URC - Benedictins

Membres URC

Membres URC

Benedictins, O.S.B.

Última actualització: 24/08/2016

L’espiritualitat benedictina té la seva base en la regla de sant Benet (en endavant citada com RB). És un text rela- tivament breu, del segle VI, l’autor de la qual la qualifica de “mínima regla” redactada “com un començament” per als qui vulguin “tenir alguna honestedat de costums o un començament de vida monàstica (RB 73,1.8). Així, senzillament, presenta la seva obra el Pare del monacat occidental. Ja des de l’inici adverteix que no vol ser una Regla dura, per a herois de l’observança monàstica. El monestir és “una escola del servei diví”. “En organit- zar-la –diu– esperem no haver d’establir res aspre, res onerós. Però si alguna vegada, requerint-ho una justa raó, s’hagués de disposar res una mica més sever” serà “per corregir vicis o per mantenir la caritat”(RB Pròleg, 45-47). Aquesta discreció en les pràctiques que estableix, el respecte que manifesta per a cada individu, la convicció que les persones poden canviar i la flexibilitat que permet per adaptar-se a llocs i temps, és el que li ha valgut a la Regla benedictina el qualificatiu de “molt humana” i el que ha permès que segueixi essent una norma de vida en els nostres dies, després d’haver-ho estat al llarg dels segles. Una norma de vida per a milers de monjos i monges i per a moltíssims laics oblats que troben en el text benedictí una guia per a la seva vivència de la fe cristiana en el dia a dia de la seva vida familiar, laboral i de compromís social.
L’objectiu principal que es proposa sant Benet és la recerca sincera de Déu, al qual arribem a través de Jesu- crist. Aquesta és l’única motivació vàlida per entrar en el monestir, i aquest ha de ser el criteri de discerniment al llarg del període de formació (cf. RB 58,7). Aquesta cerca de Déu requereix un procés de renovació i d’alliberament interior constants. Perquè la pacificació i la unificació del cor per estar centrat en Crist i viure la seva novetat de vida és quelcom que s’ha de fer al llarg de tota l’existència. De fet, la Regla benedictina no pretén ser res més que una concreció de l’Evangeli que porti als monjos a reproduir existencialment en ells la imatge de Jesucrist.
Els trets distintius i fonamentals d’aquest text que defi- neix l’espiritualitat del monacat benedictí són tres: un fort cristocentrisme, la vida comunitària desenrotllada en l’amor fratern i el servei mutu i l’acollida dels qui s’acosten al monestir.
Efectivament, tota la Regla és centrada en la persona de Jesucrist. No tant en el Jesús de la història com en el ressuscitat, que és Senyor i Rei; de fet mai no apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos bíblics que el contenen. La referència sempre és a Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la seva Regla després del concili de Calcedònia, i la cristologia calcedoniana és la que domina el seu text. No és que descuri la humanitat de Jesucrist. El monjo ha de reproduir en ell la vida de Jesús, perquè participant “dels sofriments de Crist” mereixerem “compartir també el seu Regne”(RB Pròleg, 50). Però sap que qui acull les seves súpliques i qui l’ajuda en aquest procés és el Ressuscitat. El cristocentrisme apareix, també, en l’organització de la vida comunitària. La solemnitat de Pasqua és la que regula l’horari de
l’any i de la jornada (cf. RB 48,3.10.14), i de la pasqua setmanal, que és el diumenge, brolla la gràcia perquè els monjos puguin oferir la seva vida com a servei als altres (cf. RB 35,15;38,2). Les relacions fraternes mateixes són marcades per la fe en la presència de Crist en el germà (cf. RB 36,1;53,1.7).
La comunitat benedictina és estable. Al entrar en un monestir s’entra a formar part d’una comunitat de vida fins a la mort (cf. RB Pròleg, 50; 58,15.27-28). El model d’aquesta comunitat és la dels primers cristians tal com és descrita en els Fets dels Apòstols (cf. Rb 34,1; 54,20); els germans comparteixen junts la pregària (cf. RB 43,1), el treball (cf. RB 43,13-17), els serveis comunitaris (cf. RB 35,1), en una convivència centrada en l’amor fratern i en la delicadesa de tracte (cf. RB 63,10-11.15-16;71;72). A causa de l’estabilitat en un mateix monestir, les comunitats benedictines han estat sempre molt arrelades en el territori, en la societat que l’envolta i en l’Església local.
L’hospitalitat és característica de l’espiritualitat bene- dictina. Tot monestir ha de tenir un lloc per acollir els hostes, que han de ser acollits i tractats com si fos el mateix Crist (cf. RB 53,1-2.6-7). A tots se’ls ha d’oferir un tracte exquisit, particularment als pobres i als pelegrins (cf. RB 53,15-17).
Les observances de la comunitat benedictina són més mitigades si es comparen amb les regles precedents, a causa de l’humanisme de sant Benet. Mitiga les pràctiques, però no l’opció radical de vida ni la radicalitat en el treball que cada monjo ha de fer per unificar i transformar el seu interior segons el model evangèlic. Com queda dit, el sant Pare de monjos confia en la persona humana i en
la seva possibilitat d’evolucionar positivament, per això estableix que han de donar-se noves oportunitats als qui fallen en alguna cosa (cf. RB 23;29). En aquesta línia, dóna una màxima consoladora i estimulant davant les pròpies fragilitats: “No desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (cf. RB 4,74).
