URC - Paüls | Congregació de la Missió

Membres URC

Membres URC

Paüls | Congregació de la Missió, C.M.

Última actualització: 25/08/2016

L’any 2010 se celebrà el 350 aniversari de la mort de sant Vicenç de Paül i santa Lluïsa de Marillac, la seva inseparable col·laboradora. I tot i que aquesta celebra- ció se circumscriu a l’àmbit de la Família vicençana, no deixa de ser una celebració multitudinària, ja que són innombrables els seguidors de Vicenç i Lluïsa.
Perquè, a més de les 20.000 Filles de la Caritat i dels 4.000 pares Paüls són incomptables els membres de l’Associació de la Medalla Miraculosa; la Societat de Sant Vicenç de Paül té prop del milió de membres; l’Associació Inter- nacional de Caritats (AIC) sobrepassa els 280.000 i els grups de Joventut Mariana Vicenciana tenen també unes xifres semblants a l’AIC.
Setanta nou fundadors escolliren, o adaptaren, les Regles Comunes de les Filles de la Caritat per als seus establi- ments. Noranta-nou instituts tenen sant Vicenç de Paül com a Patró.
Tots ells han celebrat aquest aniversari però, evident- ment, no tots amb la mateixa solemnitat. A la trobada internacional per preparar-lo, hi assistiren els superiors generals i presidents internacionals de:


1. Congregació de la Missió (CM)
2. Filles de la Caritat (HHC)
3. Associació Internacional de Caritat (AIC)
4. Societat de Sant Vicenç de Paül (SSVP)
5. Joventuts Marianes Vicencianes (IMV)
6. Religiosos de Sant Vicenç de Paül (RSVP)
7. Associació de la Medalla Miraculosa (AMM)
8. Missioners Seglars Vicencians (MISEVI)
9. Germanes de la Caritat - Strasbourg Federation
10. Germanes de la Caritat - North American Federa- tion
11. Germans de la Misericòrdia (CMM)

Propòsit
Intento presentar en aquest apunt l’eix integrador, la línia vertebradora de “l’espiritualitat de sant Vicenç”.
¿Quin ressort l’impulsà per què fos capaç de transformar l’Església, i la mateixa societat del segle XVII francès?

