URC - Dominics | Orde de Predicadors

Membres URC

Membres URC

Dominics | Orde de Predicadors, O.P.

Última actualització: 26/08/2016

L’espiritualitat d’una forma de vida religiosa no és res produït per l’home, sinó un do de Déu, que arriba a nosaltres mitjançant els iniciadors d’aquesta forma con- creta de vida cristiana. En conseqüència, per conèixer l’espiritualitat dels frares dominics s’haurà de conèixer el fundador d’aquest Orde, sant Domènec de Guzman (1170?-1221), i els millors fruits de la seva forma de vida, com Sant Tomàs d’Aquino (1225?-1274), frare devot i doctor angèlic, i santa Caterina de Siena (1347?- 1380), verge prudent i mare fecunda. A més, els sants no neixen, es fan. Per això cal conèixer com es varen forjar aquests sants per aprendre també nosaltres a entrar en aquests camins de santedat. Els homes que han arribat a la santedat han començat cercant Déu en la realitat de les seves vides, en l’Església, en el món i, sobretot, en el propi cor. En va em cerquen fora, si primer no em troben dins. Però per cercar Déu cal deixar moltes coses no importants i quedar-se només amb l’essencial. Una sola cosa és necessària, deia Jesús. ¿De què serveix conquerir el món si es perd l’ànima? Cal tenir molt clar l’efímer de la nostra vida mortal i advertir que el que ens convé és recórrer el camí de l’Evangeli de Jesucrist, suprema regla de vida cristiana.
Domènec es va distingir, ja dels seus temps d’estudiant a Palència, per la recerca de Déu mitjançant l’amor a la Sagrada Escriptura i l’estudi de la sagrada teologia. Després, nomenat canonge a la catedral d’Osma, entrà en el misteri de la seva vocació dedicant-se a la pregària i al servei de Església. Va ser aleshores que desenvolupà aquell mètode de parlar amb Déu per després poder parlar de Déu. Arribà a ser un home d’Església. Acompanyant el seu bisbe en un viatge a les marques del nord d’Europa, en nom del rei de Castella, advertí dos reptes de l’Església europea en el seu temps: l’evangelització dels cumans (poble encara pagà situat entre Ucraïna, Hongria i Romania) i la nova evangelització dels pobles captats en aquells moments per l’error herètic albigès en el Llenguadoc.
En la vida dels sants, com en la dels fundadors, hi ha anys claus en els quals es gesta l’esdeveniment que dóna sentit a una vida, com és l’origen d’un nou Institut; són els anys en què aquests homes es preparen per acollir el do de Déu mitjançant el sofriment i, sobretot, la fidelitat al voler de Déu. En sant Domènec de Guzman, la clau és en aquells deu anys passats en terra albigesa (1206-1215) en el Comtat de Tolosa, feudatari del Regne d’Aragó. Amb uns pocs capellans que el seguien des d’Osma, continuà, amb la confiança posada només en Déu, la missió que Innocenci III encarregà al seu bisbe i a ell: anunciar l’Evangeli i defensar la fe davant la confusió creada pels càtars. A aquesta predicació dedicaria tota la seva vida, primer en el Llenguadoc, sud de França, després a la Llombardia, nord d’Itàlia.
Finalment l’any 1215 van néixer els frares dominics, primer a la diòcesi de Tolosa i aprovats per Folquet, el bisbe, i després, el 1216, el papa Honori III confirmà per a tota l’Església aquella experiència de predicació itinerant nascuda a Tolosa per a la salvació de les ànimes i la reconstrucció d’una Església mig derruïda. Els fills de Domènec realitzarien altres somnis del fundador, sempre en obediència al sant pare: l’anunci de l’Evangeli als pagans, hebreus i musulmans, i la nova predicació als cristians de les ciutats, especialment als universitaris. És part de la gràcia dominicana la dimensió cultural de la fe i el carisma de la veritat per poder anunciar, verbo et exemplo, la bellesa de la fe i la bellesa de la vida cristiana.
Però, ¿com es gesta i en què es distingeix la predicació d’un frare dominic? El frare dominic és, en primer lloc, un religiós que ha rebut de Déu el do de la vocació per viure en la pobresa, castedat i obediència; en segon lloc, és un religiós cenobita, que viu en comunitat, observant monàsticament el silenci i la clausura; i en tercer lloc, el seu estil de vida en comunitat, evident en la Regla de sant Agustí, facilita l’estudi de les ciències sagrades i la pregària individual o secreta i la pública i solemne de la sagrada litúrgia, sobretot la celebració quotidiana, breviter et succinte, de l’ofici diví i de la santa missa. El convent dominic, que s’anomenava casa de pregària, és l’espai de la comunitat que estudia i celebra el misteri de Crist. La vida comunitària en estudi i pregària gesten el foc missioner que capacita per anunciar amb ardor apostòlic l’Evangeli als pagans i als neopagans dels nostres pobles i ciutats. Domènec, que estimant tothom de tothom era estimat, bé podria ser el patró de la nova evangelització.
