(T. Joan Carrera · 15/10/26) L’arquebisbe de Madrid defensa a la Tribuna Joan Carrera la necessitat d’avançar cap a una Església més participativa, capaç d’escoltar, discernir i prendre decisions compartides
El cardenal i arquebisbe de Madrid, José Cobo Cano, ha protagonitzat aquest dijous 15 d’octubre una nova edició de la Tribuna Joan Carrera, amb una conferència titulada «La crida a caminar en sinodalitat: una vella novetat». Davant d’un centenar llarg d’assistents i totes les places esgotades al restaurant Pomarada, Cobo ha defensat la necessitat d’avançar cap a una Església més participativa, capaç d’escoltar, discernir i prendre decisions de manera compartida. Una transformació que, segons ha remarcat, no suposa trencar amb la tradició, sinó recuperar una dimensió essencial de la identitat eclesial.
Nascut a Sabiote (Jaén) el 1965, José Cobo va estudiar Dret abans d’ingressar al seminari. La seva trajectòria sacerdotal ha estat estretament vinculada als barris populars de Madrid, on ha desenvolupat bona part del seu ministeri pastoral. Ha estat rector, arxipreste, vicari episcopal i bisbe auxiliar, fins que el 2023 va ser nomenat arquebisbe de Madrid i creat cardenal.
La presentació del ponent ha anat a càrrec del sacerdot madrileny i vicari episcopal José Luis Segovia Bernabé, especialment vinculat al treball amb joves en situació de marginació. Segovia ha definit Cobo com un «animal pastoral», tot destacant la seva capacitat per llegir els signes dels temps, anticipar-se als reptes i organitzar i coordinar equips de treball.
En nom de les entitats convocants de la Tribuna Joan Carrera, Mn. Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna – Hospital de Campanya, ha donat la benvinguda al cardenal assegurant-li que «encara que no ho sembli, vostè juga a casa». Amb aquestes paraules ha volgut subratllar la sintonia entre la línia pastoral de Cobo i el compromís amb una Església dels pobres i per als pobres, oberta al diàleg i ferma en la defensa de la dignitat humana.
Entre el centenar llarg d’assistents hi havia el conseller Ramon Espadaler, l’abat de Montserrat, Manel Gasch l’abadessa de Sant Pere de les Puel·les, Roser Caminal, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Xabier Gómez i el bisbe auxiliar de Barcelona Javier Vilanova. També hi han assistit Meritxell Ruiz, directora de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, i Ramon Bassas, director general d’Afers religiosos de la Generalitat, entre d’altres personalitats.
Una Església atenta als canvis del món
Cobo ha iniciat la seva intervenció amb una imatge suggeridora: la dels músics del Titanic «que tocaven quan el vaixell s’enfonsava». Amb aquest paral·lelisme ha advertit del risc que l’Església continuï fent molt bé allò que sempre ha fet sense adonar-se que la realitat que l’envolta està canviant profundament.
En aquest sentit, ha convidat a revisar si les formes i les estructures eclesials actuals responen realment a les necessitats del nostre temps. Ha plantejat la necessitat de preguntar-se si «seguim escoltant el que Déu ens demana» i de discernir si les respostes que s’ofereixen són les més adequades.
Prenent com a referència el relat bíblic del profeta Jonàs, el cardenal ha insistit en la importància de confiar en la força transformadora del missatge evangèlic, «perquè Déu veu persones capaces d’escoltar, convertir-se i començar de nou».
La sinodalitat, un retorn als orígens de l’Església
La sinodalitat i la seva aplicació concreta a la vida de les comunitats cristianes han centrat bona part de la ponència. Cobo ha reconegut que «la sinodalitat fa molta por», però ha volgut desfer la idea que es tracti d’una innovació aliena a la tradició eclesial.
En aquest sentit, ha afirmat que «la sinodalitat està a l’ADN de l’Església, però alhora és una novetat perquè històricament en certs moments s’ha debilitat». Per això, ha convidat els presents a «renovar i tornar als orígens», convençut que, amb aquest procés, «estem tornant als orígens».