Pel que fa a les fonts espirituals per nodrir els monjos, la regla estableix quatre tipus d’oració: l’ofici diví (o Litúrgia de les Hores), la lectio divina, la meditatio i el prec silenciós o contemplatiu. No hi ha, doncs, cap espe- cificitat particular. Sant Benet estableix en els monestirs la pràctica habitual de l’Església en temps dels Pares, que troba en la vida litúrgica el centre de la vida espiritual, el lloc d’interiorització del misteri de Crist i de la trans- formació personal per reproduir en cadascú la imatge de fill de Déu a semblança de Jesucrist, el lloc d’on som i ens fem Església, comunitat de deixebles i adoradors de la Santíssima Trinitat.
La jornada del monjo queda, doncs, jalonada per les Hores de l’ofici diví. I tota centrada en Crist, també la pregària dels salms. Les referències al salteri que trobem a la Regla sempre són en relació amb Jesucrist. És més, per a sant Benet, com per als Pares de l’Església, els salms són paraula de Crist (cf. per exemple RB Pròleg, 14,34). I resant-los cada dia el monjo va interioritzant els sentiments del Senyor.
La lectio divina ocupa un lloc important en l’horari de la jornada monàstica (cf. RB 48). Es tracta de dedicar en temps gratuït a la lectura orant de la Paraula de Déu. El diumenge, en tant que Dia del Senyor en què no hi ha treball, menys per als serveis de la comunitat, s’ha de dedicar més temps a la lectio (cf. RB 48,22). La meditatio
de què es parla a la Regla no és la meditació o oració mental que es propagà després de la devotio moderna. La meditatio monàstica consisteix a memoritzar algun text de la Sagrada Escriptura per anar-lo repetint en veu baixa o mentalment en els moments d’oració personal o al llarg de la jornada (cf. RB 48,23; 58,5). La seva finalitat és aprofundir en el contingut del text, interio- ritzar-lo i procurar que la voluntat posi en pràctica els seus ensenyaments.
Sant Benet parla, també, de la pregària silenciosa, con- templativa; invita a endinsar-se per aquest camí, encara que no la regula, simplement estableix que quan es fa en comunitat sigui molt breu, perquè no tots tenen la mateixa capacitat per fer-la sense distracció (cf. RB 22; 52).
Entorn a l’ofici diví, centrat en la celebració de l’Eucaristia (tot i que la regla només s’hi refereix de passada), que és l’eix principal de l’oració de la comu- nitat monàstica com a tal, hi ha aquestes pràctiques que es fan individualment com a preparació i predisposició per a la celebració, o com a aprofundiment del misteri celebrat. En el dinamisme espiritual unes es potencien amb altres. Aquesta vivència de l’oració produeix en el monjo un esperit de compunció, de meravella davant el Déu que és Amor, de desig ardent de la trobada amb Jesucrist sense el vel de la fe.
Amb aquests trets fonamentals, la regla dóna una gran importància a l’obediència entesa com a discerniment de la voluntat de Déu. L’abat, que és escollit pels seus germans, ha de ser el centre de la comunió fraterna i el primer responsable de la vida del monestir, per a això ha d’estar molt atent al discerniment en l’exercici del seu servei comunitari i de la seva paternitat espiritual (cf.
RB 2;27;28;64). Per facilitar-l’hi, la Regla estableix un consell de comunitat format per tots els germans (cf. RB 3,1-11), fins i tot pels més joves “perquè moltes vegades el Senyor revela al més jove el que és millor” (RB 3,3). I per als afers menys importants, n’hi ha prou amb el parer d’un consell més reduït (cf, RB3,12-13). Fins i tot l’obediència de cada monjo és marcada pel discerniment fet a través del diàleg i de la reflexió amb l’abat (cf. RB 68). L’important, per a sant Benet, és fer la voluntat de Déu. Evidentment tot això reque- reix un esperit de fe, d’humilitat, d’amor fratern, de disponibilitat per al servei dels altres. I requereix, a més, el diàleg amb un acompanyant espiritual per a confrontar el que un viu, les motivacions, opcions, etc., per corregir, encoratjar, suscitar nous passos i noves fites (cf. RB 4,50;7,44-45; 46,5-6). L’objectiu de l’acompanyament espiritual és arribar a la puresa de cor (cf. RB 20,2-3;49,2).
Per a sant Benet, encara que no ho expliciti directament, el monestir ha de reproduir no només l’esperit de la primera comunitat cristiana, com hem vist abans, sinó també el grup dels deixebles reunits a l’entorn de Jesús. Per aquesta raó afirma a propòsit de l’abat: “La fe ens diu que fa el paper de Crist”; això no li atorga un poder absolut, al contrari: “No ha d’ensenyar, establir o manar res al marge dels preceptes del Senyor”(RB 2,4-6). Tanta exigència podria resultar desencoratjadora per aquell a qui els seus germans han demanat aquest servei pastoral. Però sant Benet, que era bon coneixedor dels processos del cor humà, diu de l’abat: “Mentre amb la seva exhortació facilita l’esmena als altres, ell mateix es va corregint dels seus propis defectes” (RB 2,40),
El cristocentrisme de la vivència espiritual i la vida comu-
nitària (cenobítica segons l’expressió original) amb el treball interior que suposen tots dos factors, són els grans eixos que van transformant la vida del monjo i que, sota l’acció de l’Esperit Sant (cf. RB 7,70) van reproduint en ell la imatge del Fill de Déu fins a configurar-se del tot amb ell en la vida eterna (cf. RB Pròleg 50).

Josep M. Soler
 

150 Visites