Aquesta forma de vida del frare dominic, que converteix la cel·la interior en una finestra que dóna a Déu i al món, estableix en la veritat de Déu i en la de l’home, doncs quan s’estudia i es resa es coneix millor qui és Déu, qui és un mateix i quina és la voluntat de Déu. Aquest és el fruit de l’estudi i de la pregària del frare dominic, que viu en una comunitat enmig de la ciutat, enmig del món, abraçant la creu de cada dia, com va representar el Beat Angèlic a sant Domènec de Guzman en el claustre baix del convent de Sant Marc de Florència: la predicació digna i eficaç de la paraula de Déu, anunciada al poble famolenc i assedegat de pau i esperança. Després, els fruits de la predicació es recolliran, segons una antiga tradició dominicana, en el confessionari i s’oferiran a Déu amb el sacrifici de la santa missa.
La identitat ontològica del frare dominic representa, doncs, una riquesa poderosa que brolla del mutu i especial enriquiment entre l’estudi i la pregària, entre l’observança monàstica i la senzillesa comunitària, i entre el cor pobre, virginal i obedient, i la contemplació de les meravelles de Déu en la història de la salvació, esplendorosa en el misteri de Jesucrist, Senyor i Salvador. En el govern democràtic dels frares predicadors són essencials les conviccions personals i el sentit de pertinença. El decisiu és que la paraula pronunciada en la predicació i en la celebració sigui una paraula ungida per l’Esperit, ja que només aquesta paraula té la força per il·luminar produint la conversió i l’adhesió profunda i total a Déu. Ja que es tracta de dir coses noves, sinó de dir-ho d’una manera nova, és a dir, amb la força que sols Déu concedeix als qui tenen un cor ungit per l’Esperit Sant. La predicació és contemplata alliis tradere, en expressió de sant Tomàs d’Aquino.
El Sant Rosari, devoció mariana rica en valors evangèlics, és la devoció tradicional del frare dominic a la Mare de Déu, que ja des del segle XV és l’escola de fe i pietat especialment volguda pel poble catòlic de tradició llatina. Fins i tot hi ha una relació entre la predicació del Rosari en l’orde del frares predicadors i l’esplendor de l’orde i la seva capacitat d’atreure noves vocacions. No oblidem que els frares dominics, quan arriben a un lloc, arriben no sols a predicar, sinó també a gestar noves vocacions perquè altres segueixin la via de la predicació en els diversos espais del món.
Domènec, també per mandat del papa Honori III, reuní a Sant Sixte el Vell les monges disperses per la ciutat de Roma i els va transmetre la missió de la pregària d’intercessió per l’Església i pels seus predicadors, encarregats pontificis de l’anunci de l’Evangeli, col·laborant així en la gran missió de l’Església en el món, la realització de l’admirable voluntat de salvació universal del Pare i de Jesucrist. Domènec cultivà l’amistat, una de les manifestacions més nobles del cor humà, amb les monges dominiques, ja que la caritat és l’amistat principalment amb Déu i amb els que li pertanyen (cf. Tomàs d’Aquino, Summa de teologia II-II, 23,1).
Sant Tomàs d’Aquino, anomenat també Doctor Comú, quedà captivat en la seva joventut per la forma de vida dels frares dominics, i arribà a ser mestre del pensament i model del fer teològic, sublim en la seva doctrina i pur en la seva vida. La seva gran conquesta va ser l’harmonia entre la raó humana i la fe cristiana, realitzant una nova síntesi prodigiosa del pensament cristià en el seu temps. Escoltar-lo, deia un deixeble, produïa una felicitat pro- funda. S’entregà també al ministeri de la predicació, adquirint així un sa realisme pastoral que estimulà la seva investigació teològica. Santa Caterina de Siena, filla de la santa Església i Mare de l’orde dels Frares Dominics, va extreure de la contemplació amorosa de Crist l’acció que pacificà els cors i els pobles, impulsant el retorn del papa a Roma, i des de la seva cel·la interior ens ensenyà el coneixement de la veritat de Déu i de l’home, sense la qual no és possible anunciar la Paraula, ni absoldre els pecats, ni tampoc celebrar els misteris de la nostra redempció.
“Sacerdot Santíssim de Déu, confessor admirable i predicador insigne, santíssim pare Domènec, home escollit pel Senyor: Tu, inflamat pel zel de Déu i pel foc que ve de dalt, pel teu gran amor i intens fervor d’esperit, et vas entregar tu mateix del tot, mitjançant la professió de pobresa perpètua, a l’ideal de vida apostòlica i a la predicació evangèlica. Amb aquesta finalitat, inspirat per Déu, vas fundar l’Orde de Predicadors. Custodia’ns i governa’ns sempre; reforma’ns als que t’estem encomanats i, reformats, recomana’ns ara i, després d’aquest exili, presenta’ns amb goig al teu beneït i estimat Senyor, el Fill de Déu Altíssim i salvador nostre, Jesucrist. A ell l’honor, la lloança i la glòria, amb la gloriosa i potent Mare de Déu i amb tots els àngels i sants pels segles dels segles. Amén” (pregària a sant Domènec del beat Jordà de Saxònia).

Pedro Fernández
 

179 Visites