URC - Companyia de Maria | Companyia de Maria Nostra Senyora

Membres URC

Membres URC

Companyia de Maria | Companyia de Maria Nostra Senyora, O.D.N.

Última actualització: 26/08/2016

El dia 9 de maig de 2009 va ser posada a la Sagrada Família de Barcelona, a la façana de la Nativitat cantonada carrer Mallorca, la imatge de santa Joana de Lestonnac, fundadora de l’Orde de la Companyia de Maria Nostra Senyora. Gaudí l’havia deixada projectada en els seus plànols, entre els sants i santes catalans, o sants amb una significació especial en la història de l’Església de Catalunya.


La imatge, obra de Carulla, inspirada en una altra escultura de la santa que és a l’església de Santa Eulàlia de Bordeus, expressa els trets de l’espiritualitat de la companyia: una dona, Joana de Lestonnac, portadora d’un do en l’Església que té a la mà esquerra el llibre de les Constitucions i posa, suaument, la seva mà dreta damunt l’espatlla d’una nena; aquesta sosté una llàntia amb la flama encesa.


Una dona, Joana de Lestonnac, que va néixer a Bordeus l’any 1556, que va viure immersa i participà activament en els fenòmens que convulsionaren la societat francesa dels segles XVI i XVII: canvis socials, culturals, religiosos... provocats, en gran part, per les guerres de Religió, per la implantació del calvinisme, per la Contrareforma... Pertany a una família significativa en cultura i política –el seu pare, conseller del Parlament de Bordeus, la seva mare, germana de Miquel de Montaigne– santa Joana recorre un ric itinerari en què la personalització de la fe constitueix un eix central del seu procés: essent adolescent ha “d’escollir” entre seguir en l’Església catòlica o en el calvinisme, religió que havia adoptat la seva mare (els seus biògrafs ens relaten que, en un moment de l’adolescència, va viure una experiència espiritual forta, formulada per ella mateixa com una crida sentida en el seu interior: No deixis apagar la flama que jo he encès en el teu cor). Al llarg dels anys cerca sempre camins on viure fidelment el do de la fe: contrau matrimoni, té set fills, viu en dos àmbits i ambients diferents: l’urbà de Bordeus, i el que envolta el castell de Landiràs, la seva residència propera a Bordeus, enmig del camp i, per tant, també enmig d’un poble sense instrucció, sobretot les dones, i amb condicions de vida molt precàries; es queda vídua als 47 anys. Arreglats tots els afers que li corresponen com a mare i baronessa, se segueix interrogant sobre el camí de la fidelitat a Déu en la nova etapa que se li obre. ¿On i com entregar-se ara del tot a Ell?


Marxa cap a Tolosa de Llenguadoc i entra a les feui- llantines, Orde reformat del Císter, caracteritzat per l’austeritat. Joana es disposa a oferir la seva vida en el silenci, la pregària, la penitència i els dejunis. Després de pocs mesos cau malalta. La seva salut no resisteix aquest tipus d’austeritats. Els metges i la priora li aconsellen de deixar el monestir. La malaltia, la impotència, el fracàs, la “nit” afecten el seu esperit... clama a Déu, li expressa la seva angoixa i el seu desconcert... Si surto d’aquesta casa, ¿on aniré a cercar-vos? No us vaig poder trobar en la meva joventut, entre les turbulències de l’heretgia , no us vaig poder posseir després entre les pompes del món.
Quina sorpresa i quina aflicció per a mi no poder gaudir de vós ni tan sols en la soledat!1


A poc a poc la nit es va fent llum i viu una experiència que serà fundant per a ella i per a la Companyia de Maria: Déu li manifesta que la seva entrega total a ell l’ha de realitzar en l’entrega total a les persones. Enmig d’aquesta certesa contempla, de manera nova, la realitat del seu temps i, també, tot junt, la totalitat de la seva vida. Es fa conscient de la situació de la dona, de les joves, de la necessitat d’una formació que els hi doni dignitat i les situï en complementarietat amb l’home; les prepari per constituir famílies; per renovar els costums de la societat i de l’Església. “Comprèn que és ella qui ha d’estendre la mà”2 i que aquest és el seu camí per col·laborar “al bé del poble” donant glòria a Déu.


L’experiència viscuda per Joana de Lestonnac es molt semblant a la que va viure Ignasi de Loiola a Manresa, “la il·lustració del Cardener”, en què neix la seva vocació apostòlica. Com sant Ignasi, santa Joana entén que Déu l’ha anat preparant al llarg de la seva existència i que és tota la seva experiència i riquesa la que ha d’anar posant en joc per ajudar els joves; que Déu la crida i envia per ser instrument de salvació en el seu moment històric; que amb Jesús, el Senyor, i com Ell, ha d’entregar la seva vida en l’entrega als altres.


