URC - Vedrunes | Carmelites de la Caritat

Membres URC

Membres URC

Vedrunes | Carmelites de la Caritat, C.C.V.

Última actualització: 25/08/2016

La nostra espiritualitat ve marcada per una sèrie d’esdeveniments històrics que senyalen un abans i un després del Concili Vaticà II.
Des de la Fundació, any 1826, per Joaquima de Vedruna fins a avui, s’ha donat una evolució tan complexa com ha estat la de la societat civil, eclesiàstica i religiosa. Per centrar-nos en els canvis més significatius em cenyiré a la nostra espiritualitat com a Carmelites de la Caritat Vedruna, en la línia marcada pels Capítols Generals XXII, XXIII, XXIV i XXV a partir del Concili, com a eix central de la nostra renovació, tenint com a punt de partida el carisma fundacional de Joaquima de Vedruna.
Com a síntesi de la personalitat de Joaquima en el moment de la Fundació de la congregació no puc menys que citar el que ens diu Ana M. Alonso1 en la Història Documental:“ És un sumand vigorós dins de l’esforç gegant que realitzà l’Església en el segle XIX davant el problema de la secularització de l’ensenyament i de la beneficència. El seu valor històric és l’avantguardisme. El segell que li imprimí Joaquima de Vedruna va ser el d’una encertada intuïció psicològica en el seu mètode d’actuació. El seu esperit no és un brot esporàdic nou sinó una síntesi original d’escoles; humanisme i pobresa franciscans, interioritat cistercenca i ascesi carmelitana, encunyades per la poderosa personalitat d’una Vedruna, dona eminentment pràctica, dinàmica i afectiva”.
Més endavant, el Concili Vaticà II ha deixat en l’ambient un desig viu de renovació, una imperiosa exigència de renovació d’estructures, de mètodes i de sistemes tin- guts per bons i valorats com a eficaços. Aquest buf de l’Esperit ha arribat també a les Congregacions religioses i ha suscitat en elles un gran afany en l’actualització de la seva normativa, de les seves seculars tradicions, com diu Ana M. Alonso, amb el desig de fer-les més àgils i amb la intenció d’irradiar amb més força el seu esperit evangelitzador.
Un dels criteris del Concili ha estat el de tornar a les fonts presentant a l’Església, a les Congregacions i a la societat amb una espiritualitat renovada. En aquest sentit, la nostra Congregació a partir de 1987 amb el Capítol XXII, aprofundeix en les grans línies de canvi que han marcat la nostra renovació amb el document Camins de conversió,2 i des d’elles, reactivar-la de nou, amb un missatge més potent i clar, d’acord amb el món d’avui. L’objectiu proposat en aquest moment és avaluar el nostre procés de transformació, reactivar-lo, corregir errors i potenciar els èxits seguint quatre línies fonamentals:


– “El seguiment de Jesús present en la història”
– “La revalorització de la persona”, més lliure, humana amb una progressiva obertura a la realitat.
– “La progressiva obertura a la realitat”
– “Donar una resposta evangelitzadora”amb més dedi- cació las pobres i al camp de la salut, i amb una major incidència en l’educació reforçada per la presència de germanes en ambients pluralistes i secularitzats. Sempre amb la idea d’una vivència joiosa de la nostra identitat. Amb tot, l’autèntica renovació evangèlica es donarà més tard, ja que va quedar una mica frenada per la por al canvi.


