(Religión Digital · Jesús Bastante · 21.11.21) “Em defineixo com un home en camí, pelegrí, aprenent, agraït, descalç, auscultador de la vida que vol néixer, cercador de la veritat que no posseeixo, un que sent el que batega dins de les persones, de les coses i, sobretot, de Déu. Sóc un nòmada de Déu. Tinc set“. Així parla de si mateix Miguel Márquez, nou superior general dels carmelites descalços.
Márquez, que no esperava el nomenament (de fet, estava en ‘any sabàtic’) ens parla dels seus somnis i dels de la congregació, del moment actual de l’Església, espanyola i romana, i dels reptes que planteja la sinodalidad. I del Papa: “M’ha demanat que escolti, que destriï, que entregui la vida. Que, encara que siguin temps de crisi, cregui que són temps plens de bellesa i oportuns per a no tirar-se enrere, ni acovardir-se”. Parlem amb ell.
-Esperaves aquest nomenament? Tinc entès que estaves gairebé en un temps sabàtic…
-Havia sentit alguns rumors, que mai arribes a creure’t del tot, però, per si de cas, et prepares amb oració i confiança, que fos el que Déu volgués. Això demano sempre. No el meu desig.
Estava en un temps de major tranquil·litat que els onze anys anteriors, en els quals havia estat provincial (superior major) de la Província de Castella primer (sis anys) i de la Província Ibèrica, després (cinc anys). Portava un any i alguna cosa, fent vida ordinària de comunitat sense cap càrrec de responsabilitat, vivint la fraternitat, l’oració i també l’estudi, primer a Dublín (sis mesos) i després a Tenerife uns quatre mesos. Un veritable temps de gràcia i de descans. Deixant-me abrigallar i beneir per la gent. Temps de servir en una tasca senzilla i de col·laboració en la parròquia i la comunitat.
-Què suposa per a tu i per a la congregació?
-Per a mi suposa un desafiament enorme, igual que per a l’Orde dels Carmelites; i és que cada capítol i el nomenament d’un nou govern general és sempre un començar de nou, reavivant el desig de ser el que Déu vol de nosaltres i el que ara l’Església i la societat necessita. El repte és viure el present amb l’actitud valenta i humil de Teresa de Jesús i dels sants del Carmel, que van ser una resposta oportuna per a temps difícils.
-Què t’ha demanat el Papa Francesc?
-M’ha demanat que escolti, que destriï, que entregui la vida. Que, encara que siguin temps de crisi, cregui que són temps plens de bellesa i oportuns per a no tirar-se enrere, ni acovardir-se. Que vagi amb compte amb la ‘mundanitat espiritual’. Amb allò que, sota color d’espiritualitat, és esperit mundà (ambició, superficialitat, autoreferencialitat, egocentrisme, comoditat, etc.). Ens ha demanat no perdre el sentit de l’humor. I, sobretot, ens ha beneït.
-Quina és la realitat de la congregació, a Espanya i el món?
-A Espanya vivim un moment de decreixement numèric important, per parlar en primer lloc del menys important (el número), que ens connecta amb la principal riquesa del Carmel de tots els temps, la fe en la potencialitat de la precarietat i la humilitat, la confiança que amb aquests ‘cinc pans i dos peixos’ que som, és possible una cosa extraordinària en aquest moment de la història.
Som 3.862 frares. 187 novicis. I 21 bisbes, en el món. Monges carmelites descalces són 10.030 i Carmelites Seglars 28.824. L’Ordre decreix a Europa, com la resta dels vells Ordes; es manté a Amèrica Llatina, i creix de manera important a Àfrica i a Àsia (molt especialment a l’Índia).
-Quins són els seus reptes de present i de futur?
-Hi ha quatre grans reptes:
La interculturalitat. Potenciar la riquesa de cada regió, en comunió i connexió amb l’Orde a tot el món. El sentit de família, d’unitat en la diversitat. Un dels principals objectius és crear xarxa de comunicació i de diàleg, de coneixement i de sentit de pertinença, que ens ajudi a valorar el propi sortint de la nostra mirada egocèntrica. Quan es valora als altres, es reconeix millor el valor del propi.
La riquesa del carisma teresià-carmelità, llegit i assumit en diferents contextos i continents, assimilat i traduït segons el rostre de cada regió. Aquest treball de rellegir als Sants del Carmel i traduir-lo en llenguatge llatinoamericà, africà, asiàtic, d’Oceania, etc. està per fer. No repetir simplement el que van dir els místics del XVI, sinó comprendre què ens volien convidar a viure, participant quan sigui possible de la seva experiència.
La formació dels joves carmelites. El discerniment de les vocacions que truquen a les nostres portes i comencen un procés de recerca de la voluntat de Déu. El procés formatiu durant els anys de la formació, que és més un itinerari d’assimilació vital, d’experiència, de creixement, i no sols una preparació i enriquiment intel·lectual. La formació en els primers anys després de la professió solemne i de l’ordenació, quan s’acaba la formació específica i se surt a camp obert, com a jove sacerdot o jove religiós. Aquests anys són molt importants i delicats.
