Estimades germanes, estimats germans, Pau i Bé!
Una pintada a la paret
Algun dia la por canviarà de bàndol. Aquest era el text d’una pintada a la paret que vaig veure fa uns dies. Em va cridar l’atenció. És una pintada que respira ressentiment, potser fins i tot desig de venjança. Són sentiments comprensibles quan algú ha passat por, i sobretot si sent que l’ha passada per culpa d’un altre. Però malgrat que aquests sentiments siguin comprensibles, no deixen de ser inquietants. Com no deixa de ser inquietant l’ús de la pròpia paraula bàndol. Una cosa és sentir-se part d’un grup, o d’una comunitat, però la paraula bàndol pressuposa enfrontament: el de l’altre bàndol és, per definició, l’enemic. L’autor de la nostra pintada se sent en una mena de guerra, veu la seva por, i assumeix que alliberar-se de la por significa passar-la a l’altre, deixar de ser el qui la sofreix per convertir-se en el qui la infligeix.
No tingueu por és una de les frases més repetides de Jesús. I potser és la seva manca de por quan està davant dels qui han de decidir sobre la seva vida un dels trets que més impacten dels relats de la Passió. Si sovint les comunitats humanes miren d’usar la por per sobreviure, per marcar el seu terreny, per mantenir a ratlla els qui els podrien posar en perill, Jesús sembla voler crear una comunitat totalment diferent, basada en la fe, i no en la por, una comunitat que es viu a si mateixa amb una identitat ben definida, però no com un bàndol. En el record que ens ha quedat dels primers cristians, especialment dels màrtirs, veiem sovint unes persones que ni tenen por ni aspiren a fer por als altres. La confiança en l’estrany poder que s’ha manifestat en la persona de Jesús, i especialment en la seva resurrecció, els ha obert l’autèntic alliberament tant de la por pròpia com de la necessitat de fer que els altres ens en tinguin.
La pandèmia de Covid-19
Sembla que en pocs dies podrem començar a prescindir de la mascareta pel carrer. Ara mateix, es comencen a veure aquí i allà persones que cada vegada en fan un ús més relaxat. Desapareixerà així, si més no de l’espai obert, un dels símbols del temps que hem viscut, un temps que ha tingut la seva dosi d’inquietud, d’angoixes i, per què no dir-ho, de por. La pandèmia ens ha situat per un moment a tots en el mateix bàndol, el de la feblesa. Ens ha vingut a recordar el que la Bíblia expressa quan diu que som de fang.
Aquesta assemblea és la del retrobament. I hem de començar amb un record dels nostres companys i companyes que ens han deixat, sovint, sobretot en aquells mesos del confinament més estricte, sense que ens en poguéssim acomiadar com hauríem volgut. També tenim presents els qui han passat la malaltia, alguns d’ells assistents en aquesta assemblea, i el que hem passat d’una manera o altra tots en veure’s suspeses les nostres activitats, allunyades les nostres relacions, compartint la incertesa del futur amb els nostres veïns. El cop ha estat dur a residències i centres sanitaris que molts de nosaltres tenim, però també ha estat difícil per a les escoles o els diversos centres d’acolliment.
També ha estat el temps de descobrir, o anar més a fons, en les possibilitats tecnològiques del moment històric que vivim. Ha estat el temps de les videoconferències, de les quals hem descobert amb admiració les possibilitats i de mica en mica també els límits. La URC ha organitzat dues jornades de formació permanent online, amb una assistència considerable, i també online s’ha pogut mantenir el curs dels novicis fins que s’ha pogut tornar a la presencialitat. Ara que la Santa Seu permet votacions online, fins i tot la nostra assemblea podria ser virtual. Però per ser sincers la presència s’agraeix. Estar junts en una mateixa aula, sentir-nos directament la veu i veure’ns les cares (o com a mínim els ulls) és viure una altra dimensió, tornar a connectar amb allò que ens fa més humans.
La preocupació per l’escola concertada
Però el món no s’ha aturat. Hi ha temes que es mouen i de què hem de parlar. Hem proposat com a tema de diàleg per a aquesta assemblea el de l’escola concertada i el moment actual en què es troba. En el meu discurs a l’assemblea d’octubre de 2019, la meva primera com a president i l’última que havíem celebrat fins avui, no vaig voler entrar en el tema, considerant que no ha estat mai el meu camp i que, per tant, el desconeixement em podia fer dir coses no prou encertades. En aquests gairebé dos anys sí que he tingut ocasió d’escoltar més sobre el tema i generar alguna reflexió pròpia que, amb humilitat, voldria compartir.