El Capítol XXII celebrat a Vic el 1993, ens ofereix el document Desde las raíces Vedruna,3 que confirma el carisma com a do viu i universal, i s’encarna amb vitalitat renovadora en la pluralitat i diversitat congregacional. En una primera part se centra en l’evangelització com a resposta al món seguint els passos de Jesús, el seu amor pels pobres, i a descobrir els signes de Déu en la història amb mirada contemplativa cap als dos mons, nord i sud, íntimament relacionats i cada cop més distants, i amb l’augment creixent de migracions i un rebrot del racisme i la xenofòbia. En aquest context el Capítol fa un pas més en la inserció evangelitzadora i en el compromís per la justícia. El sentit missioner de Joaquima (“Vull que les meves filles vagin a molts llocs i res no puguin refusar”)s’estén cap a l’est d’Europa, on la religiositat ha estat oprimida durant anys i ara emergeix amb força.
En un segon moment capitular s’insisteix en l’experiència de la Fundadora, profundament encarnada en les necessitats del seu temps, i que ara ressorgeix amb força: vet aquí el sentit d’“Arrels Vedruna”, aprofundir en la seva experiència trinitària a través de la persona de Jesús, encarnat per amor i fidel al pla de salvació del Pare, que marca la nostra espiritualitat apostòlica: pobres i compromeses amb els pobres, orants i contemplatives en la vida, fraternes i creadores de fraternitat, és a dir, comunitats profètiques, acceptant situacions reals de pobresa congregacional o personal.
El 1999 se celebra a Vic el Capítol XXIV, que representa un temps d’intens discerniment per a tota la Congregació. El document “Inserció evangelitzadora”4 ens situa com a dones que han optat per situar-se no des de la cultura dominant, sinó des de la radicalitat de l’Evangeli en un “Món únic”i amb un “Pla de salvació únic”: Àfrica desit- josa de ser reconeguda en la seva dignitat i de formar part en l’ordre de la història; Amèrica, plena de vitalitat en lluita per la supervivència enmig d’una desigualtat creixent i amb una Església jove, ansiosa de conduir el poble cap a la seva llibertat; Àsia, rica en història i espiritualitat, bressol de grans religions, enfrontada al desafiament d’una Església inculturada entre masses enormes d’exclusió. I Europa, humanista i cristiana encara que secularitzada pel materialisme creixent i que té com a valor primer el benestar i la satisfacció personal, en contrast amb la desigualtat social. Aquesta ànsia evangelitzadora que respira en aquests moments la Congregació em remet al somni de Joaquima: “Voldria posar remei a les necessitats de tots els pobles...”, ja que tots som fills d’un mateix Pare. Aquest pluralisme marca les línies fonamentals d’acció per a aquest sexenni, que són ja més properes

