URC - Escolapis | Ordre Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de l'Escola Pia

Membres URC

Membres URC

Escolapis | Ordre Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de l'Escola Pia, Sch. P.

Última actualització: 25/08/2016

Els trets característics de l’Orde de les Escoles Pies són trets heretats (a semblança de tots els altres Ordes i Congregacions) del seu sant Fundador. En el nostre cas sant Josep de Calassanç.
Tanmateix, la manera de ser del Fundador també deriva, en part, del context natural i històric que li tocà viure. La terra i els pares de sant Josep li proporcionaren un tremp de caràcter fort, forjador del seu propi destí amb decisió i fermesa, bregat en la lluita per la supervivència, dotat d’aquell sentit comú propi de la gent de poble que pensa amb el cap, tot i tenir els peus ben afermats en terra. El context històric és format pel contacte tingut amb alguns religiosos dels grans Ordes en auge en aquell temps: franciscans, carmelites, jesuïtes, sense deixar d’esmentar els cartoixans, donat que el seu bisbe havia pertangut a aquest Orde monàstic.
Tenia gran estima per la tradició, la riquesa de continguts de la qual rebé gràcies al contacte assidu amb diverses personalitats de l’Església. I aquest amor per la tradició s’ajuntà en les seves venes amb l’estima per les novetats que li oferia la societat del seu temps. La seva visió pragmàtica i real de la vida li impedia d’acomodar-se a la rutina dels qui es deixen portar per la inèrcia acontentant-se amb el de sempre.
El tremp ferm de qui no viu per viure sinó per aconseguir un fi determinat a força de constància i d’absoluta con- fiança en Déu, d’acord amb les necessitats peremptòries del seu temps, l’impedí de quedar-se ancorat en les santes tradicions. Més aviat, a partir d’elles, decidí assumir el risc que requereix tota acció responsable i lliure, i aprofitar-se de totes les novetats científiques i culturals que anaven sorgint en aquell temps.
Tot aquest conjunt de detalls, viscut profundament des d’una consciència profunda de fidelitat al deure, dibuixà en ell la imatge d’home en qui la saviesa popular posada al servei dels més pobres és el referent que il·lumina les seves decisions i guia la seva acció, cosa que es veu clarament en el seu estil de vida. Així veiem com decidí ésser forjador de persones a partir de la base, impulsat sempre pel desig de donar al poble senzill la més alta cultura possible. No era formador d’elits, sinó de gent de poble, a la qual volia donar les mateixes possibilitats que la societat acostumava a reservar només als grups acabalats de les altes esferes. D’aquesta manera, el seu cor va ser robat pels nens i joves del carrer, deixant enrere, per a altres, les grans oportunitats de bona posició social i econòmica.
Per a aquests nens i joves marginats de la societat va voler el millor. I per complir amb aquest desig posà tots els mitjans al seu abast, fins i tot aquells que eren posats en dubte per la mediocre societat del seu temps, incapaç de valorar les novetats que anava descobrint la ciència. Entenia que la millora del poble és el vertader progrés de la societat. Sempre atent als millors mètodes d’ensenyament, pioners i avantguardistes, perquè creia que no es pot donar una sòlida educació religiosa i moral sense una sòlida educació intel·lectual.
L’orde ha volgut mantenir i dur a terme, sempre d’una manera dinàmica i creativa, l’herència del seu sant fundador. I en la seva acció educativa ha anteposat intencionadament l’home al científic. Però no un home qualsevol, sinó un home ben dotat espiritualment i científicament.
Els trets que es desprenen d’aquests principis són els següents.
1. Lloc central de Crist com a camí que porta al Pare i com a Mestre bo que acull els petits i els pobres. Aquesta referència a Crist és la que dóna lloc a educar en sentit ampli: no només informatiu, sinó també social, cultural i humà.
Amor a la pobresa com a expressió del seguiment de Crist pobre, i com una manera de compartir el destí dels pobres als quals es vol servir, tot donat a l’escola un caràcter més social i humà. D’aquí el nom d’Escoles Pies, és a dir, escoles populars i cristianes. L’alumne és Crist, a qui s’estima: “tot allò que fèieu a un d’aquest germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”, tenint clar que la seva pobresa no ha de ser impediment per accedir al camp íntegre del saber, sense cap limitació. Així, l’obra de Calassanç preparà, ja des d’un principi, l’emancipació de les classes populars en el fet social i en el polític. Calassanç concebia el nen com un ésser capaç, des de l’edat més tendra, de desenvolupar la seva personalitat humana i la seva vida sobrenatural.
2. Sentit pragmàtic de la veritat, que duu a una actitud humana coherent enfront la religió, esforçant-se per ajudar a superar, en la consciència de les persones, la dicotomia entre vida de fe religiosa i vida de ciutadà. La coherència és una de les virtuts amb què es vol
distingir la personalitat de l’Orde sota la influència del seu sant Fundador. La personalitat del fundador era un tot compacte. I vivia d’aquesta unitat interior com del nucli que donava sentit i força a totes les seves accions. L’Orde volia mantenir i viure el sentit de transcendència unit a la valoració de l’esforç humà, practicant una caritat teologal que es tradueix en sensibilitat humana i social.
Aquest sentit de la veritat arriba a una integració entre el món cultural, religiós i social. Sant Josep de Calassanç tenia una visió ampla de les coses. El seu cristianisme no era de sagristia, sinó de carrer. Un cristianisme que pel fet de ser del cel també era de la terra. Fe i raó, religió i societat, no eren per a ell termes excloents, sinó que s’implicaven l’una amb l’altra.
En Josep de Calasanç, experiència espiritual i experiència pedagògica estan íntimament unides. Aquesta integració dinàmica constitueix una de les notes més característiques de la seva identitat personal. Espiritualitat entesa com la totalitat de l’existència d’una persona en tant que és dinamitzada per l’Esperit de Jesús.
La seva pretensió d’oferir l’exemple d’una vida segons l’Esperit no era pur sentiment, sinó que va voler que fos acompanyada d’una sòlida doctrina i de mètodes adequats. Calassanç concebé la seva escola com una síntesi de fe, cultura i vida. En la seva visió integral de les coses englobava continguts, formes i metodologia en un tot holístic. Senzill en les formes, promovia una metodologia fàcil, útil i breu. Aquesta visió inclou tres dimensions: ésser (la persona), saber (coneixements), saber ensenyar (metodologia). Per a ell l’educació és un veritable ministeri apostòlic, harmonitzant sempre la fe amb la raó. Així, home i cristià van a l’uníson en l’educació.
3. Una paciència infinita pera no deixar-se acovardir per les dificultats i per esperar, el temps que calgui, l’oportunitat favorable dels més dèbils, no apagant mai el ble que encara fumeja. L’amor al nen ha d’anar acompanyat d’una gran paciència del mestre per saber i poder servir al talent que descobreixi en els alumnes i, al mateix temps, saber posar remei a la ignorància i a la desídia.