El cardenal ha insistit que la sinodalitat no hauria de generar temor, perquè «l’Església canvia per seguir sent ella mateixa, la sinodalitat no altera la naturalesa de l’Església, només ens canvia l’enfocament».
Segons ha explicat, aquest canvi de perspectiva demana posar al centre una escolta activa i compartida, així com promoure processos de discerniment comunitari que ajudin a orientar les decisions. En aquest context, ha subratllat que «vivim moments molt importants d’aplicació nova del Concili Vaticà II».
Cobo ha identificat diversos elements essencials per avançar cap a una Església sinodal. En primer lloc, recuperar la consciència de ser poble de Déu i reconèixer que el baptisme atorga a tots els cristians una responsabilitat compartida en la missió de l’Església. També ha destacat la importància de la coordinació, del reconeixement de la diversitat de carismes i del discerniment conjunt.
Aquesta corresponsabilitat, però, no significa que totes les decisions s’hagin de prendre de manera assembleària ni que tota l’autoritat recaigui en una sola persona. Ho ha resumit amb una afirmació: «No ho hem de decidir tot entre tots, però ningú no ho hauria de decidir tot».
Sis reptes per fer realitat la sinodalitat
Més enllà de la reflexió teològica, el cardenal ha volgut concretar les conseqüències pràctiques de la sinodalitat i ha plantejat sis reptes per incorporar-la a la vida quotidiana de les comunitats cristianes:
- Recuperar una cultura baptismal, que ajudi els batejats a prendre consciència de la seva identitat i responsabilitat dins l’Església.
- Passar de la col·laboració a la necessitat recíproca, reconeixent que ningú no sobra i que ningú no és autosuficient.
- Elaborar conjuntament les decisions, promovent espais de participació i discerniment compartit.
- Escoltar persones concretes, amb una actitud oberta que permeti deixar-se interpel·lar i transformar per les seves paraules.
- Passar de la polarització a la polifonia i de la juxtaposició al treball en xarxa, per integrar la diversitat de sensibilitats i fomentar la cooperació.
- Apostar per la formació, especialment per formar deixebles missioners capaços de viure i impulsar una Església sinodal.
Per al cardenal, aquests reptes només es podran assolir si la sinodalitat deixa de ser un concepte teòric i es converteix en una pràctica habitual. «Cal treballar la sinodalitat per convertir-la en la manera normal de treballar», ha afirmat, remarcant també la necessitat de cultivar l’afecte i la confiança entre els membres de les comunitats.
Una conversió de persones i estructures
En la part final de la conferència, Cobo ha insistit que el procés sinodal implica una transformació profunda de la manera de viure i organitzar l’Església. «Necessitem una conversió general, d’estructures, de persones per anunciar l’Evangeli», ha assegurat.
En aquest sentit, ha situat un dels grans reptes del moment actual en la necessitat d’«aprendre a ser una Església sinodal», més enllà de les reformes organitzatives o dels canvis puntuals en els mecanismes de participació.
«Cal provocar la conversió de les comunitats», ha insistit, tot recordant que aquest camí no ofereix certeses absolutes, sinó que convida a avançar plegats, amb confiança i disponibilitat per deixar-se conduir.
Com a conclusió, ha reivindicat la dimensió comunitària de la fe i la responsabilitat compartida de tots els batejats, recordant que «ningú camina sol». Ha acabat la seva ponència demanant a tothom que ‘seguiu deixebles de la sinodalitat’, remarcant que ‘només la caritat ens salvarà, ja que el dia que la perdem, deixarem de ser església’.
El paper de les dones i l’elecció dels bisbes, al torn de preguntes
La conferència ha donat pas a un torn de preguntes en què els assistents han pogut aprofundir en algunes de les qüestions plantejades. Bona part de les intervencions s’han centrat en la manera d’aplicar efectivament la sinodalitat a les comunitats i estructures eclesials. Respecte aquest tema ha estat clar: ‘ens falta l’estructura canònica per desenvolupar la sinodalitat’
També s’han abordat qüestions com el paper i la presència de les dones a l’Església i els processos d’elecció dels nous bisbes, dos àmbits especialment significatius a l’hora de concretar una major participació i corresponsabilitat eclesial ara que Barcelona està pendent de tenir un nou bisbe.