– “Inserir-nos evangèlicament” en el món d’avui des del pluralisme i amb la vivència del Carisma de Joa- quima cada vegada més fort, que ens dóna una mirada contemplativa a l’estil de l’encarnació de Jesús amb actitud de servei.
– “Missió única”: el bé del proïsme i la glòria de Déu com diu Joaquima: quan fem alguna obra, la nostra fi no serà més que un, és a dir: el bé del proïsme i la glòria de Déu.5
– “L’anunci explícit de l’evangeli”. Comunicar la bona notícia de Jesús amb una conversió i un canvi interior que ens permeti d’acostar-nos “amb els peus descalços, l’oïda atenta i amb el cor obert”a les riqueses culturals de cada poble.
– “El diàleg ecumènic i religiós” ens urgeix cada cop més davant el pluralisme de creences. El diàleg amb altres religions és un gran desafiament si sabem donar raó de la nostra fe.
– “Recrear comunitats segons el nostre estil de vida”: comunitats en missió més fraternes i dialogants, pobres i solidàries.
El Capítol XXV, com a fruit del diàleg i discerniment, ens ofereix el document Mística i profecia6 que, com diu la nostra general, Narcisa Fiol, no anul·la els anteriors, sinó que els pressuposa. Del principi al final hi ha un tema de fons viscut com a experiència per la comunitat capitular: la Festa de Déu és la nostra festa, perquè després de 179 anys d’història continuem compromeses en la cerca de la glòria de Déu i el bé del proïsme; experiència profundament trinitària que continua marcant la nostra vida, com marcà la de Joaquima.
Aquesta cita de l’Apocalipsi ens dóna el sentit: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa i soparé amb ell, i ell amb mi. (Ap 3,30). Festa, perquè el Pare no descansa fins que no veu realitzat el seu projecte: fer de la terra una casa habitable, veure els seus fills i filles gaudir junts d’una festa sense fi. Festa, perquè la invitació a la mesa del diàleg i la trobada es faci plenament en el banquet del regne promès als pobres: la justícia, la pau, la fraternitat. És una invitació capitular a una celebració en la qual Déu ocupa en centre de la vida, en la trobada comunitària, en la sortida de nosaltres mateixos cap al dolor de la humanitat, acollint i animant la vida que vol manifestar- se en el dèbil i impotent, en l’emigrant, en el desorientat en cerca de la pròpia identitat; en el crucificat pel dolor, víctima de tota mena de violència.
La proposta de Mística i profecia ens invita a obrir-nos a Déu amb la mística d’ulls oberts i mística d’ulls tancats, segons González Buelta en la reflexió capitular. I amb la Profecia mirem la realitat amb la saviesa del profeta que, com Jesús, traspassa la superfície per arribar al fons.
Així mateix se’ns convoca a ser “comunitats profètiques” cridades a superar el dolor de la incomunicació i de l’individualisme per a construir fraternitat com a alternativa alliberadora, signe del Regne per al que hem estat congregades. Se’ns convoca perquè “caminem humilment amb el nostre Déu”, en actitud de cerca i discerniment en la vida quotidiana, exercida en llibertat i igualtat iniciant nous projectes i estructures més flexibles al servei de la missió. Aquest és el gran repte que ens empeny cap a “una missió única i compartida”, amb el carisma com a pista per al camí que ens durà a viure la itinerància en totes les seves dimensions: mental, afectiva-emocional, física... amb una actitud i estil de viure oberts a la comunitat.
Des d’aquesta perspectiva, en clau místico-profètica constatem que la renovació de la vida religiosa no vindrà des del poder, sinó des de la debilitat i la solidaritat amb els pobres. Amb aquesta mirada profètica volem escoltar el clamor que ens arriba de la realitat tràgicament explotada i ferida. Amb “la ferida de la injustícia” se’ns invita a promoure la cultura de la pau i la no-violència, i a implicar-nos en el canvi d’estructures injustes. “La ferida ecològica”, causada pel desgast insostenible de l’ecosistema. El capítol ens estimula a avivar la consciència ecològica, a afavorir qualsevol germen de vida i a passar del domini de la creació a un desenvolupament sostenible. Amb “la ferida de la manca de sentit i de l’absència de Déu”, el materialisme i la secularització aprofundeixen en el buit que fa vulnerable la persona davant el sofriment. Ens sentim interpel·lades i mogudes a animar la vida i a despertar la set de transcendència.
Finalment, “caminar amb els joves i crear una cultura de diàleg i trobada”. Som conscients d’algunes dificultats: parlem llenguatges diferents, i poques comunitats resulten espais oberts per acollir-los. Amb tot, en res- posta a aquesta realitat “volem ser dones de desitjos, com Joaquima, perquè la Congregació, fidel a la seva itinerància, promogui noves presències i compromisos amb els joves en llocs de frontera emergents, encara que les forces disponibles siguin menors”.

Amb nosaltres, el Laïcat Vedruna avança en la implicació conjunta de projectes de missió única. En aquesta línia, el Capítol dóna un pas més: després d’un procés de discerniment, potenciar comunitats mixtes en què germanes i laïcat Vedruna comparteixin vida i fe, la formació i la missió com a resposta a la crida i en funció d’un projecte comú. Com Joaquima de Vedruna, que va viure en una societat marcada per la violència de les guerres, les injustícies socio-econòmiques i polítiques, en una Església i en una vida religiosa afectada per la profunda transició històrica del segle XIX, sapiguem també llegir en el nostre segle XXI el missatge místico-profètic de salvació.

Maria Arumí Blancafort

1 ALONSO, Ana M., Historia documental de la Congregación de las HH Carmelitas de la Caridad, v. I, pàg. 20. Ed. Vedruna,     Vitòria 1968.
2 Caminos de conversión, Capítol XXII, Carmelites de la Caritat Vedruna, Ed. Vedruna, Vitòria 1987.
3 Desde las raíces Vedruna, Capítol XXIII, Imp. Máquinas Duplico, Barcelona 1993.
4 Inserción evangelizadora, Capítol XXIV, Carmelites de la Caritat Vedruna. Ed. Claret, 1999 Barcelona
5 Cartes de Joaquima de Vedruna. Cúria general, Madrid 1998, carta 84.
6 Capítol XXV. Carmelites de la Caritat Vedruna, Gráficas DIAC, Vic 2005.
 

184 Visites