Poc abans del confinament, apareixia en els mitjans de comunicació la notícia de la primera escola catòlica que passava a escola pública. Pel mes de febrer d’enguany, s’anunciava que altres escoles seguien el mateix camí. Em fa molt de respecte el que s’ha viscut i s’està vivint en aquestes escoles, i aquells de vosaltres que us heu sentit empesos a prendre aquesta decisió. No he tingut ocasió de parlar amb representants de totes les religioses que han donat aquest pas. Però vaig tenir ocasió d’escoltar la descripció de la llarga agonia d’una escola, del sofriment que representa el tancament progressiu d’una línia, amb el que comporta d’acomiadaments, de patiment per part dels professors que veuen perillar el propi lloc de treball, d’incògnita per a les famílies, de sensació de pèrdua continuada per part de la titularitat del centre.
Una de les coses que dolen és com l’administració gestiona la informació d’aquestes incorporacions a la xarxa de l’estat. Sovint són presentades gairebé com a victòries, sempre amb l’anunci d’altres que seguiran. Es tracta d’un discurs, unes decisions i una gestió de la informació que no sembla veure l’escola concertada, especialment la catòlica, com una diversitat positiva, sinó des d’una lògica que, tornant al llenguatge de la pintada, sembla adjudicar-nos bàndol en una mena d’enfrontament, una lògica que no sé si arriba a generar por, però sí certament inquietud. Hi ha una incoherència gran entre un discurs que exalça oficialment la diversitat en molts camps, però que després vol dirigir exclusivament des de l’aparell de l’estat, que mai no és neutre com pretén, la formació de la mentalitat de les noves generacions.
La baixada de la natalitat converteix el tema en més difícil i dramàtic. I voldria fer notar que les nostres pròpies escoles es troben, en més d’un cas, en situació de competició entre elles mateixes, que es pot fer més greu i més intensa a mesura que hi haurà menys alumnes a repartir. Des de la URC ens hem ofert a obrir canals de comunicació i diàleg entre els qui es trobin en la difícil situació de decidir què fer amb una escola que per les raons que sigui es comença a veure com a no viable i altres congregacions que puguin mantenir el caràcter cristià del centre, a vegades des de col·laboracions o ajudant a reformular el projecte, a vegades potser des d’un traspàs global del projecte a algú que el pugui assumir. Seria trist si això es convertís simplement en allò del peix gros que es va menjant els petits. Potser ens arriba el moment de donar concreció i normalitat a la intercongregacionalitat de la que tantes vegades hem parlat. Crec que també en aquest sentit val la pena fer una reflexió oberta i compartida.
Sobre els indults
Pel que fa a la situació política, sense dir la paraula indult directament, els Bisbes de Catalunya han fet una nota prou explícita sobre el tema, en què afirmen: “Ens mostrem convençuts de la força que tenen el diàleg i les mesures de gràcia en totes les situacions de conflicte.” Crec que tots compartim aquesta visió, agraïm la nota en aquest moments i ens adherim al seu contingut i al seu esperit. També és molt rellevant la idea que repeteixen del seu propi comunicat de fa dos anys: que per afrontar la situació política del nostre país es “necessita alguna cosa més que l’aplicació de la llei.” Com fa entendre la nota dels bisbes, els indults o qualsevol altra mesura en aquest línia poden ajudar a trencar la lògica de bàndols en què malauradament molts estan instal·lats des de fa temps. Preguem perquè entre tots sapiguem aprofitar aquest pas i veure com cal traduir en decisions polítiques les diferències de sentit de pertinença i d’identitat que hi ha en la nostra societat.
Entorn d’aquest tema, es comença a detectar a vegades una sensació forta de cansament. Han estat massa les decisions poc explicades, les intervencions judicials en temes que no haurien hagut de sortir de l’àmbit polític, els defensors de la lògica estranya del “com pitjor, millor” i la falta de memòria, de consciència i de comprensió de l’autèntica complexitat de la Catalunya actual i la seva història. Tot plegat, més la pandèmia, ha acabat generant en més gent del que sembla una sensació d’esgotament. Tant de bo que aquest gest ajudi a trobar nous camins, que mai no seran al gust de tothom, però que ens puguin permetre tenir la sensació que caminem cap a algun lloc i que la lògica de bàndols i de pors va quedant enrere.
