ajudar a la feina que té el P. Abat, sobretot, en la part de l’agenda, la part burocràtica del portar-li la correspondència i d’atendre a les persones o grups que vulguin reunir-se amb ell i, també, coordinar en general tot el que tingui a veure amb el Pare Abat. Preparar les seves reunions, visites, preparar les conferències o videoconferències o algun dossier sobre un tema, per exemple, en algun congrés. Es tracta, sobretot, de donar servei a les necessitats del Pare Abat, perquè d’aquesta manera pugui dedicar-se més a la seva pròpia tasca i no ocupar-se d’assumptes tan rutinaris. A més, sempre l’acompanyo quan ell surt de Montserrat i preparo tot allò que es pugui trobar en aquell lloc.
Voldria parlar un mica de la seva vocació monàstica…, vostè va decidir esdevenir monjo després d’un viatge a Veneçuela. Què li va marcar d’aquell viatge?
Estem parlant de l’any 2004, aleshores treballava en un centre d’investigació adscrit a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), el Centre Català del Plàstic, i era professor també de la mateixa universitat. Per qüestions de feina acostumava a viatjar a Llatinoamèrica i en un viatge a Veneçuela, en què hi vaig estar dos mesos, va ser la suma de tot l’anterior més aquell viatge. D’aquell viatge em van sobtar tres aspectes; per una banda el que és la pobresa, Caracas en aquella època estava envoltada de barris perifèrics amb barraques, anomenades “ranchitos”, que vivien en condicions d’extrema pobresa, això em va impressionar molt. L’altre aspecte que em va sobtar és la força de la naturalesa i la seva bellesa; la zona sud de Veneçuela toca amb l’Amazones on hi ha la part de selva, també salts d’aigua com per exemple el Salto Ángel amb més de 1.000 metres d’alçada! I el tercer aspecte va ser la violència; Veneçuela és un dels països amb més violència de Llatinoamèrica, allí vaig veure dos assassinats: un va ser tornant a Caracas amb cotxe quan vam passar per un petit poble i l’acompanyant d’un motorista va matar una persona que estava mirant un partit de futbol on jugaven nens; l’altre assassinat que vaig veure va ser a Caracas en què una noia que esperava un bus va ser abatuda a trets per un motorista que va passar pel davant, al cap de poc va morir a l’hospital. Amb aquests tres components, la violència, la naturalesa i la pobresa, i molt de temps per pensar, reflexionar i buscar el sentit de la vida, va provocar que trobés el sentit de la vida en Déu. El Déu Creador, Déu capaç de guarir el mal del món en el tema de la pobresa com el de la violència i, finalment, vaig retrobar el Déu de la meva infantesa que havia conegut de petit i tenia aparcat. Per tant, em vaig enamorar d’aquest Déu que és capaç de crear, d’estimar i és capaç, malgrat les nostres fragilitats, de seguir estimant-nos i salvar-nos. Tot això es va traduir en un procés que va tardar un any de reflexió, del qual em vaig enamorar de Déu i, al final, va arribar un moment en què em volia dedicar a la vida de pregària, perquè la principal manera de canviar el cor dels homes i les dones és a través de la pregària, el que pot realment canviar el cor és Déu i una de les formes és la pregària. Aleshores, vaig anar cercant monestirs…, el que sí que tenia molt clar és estar en una comunitat nombrosa i amb cert nivell cultural perquè les relacions personals que s’estableixen són diferents. L’última cosa que volia era cercar un indret destacat per la nostra idiosincràsia i cultura catalana, més semblant a la meva manera de ser i de pensar. Buscant aquests tres ingredients, finalment, vaig escollir Montserrat.
Encara hi manté relació amb les persones de Veneçuela?
Sí, tinc amics i amigues que són veneçolans i encara mantinc una relació i comunicació amb ells.
Com ens ha explicat abans era professor d’Enginyeria industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya, troba a faltar la vida universitària?
Sí, sobretot el contacte amb els joves a les classes, era molt enriquidor, ja que tenien moltes maneres de veure la vida i fa que t’interroguis molts temes. Per tant, això és una mica el que més trobo a faltar de donar classes a la universitat. Pel tipus de treball, doncs, abans em dedicava a l’àrea de ciència de materials, la meva especialitat eren els plàstics i ara em dedico a la televisió; evidentment, són coses molt diferents, però al final des del punt de vista professional aprens moltes coses. Diria que el que trobes més a faltar és el contacte amb els joves i la relació amb els altres companys professors i amics que tens allà. Els segueixes veient però molt menys i això són les dues coses que trobes a faltar, sobretot la relació amb els companys de feina i amb els estudiants que sempre és molt enriquidor.
Com especialista en l’ àmbit del plàstic, creu que són una amenaça davant el context actual marcat pel canvi climàtic?
Quan un dissenya un aparell o una peça s’ha de tenir en compte no només la utilització concreta per aquella aplicació concreta en aquell moment determinat, sinó també tot el seu cicle de vida. És a dir, tenir pensat com es pot reciclar i com es poden reutilitzar tots aquests materials. Aleshores, això fa que en lloc d’utilitzar un tipus de material n’utilitzis un altre. Això no significa que els plàstics siguin bons o dolents, els materials no són bons ni dolents sinó que el problema és com s’utilitzaran en el futur. No obstant, el gran problema dels plàstics és que paren al mar i es descomponen, allà se’ls mengen els peixos i al final ens ho acabem menjant els humans. La qüestió és pensar no només en una aplicació, en un moment determinat, sinó pensar en tot el cicle de vida que tindrà la peça o material. El problema del plàstic és que és massa barat, si no ho fos es reutilitzaria més i sortiria més rendible la recuperació i reutilització. Per exemple, en aplicacions d’ús massiu s’haurien de buscar plàstics d’origen biodegradable, és a dir, hi ha una sèrie de plàstics a partir del blat de moro, que es poden fer servir per moltes aplicacions, després es llencen i al cap d’un any se’n fan uns altres. En aquest sentit també s’ha d’anar en compte, perquè si dediques tots els esforços per aprofitar el blat de moro pujarà de preu i les persones que viuen del blat de moro no podran menjar. En definitiva, s’han de cercar equilibris a l’hora d’aprofitar aquests materials, però el que cal pensar és no tant en la producció immediata, com fa 30 o 40 anys, sinó què passa amb tot el producte al llarg de 30 o 40 anys en el futur.
La programació de Montserrat es pot seguir a través de: www.abadiamontserrat.cat.