La pastoral juvenil i vocacional. Tenim el desig d’animar la pastoral connectant les iniciatives que s’estan duent a terme en les diferents regions del món, de manera que hi hagi un enriquiment compartit internacional en el camp juvenil. En què els joves siguin els principals actors.
-Estem a punt de començar un procés sinodal nou, amb -en principi- participació de tots. És possible una Església realment sinodal?
-Em sembla que és molt oportú aquest procés que se’ns convida a viure a l’Església, a tots els nivells. Crec que necessitem fer un exercici d’aprenentatge humil del que significa la Sinodalitat, per a escoltar-nos amb més veritat i fondària, aprenent a creure en la veritat que cada persona porta, desprenent-nos del nostre afany de posseir la veritat. En l’últim discurs a la cúria vaticana del papa Benet, el 21 de desembre de 2021, va dir que no es dialoga per a convèncer, sinó per a comprendre, i també va parlar que no posseïm la veritat, sinó que la veritat ens posseeix a nosaltres, perquè la Veritat és una persona. La Sinodalidad suposa un canvi que supera l’autoreferencialitat i ens encamina cap a l’enllumenament d’una veritat major, construïda entre tots, en l’escolta de l’Esperit. Ens fa falta molt aquest esperit sinodal, que cuida la sana obediència (ob-audire I escolta profunda) i el valor de la riquesa de cada persona i grup, deixant-nos tots destriar, posant-nos en camí. Això és valuós per a totes les esferes de la societat, i ens fa falta d’una manera especial als que tenim grans responsabilitats. No ser tan autosuficients, ni prepotents.
-Creus que és possible a l’Església espanyola?
-Sens dubte, ho crec. És més, crec que més que possible, és necessari i urgent, que tots, pastors, laics, religiosos i religioses, moviments, i grups de tota mena, iniciem un camí de discerniment de les nostres maneres de viure, a l’estil com Teresa de Jesús imaginava la comunitat, i l’amistat a l’Església, per a ‘desenganyar-nos’ en l’escolta de la Paraula de Déu i dels signes del nostre temps, en l’escolta mútua. A l’Església no li ve malament aquest saber-se qüestionada, el més perillós per a l’Església seria creure’s inqüestionable, l’Església se saneja sempre en un camí permanent de renovació i de discerniment. No sols crec que sigui possible, sinó que sento que en molts àmbits ja ha començat a donar-se aquesta Sinodalitat, encara que de manera tímida. Seguim els pastors escoltant insuficientment i traduint poc en rumbs nous, el sentir de molts o d’alguns que volen somiar.
-L’Església espanyola està perseguida a Espanya?
-L’Església espanyola, europea i en la gran majoria de països, està qüestionada i en el punt de mira. L’Església, quan ha estat més lúcida, ha estat qüestionada i assenyalada. Fins i tot molts que no se senten d’Església o els que tenen al·lèrgia a tot l’eclesiàstic o religiós, saben valorar quan alguna cosa és autèntica, gratuïta i desinteressada, quan alguna cosa és evangeli. Jesús deia: “Ai de vosaltres, quan totes parlin bé de vosaltres”. Crec que a Espanya tenim por de ser criticats o qüestionats. . L’Església no brilla quan es defensa a si mateixa, sinó quan defensa una Veritat que té un nom, Jesús. L’Església és creïble quan no utilitza la suposada persecució per a queixar-se o per a callar-se amb por, sinó quan es lliura i es dóna sense partidismes i sense deixar-se comprar. L’Església té un paper reconciliador i de sanació de les estructures socials, quan ocupa el seu lloc i fa el que millor sap: transparentar a Jesús.
-Amb quina Església somia Miguel Márquez?
-A mi la imatge d’Església em va seduir pel que vaig aprendre en l’exemple de mare i del meu pare, en l’oració de les carmelites de les quals era escolà, i en el vell capellà don Ceferino, que m’escoltava amb alegria malgrat la seva molta feina. Jo vaig aprendre l’Església que estimo en dones i homes que vivien la seva vida sense mirar-se a si mateixos, disposats sempre a cuidar dels altres i a matinar per a cuinar l’aliment que sosté la vida d’uns altres. Jo somio amb una Església que ora, que fa silenci profund, que escolta el que batega dins del món, i que se senti pacient per a escoltar el dolor, també dels que estan decebuts d’ella, i ferits per ella. Una Església que sap demanar perdó i que no ho fa per cortesia o per cuidar la seva imatge. Una Església que no té totes les respostes i que es deixa evangelitzar. Una Església que no juga al poder, i que té molt més poder i força quan és humil i veritable, i serveix, sense demanar res a canvi. Una Església enamorada de Jesús. Somio una Església, com la que somia el papa Francesc, la que somiaven el papa Benet, el papa Joan Pau II, el papa Joan Pau I, i Pau VI i Joan XXIII. L’Església que somiava Francesc d’Assís, i Teresa de Jesús i Carlos de Foucauld, i l’Església que somiava la meva mare, que, a força de donar-se, no sabia que, amb la seva vida lliurada, estava dibuixant el millor somni. El que ella resava i el que ara sent i veu és l’Església que jo somio.