Sobre els canvis a la URC
Finalment, aterro en els aspectes més interns d’aquesta nostra assemblea. Després de tres quadriennis, el germà Lluís Serra deixava de ser secretari general de la URC l’agost de l’any passat. A més, s’ocupava del CEVRE i de l’administració. No podem deixar passar aquesta ocasió per expressar-li el nostre agraïment. Durant tot aquest temps, ell ha estat en bona part l’ànima de tot el que s’ha anat fent, el qui carregava amb la major part del treball amb una eficiència i laboriositat admirables. A ell, doncs, aquest agraïment que expresso en nom de la junta i de tota l’assemblea, i que faig extensiu als germans maristes que tan generosos han estat en dedicar al servei de la URC un dels seus germans durant tants anys.
Quan va arribar el moment de plantejar el relleu, just en sortir del confinament més dur ara fa un any, ens vam adonar que de cara al futur no era viable seguir amb el mateix esquema. Difícilment podíem aspirar a trobar algun institut que a dia d’avui, i molt menys en el futur a menys que les coses donin algun tomb inesperat, pogués dedicar un religiós a jornada completa per a aquest servei. Vam decidir, doncs, repartir les tasques: la secretaria general, amb una dedicació a temps parcial, l’assumia el P. Llorenç Puig SJ (designació que l’assemblea ha de ratificar avui); l’administració la germana Maria Rosa Olivella, salesiana; l’àrea de formació la germana Ana María Díaz, carmelita missionera. Gràcies per la vostra disponibilitat. Pel que fa a l’àrea de comunicació, s’ha donat més espai a la col·laboració amb l’empresa Animaset, vinculada als claretians, sempre sota la supervisió del secretari general.
El fet de no haver pogut celebrar dues assemblees ha fet que s’hagin acumulat per al dia d’avui alguns relleus a la junta. Vull tenir una paraula especial d’agraïment per a la germana Rosa Masferrer, de les religioses de sant Josep de Girona, vicepresidenta que sempre he sentit propera i amb qui crec que ens hem sabut complementar molt bé. A part de no perdonar-te que no assumissis la presidència en el seu dia, cosa que estaries fent amb molta més competència i dinamisme que jo, creu-me que et trobaré a faltar. Un agraïment també molt especial per a la germana Mercè Arimany, hospitalària de la Santa Creu, i que com a vocal sempre ha estat una veu des de la moderació i el seny, algú amb qui es podia comptar. Finalment, cal rellevar el P. Llorenç Puig SJ, en aquest cas no perquè acabés el mandat, sinó per haver deixat de ser delegat de la Companyia a Catalunya. Gràcies, Llorenç, no sols per la teva participació com a vocal en la junta, sinó per la teva disposició a continuar-hi en la tasca més àrdua de secretari general.
Conclusió
Entre altres efemèrides que hi deu haver, se celebra enguany i l’any vinent el cinquè centenari de la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si encara no heu anat a Manresa a veure la Cova amb els nous mosaics, us exhorto a fer-ho, ja que valen molt la pena. Connectant amb la idea dels bàndols, sempre m’ha cridat l’atenció un detall de la meditació anomenada “de les dues banderes”, en els Exercicis Espirituals. Allà es descriuen dos bàndols enfrontats. Però així com el cap del bàndol bo, Jesucrist, reuneix éssers humans al seu voltant, el cap del bàndol enemic es serveix només de mals esperits, inumerables demonios.
Sempre m’ha semblat un gran encert que sant Ignasi no posi humans en el bàndol del mal. Sembla que no vulgui donar arguments al qui s’apunti al bàndol del bé per veure’s com una facció més en una humanitat dividida en sectors enfrontats. Segons sant Ignasi, l’arma del bàndol de Jesucrist és la humilitat, filla de la pobresa espiritual i de la disposició a rebre menyspreus si cal. Són unes armes que no fan por, unes armes que no creen bàndols. Que aquest sigui el nostre esperit com a religiosos, un esperit que ens porta certament no a dissoldre la nostra identitat, sinó a afirmar-la, amb coratge i decisió, com la identitat que es basa en l’amor que es va entregar per nosaltres a la creu, que segueix convocant-nos a cada eucaristia i que ens allibera de la por sense necessitar traspassar-la a cap suposat bàndol enemic.
Fra Eduard Rey, caputxí
President de la URC