El Crist de Vicenç és “Evangelitzador dels pobres”
L’espiritualitat de Vicenç és cristocèntrica, i el Crist de Vicenç és un Crist actiu. Vicenç veu Crist actuant, predi- cant, movent-se enmig del seu poble. El Crist que s’entrega i que es dóna del tot a “evangelitzar els pobres” és el que mou a Vicenç. El Crist de Vicenç és “l’evangelitzador dels pobres”.
Discuteixen, els especialistes de l’espiritualitat vicenciana, si Crist el portà als pobres o van ser els pobres els qui li revelaren a Crist. El cert és que en ell es féu una simbiosi tan profunda i natural que, a la fi, els pobres i Crist van ser per a ell la mateixa realitat, l’única realitat. “No hi ha diferència, senyores, entre estimar-lo, a ell, i estimar els pobres... Servir bé els pobres és servir-lo a Ell...” els deia a les Senyores de les Caritats.
Només així va poder dedicar tota la seva vida, i totes les seves forces, i totes les seves capacitats al servei del pobre. No importa que la pobresa l’hagi embrutit, importa poc que vagi ple de parracs i faci una pudor insuportable: “doneu la volta a la medalla i descobrireu el rostre de Crist”.
Per a Vicenç, Crist és “l’evangelitzador dels pobres”.
El punt de partença
Aquesta visió conforma el punt de partença i la idea força de la seva espiritualitat i de la seva acció apostòlica. Li va entregar la seva vida i li va dedicar tots els seus esforços. Al final de la seva vida, quan les seves cames ja no eren capaces de sostenir-lo, al travessar les portes de la ciutat de tornada a casa, deia amb tota veritat: “Els pobres són el meu pes i dolor”.
Les seves fundacions: les “Caritats”(avui AIC), la Congre- gació de la Missió, les Filles de la Caritat, així com totes les múltiples activitats i organitzacions que va muntar, tenen com objectiu final atendre els pobres.
Al fundar la Congregació de la Missió (PP. Paüls) per a “missions populars” no percebia cap dicotomia entre “atendre” els pobres i “evangelitzar” els pobres. Amb claredat i contundència deia als seus missioners: “De manera que si hi ha algú entre nosaltres que és a la Missió per “evangelitzar” els pobres i no per “cuidar-los”, per posar remei a les seves necessitats espirituals i no a les temporals, els diré que els hem d’assistir i fer que els assisteixin de totes les maneres, nosaltres i els altres”. Quan es capfica en la creació de seminaris i encarrega a la seva Congregació “la formació del clergat” com a finalitat compartida amb “l’evangelització dels pobres”; o quan convenç els bisbes per implantar els “exercicis als ordenands”, previs a l’ordenació dels seus sacerdots, la seva intenció no és tant la reforma del clergat sinó un servei als pobres: preparar els sacerdots dels poblets perquè atenguessin dignament als pobres.
És de sobres coneguda la seva “al·lèrgia”a fer que els seus sacerdots, com les Filles de la Caritat, fossin “religiosos”. Evidentment no es tracta d’un rebuig a la vida religiosa (ell mateix va ser director de les Sal·leses, fundades pel seu amic Francesc de Sales), sinó de propiciar la disponibilitat dels seus membres pel servei als pobres. Les estrictes normes dels ordes religiosos recloïen els seus membres en els convents i els restaven disponibilitat, per això ell mai no va voler que els seus missioners o les seves Filles de la Caritat fossin religiosos.
Molt li costà, moltes voltes va haver de donar perquè Roma acceptés que els Paüls no fossin “religiosos”. Molta diplomàcia i molts ressorts va haver de moure perquè les Filles de la Caritat no acabessin recloses en un convent. I si avui les religioses dedicades al servei incondicional de la caritat són innombrables va ser degut al fet que Vicenç de Paül inventà unes religioses que tenien: “com a monestir la casa dels malalts; la cel·la, una cambra de lloguer; la capella, l’església parroquial; el nostre claustre són els carrers de la ciutat, per clausura teniu l’obediència, per reixa, el temor de Déu, i per vel, porteu la santa modèstia”. Però el seu objectiu no era la fundació d’un nou estil en l’Església, el seu interès no era de ser pioner d’una nova forma de vida religiosa. El seu pensament estava en la disponibilitat per al servei dels pobres.
Vicenç, un home de diòcesi
Vicenç és un home de diòcesi, de bisbe. Ho expressava d’una manera molt gràfica als seus missioners: “som de la religió de sant Pere”, o sigui, del clergat secular, que té com a “patró” sant Pere.
Els Paüls no predicaran mai una missió sense ser cridats pels rectors; no organitzaran cap activitat, per molt apostòlica que sigui, sense abans obtenir el vist i plau exprés del bisbe, i si bé això és de dret, sembla que en aquell temps s’obviava amb facilitat.
Les “Caritats” es constituiran en les parròquies i el consiliari serà el rector. Comptaran amb ell i amb ell organitzaran la seva activitat caritativa. I un cop que santa Lluïsa acudí a animar i orientar un d’aquests grups perduts en un d’aquells remots llogarrets, al rector no li agradà gens que “una senyora de la ciutat” anés a adoctrinar les seves feligreses. Sant Vicenç demanà a santa Lluïsa que es disculpés i que demanés permís sempre abans de reunir-se amb elles.
Les Filles de la Caritat han de ser les primeres parroquianes. I amb tot lluità perquè la seva direcció espiritual estigués sempre en mans dels Missioners. Tenia por, i santa Lluïsa volia a qualsevol preu blindar-se contra això, que si quedaven en mans dels rectors, o dels bisbes, acabessin essent religioses. I per això es va fer constitutiu de la Companyia que el Superior General dels Paüls és també Superior General de les Filles de la Caritat. I la direcció espiritual de les Filles de la Caritat l’exerceixen els PP. Paüls.
Les tres idees força de sant Vicenç, a manera de conclusió
– Un Crist, que per a Vicenç és “Evangelitzador dels pobres”.
– Una donació i entrega total i incondicional de la seva vida per a un servei integral, tant material com espiritual, dels pobres.
– L’Església, la diòcesi, com a àmbit ordinari de la seva acció.
Aquestes tres coordenades, mantenint-les inalterables, però aprofundint-les cada vegada més, van ser les línies conductores de Vicenç de Paül.

Aser Ansía
 

133 Visites