URC - Cartoixans | Orde de la Cartoixa

Membres URC

Membres URC

Cartoixans | Orde de la Cartoixa, O. Cart.

Última actualització: 25/08/2016

El rostre espiritual de sant Bru és la simplicitat, entesa com el sentit d’unitat i d’absència de complicació en una ànima exclusivament posseïda per Déu: “Per a lloança de la glòria de Déu, Crist, Paraula del Pare, mitjançant l’Esperit Sant, escollí des del principi alguns homes, als quals portà a la solitud per unir-los a ell en íntim amor. Seguint aquesta vocació, el Mestre Bru entrà amb sis companys al desert de Cartoixa, l’any del Senyor 1084, i s’hi instal·là. Tant ells com els seus successors van romandre en aquell lloc sota la direcció de l’Esperit Sant i, guiant-se per l’experiència, anaren creant gradualment un gènere de vida eremític propi, que es transmetia als seus continuadors no per escrit, sinó amb l’exemple” (Pròleg dels Estatuts de l’Orde Cartoixana).
El que distingeix els cartoixans d’altres ordes contemplatius és el just equilibri de compartir els exercicis de vida eremítica i els de vida cenobítica. Aquesta síntesi dels dos gèneres de vida dels antics Pares del desert caracteritza el disseny principal de sant Bru i demostra una saviesa pràctica molt remarcable. Solitud en companyia. No funda ni continua, sino que crea un estil de vida propi.
El primer tret a destacar, per tant, és l’eremitisme. L’esperit d’un orde religiós és l’Esperit Sant, en tant que manifesta la seva presència per un conjunt de dons, de les virtuts infoses, d’influències actuals en relació al que s’espera d’aquest orde en particular. L’orientació espiritual presa pels cartoixans, dòcils a l’acció de l’Esperit Sant que hi actua, per fer “pensar, voler i actuar” en conformitat amb la fi que persegueix l’orde, i amb la missió especial que ha de complir dins del Cos Místic, és: glorificar Déu amb una vida enterament i única consagrada a contemplar-lo i estimar-lo. Viure de Déu i per a Ell, en la solitud i silenci del desert, en una clausura total que priva els llaços amb l’exterior, per aconseguir amb una major facilitat la fi que es persegueix.
Els Estatuts cartoixans imposen als religiosos la solitud que els allunya del món, el silenci que els separa, en certa manera, dels seus germans. Les pràctiques de pietat i de penitència prescrites, l’oració unitiva, la lectio divina, l’ofici cantat de nit i de dia, la missa conventual. Aquests són els principals mitjans de santificació comuns als cartoixans, i a tots els religiosos de vida contemplativa.
El segon tret és l’esperit de virginitat i de simplicitat que domina, orienta i corona tota la vida i és la seva característica principal. L’ideal del cartoixà és aquesta virginitat espiritual que, unint-lo cada dia més íntimament amb Déu, fa d’ell un vertader ressuscitat, plenament animat de l’acció divina.
Els qui conegueren sant Bru van quedar impressionats per la seva simplicitat, per la unitat de la seva vida, pel seu despreniment i el menyspreu per tot el que és del món. La seva mirada irradiava alegria: “tenia sempre un semblant festiu”. En els seus llavis tenia sempre un sospir: “Oh, Bondat!”, que s’ha vingut a anomenar l’Al·leluia del desert.
Aquest era el costum dels solitaris antics de tenir aquestes paraules plenes de sentit, que eren com la respiració de les seves ànimes i que les repetien contínuament. Sant Bru s’habituà, després de molt temps, a contemplar els atributs de Déu a través de la seva bondat.
El tercer tret és la soledat i el silenci. La vida del cartoixà eremita és configurada per la vida de Jesús en el desert. La guarda de la cel·la és el deure més important del monjo cartoixà, com diuen els Estatuts: “Déu ha conduït el seu servent a la solitud per parlar-li al cor; però sols el qui escolta en silenci percep la remor de la suau brisa que manifesta al Senyor. Encara que al principi ens resulti dur callar, gradualment, si som fidels, el nostre mateix silenci anirà creant en nosaltres una atracció cap a un silenci cada vegada més gran”. Aquesta actitud d’escolta i de total disponibilitat també és expressada a la Ratio studiorum (pàg. 7): “El monjo es posa a l’escolta de Déu per deixar-se transformar per Ell”. ¿Hi ha una espiritualitat cartoixana? No res de mètode uniforme. Plena llibertat de tendir a Déu pel camí més adaptat a cadascú i més directe. L’aspecte més important de l’esperit cartoixà és la simplicitat. Totes les escoles i tots els mètodes d’espiritualitat són possibles mentre condueixin directes a la fi: la unió amb Déu.
El quart tret és la joiosa penitència. El costum normal de l’Orde és guardar el dejuni i l’abstinència sempre. Un sol àpat al dia, i de Pasqua al 14 de setembre, i els diumenges i festes, un sopar frugal. L’abstinència de carn és total. Els Estatuts diuen: “Segons una observança introduïda pels nostres primers Pares i guardada sempre amb un zel especial, hem renunciat en el nostre propòsit, a l’ús de la carn. S’observi dita abstinència com a quelcom propi de l’Orde i signe de rigor eremític en el qual, amb l’ajuda de Déu, volem perseverar”. Els divendres, generalment, segons els antics costums de l’Orde, l’abstinència és amb pa i aigua, i és voluntari l’exercici de les disciplines.
Em complac en citar, per acabar aquest disseny de la vida cartoixana, les paraules del papa Joan Pau II: “La vocació a la pregària i a la contemplació que caracteritza la vida cartoixana mostra particularment que només Crist pot donar a l’esperança humana una plenitud de sentit i d’alegria” (missatge del Papa en ocasió del IX centenari de la mort de sant Bru, 14 de maig de 2001).

Un cartoixà
 

144 Visites