En resum:
L’Escola Pia vol ser en primer lloc una escola educadora de persones. Vol compartir una llum extreta de la virtut abans que la doctrina freda dels sistemes. Vol superar tot autoritarisme rebutjant completament tota actitud paternalista, que no s’ha de practicar ni amb els més petits. Més aviat, i a semblança de Jesús, que es va humiliar i es posà a l’altura dels més pobres, es proposa educar amb dignitat i respectar la persona dels altres per humil que sigui la seva condició social. Així pretén educar els nens, no des d’un pedestal, sinó fent-se semblant als més petits, seguint el consell de Jesús i esforçant-se per donar-los el millor; amb el convenciment que tenen capacitat per rebre una educació de bona qualitat.
Amb els grans pensadors de la humanitat cerquem de conèixer l’essència de l’ésser humà mitjançant l’admiració, però també mitjançant l’empatia. D’aquesta manera educar equival, per a nosaltres, a ser cooperadors de la veritat junt amb els alumnes. Tots dos, mestre i deixeble, cooperen. En aquest sentit l’estil de l’educació és molt semblant al mètode socràtic anomenat maièutic, amb el qual s’involucra l’altre en la recerca de la veritat. No
s’imposa la veritat al dictat impositiu de la norma establerta per sempre.
L’estil escolapi és l’estil de qui de cop es troba amb un company nou de camí. Un company a qui cal ajudar perquè és petit: però al cap i a la fi company, és a dir, algú amb qui, salvada la llibertat personal de cadascú, es compta per sempre com a company, sigui de prop o de lluny en l’espai i en el destí temporal. Per a l’escolapi no són només companys de viatge els membres de la seva comunitat religiosa, sinó també totes aquelles persones que voluntàriament s’identifiquen amb el Nom i amb el que aquest nom representa en bé de l’home. La solidesa d’aquests llaços de solidaritat ens ve de Crist, de qui rebem la força i el sentit.
La fidelitat al carisma escolapi demana una solidaritat responsable d’home a home, i no sols d’una manera genèrica amb l’estructura externa.
Demana també una seriositat intel·lectual, basada no sols en l’obediència a la tradició, sinó també en una fidelitat responsable als signes dels temps i a un impuls renovador de l’esperit basat en la fe ferma que Déu avui, com ahir, “fa noves totes les coses”. Secundar aquest Déu ens demana estar sempre alerta de la novetat, fugint del verí mortal de la superficialitat establerta.
L’escolapi estableix comunicació amb les persones i, des de les persones, amb les cultures i les tradicions; no al revés. Per tant, estableix una comunicació amb l’altre que no és simplement de saber a saber, de cultura a cultura, sinó de persona a persona. En aquest cas les diferències de saber i cultura no divideixen, sinó que uneixen en la diversitat d’expressió.

Miquel Font
 

129 Visites