Abandona Tolosa el 1603 amb un Projecte en el cor i molt vigor en el seu esperit, però ha de iniciar noves recerques, nous discerniments per veure com dur-lo endavant... En les mediacions de la història (el “cercar Déu en totes les coses”, que es recull en les constitucions, en coincidència total amb l’espiritualitat ignasiana) anirà trobant la senda. El contacte amb alguns jesuïtes; la relació amb un grup de joves que l’ajudaven a cuidar els malalts en un moment de pesta a Bordeus; l’experiència del seu fracàs per les exigències de la vida religiosa reformada, la convicció que “estendre la mà”, el servei apostòlic educatiu requeria un grup, una comunitat... la duen a fundar un nou Orde que és aprovat el 1607 pel papa Pau V. En ell, l’Església ofereix a la dona un tipus de Vida Religiosa nova, una Vida Religiosa Apostòlica, cridada a viure en totes les dimensions de la vida la trobada amb Déu, l’amor i el servei; una nova forma de Vida Religiosa que “estima i usa amb més gust les mortificacions interiors que les exteriors, menors en nombre i qualitat”,3 permetent així la incorporació de persones amb menor fortalesa física.


Santa Joana reconeix en Maria Nostra Senyora el model, el referent d’aquesta mena de vida i així en el Document en què presenta a l’Església el seu Projecte diu: “serà una Religió de dones i donzelles religioses que duran una vida... semblant a la de la gloriosa Mare de Déu, de tal manera que la pregària, meditació i devoció interior... siguin com el braç dret que doni moviment i força a totes les accions exteriors... convertint-les, en tant que es pugui, en espirituals i celestials” 4

 

El llibre de les Constitucions que, en l’estàtua de la Sagrada Família, santa Joana sosté a la mà, recull, fins i tot amb textos literals de les Constitucions de la Companyia de Jesús, els elements fonamentals de l’espiritualitat igna- siana. Joana de Lestonnac troba formulats en aquests textos les claus i dinamismes de la seva experiència vocacional i del do rebut: un Projecte de Vida Religiosa Apostòlica la missió de la qual serà “estendre la mà” a la dona, a la joventut, a les persones; ajudar a créixer integralment, educar, en el sentit pregon i fons del terme, propiciar que cada persona –cada grup– tregui i posi en exercici el millor de si mateixa. Santa Joana no concep l’educació com una tasca que es fa en determinats espais. Va més enllà, la considera una forma de ser i d’estar col·laborant en la humanització ievangelització del nostre món, des d’una missió: la religiosa de la Companyia és educadora.


En l’última redacció de les Constitucions, la Companyia de Maria s’expressa així: “La finalitat de les Religioses de l’Orde de la Companyia de MariaNostra Senyora, Institut apostòlic en l’Església, és consagrar-se amb totes les seves forces a l’anunci del Regne, en qualsevol part del món on s’espera un major servei de Déu, segons l’enviament rebut. Fem la nostra missió d’evangelització com a educadores, al servei de la fe que fructifica en obres de justícia. La joventut, esperança de vida i de transformació de la societat, serà el camp preferencial de la nostra acció apostòlica”.5


L’estàtua d’una nena, amb la seva senzillesa, apunta alguns trets característics de l’educació de la Companyia, en íntima i necessària relació amb la seva espiritualitat: tota persona filla de Déu, proposta educativa d’un horitzó de sentit que des de l’interior ha d’il·luminar l’existència (llàntia encesa), acompanyament positiu, en procés, que estimula i ofereix confiança, respectant la llibertat (mà de santa Joana damunt l’espatlla de la nena), obertura a la realitat com a espai de creixement i de compromís, com a lloc concret de trobada amb Déu i d’entrega (postura dels peus)...

La Companyia de Maria Nostra Senyora ha celebrat, l’abril de 2007, el quart centenari de la seva aprovació en l’Església. En els seus quatre segles d’història ha viscut molts i significatius canvis. L’acció de l’Esperit en ella, la seva espiritualitat, l’ha impulsada, com a la seva fundadora, a “cercar, en continu discerniment, respostes vàlides per a cada moment històric”.6 El testimoni de tantes i tantes generacions de germanes és també avui impuls per romandre fidels a l’Esperit, per desitjar viure “l’evangeli en radicalitat i proclamar, amb la paraula i amb la vida, que en Jesucrist se’ns revela l’amor al Pare i se’ns comunica el seu Esperit... per romandre atentes a les situacions més necessitades de salvació, per denunciar el mal present en elles i descobrir els signes d’esperança que anuncien el Regne”.7

Margarita M. Pedraz

7 Historia de la Orden de la Compañía de María N. S., Ed. Lestonac, S. Sebastià, 1964, pàg. 63. 2 O.c., pàg 63.

8 O.c., pág. 63
9 Abregé, VII,3, a Documentos Fundacionales, Roma, 1976, pàg. 36.

10 Íb. V, pàg. 35.

11  Reglas y Constituciones de la Orden de la Compañía de María N.S., I.E. Art II.R.1, Ed. Lestonnac, 2006.


 

 

213 Visites