Entrevista a Jean Jacques Pérennès

Testimoniatges

Entrevista a Jean Jacques Pérennès


Dominics | Orde de Predicadors

Entrevista a fra Jean Jacques Pérennès, dominic guardonat amb el VI Memorial Cassià Just

Quina ha estat la seva reacció en saber que la Generalitat de Catalunya us havia concedit el Memorial Cassià Just?

Una gran sorpresa, perquè he fet moltes coses en la meva vida, però no em semblen excepcionals. Certament, no he tingut una vida normal, però no em sembla extraordinària, i encara més tenint en compte l’alt nivell de guardonats en edicions anteriors, com el cardenal Martini. El què més m’agrada del premi és que subratlla el diàleg islamocristià, un dels aspectes més significatius de la meva vida i del món actual. De vegades tenim dificultats per transmetre un missatge de diàleg, de trobada. I això em dóna la oportunitat de compartir uns somnis.

De jove fins ara deu haver canviat molt la visió de l’Islam i la diversitat religiosa. Com ha evolucionat?
No és només una evolució personal, sinó social. Jo vaig viure a Algèria fins a 1985, i aleshores no hi havia problemes d’extremisme. Jo em podia moure amb llibertat. Aleshores hi havia a l’Església catòlica el desig de diàleg interreligiós, fruit del Concili Vaticà II, perquè hi havia el repte del diàleg amb la cultura moderna, i en aquesta cultura hi ha diverses religions. Després van venir anys difícils: la revolució iraniana, l’ocupació soviètica de l’Afganistan, de la qual AlQaida en fou una conseqüència, l’islam polític que impulsa Aràbia Saudita... i finalment la violència d’AlQaida, els talibans, Daesh. He viscut èpoques diverses, però l’evolució és més social que personal. Ara és més difícil que quan vaig començar.

Quina és la dificultat?
Per mi, la dificultat no és la por. Tinc una gran confiança. Per mi la dificultat es troba en la possibilitat de compartir els somnis, la trobada. La gent es tanca molt per por o per incultura...

Segles després de l’expulsió, la immigració islàmica va arribar a Catalunya fa quatre dècades. En canvi, la presència de jueus i cristians en els països on l’Islam és majoritari i tradicional és antiga. No es coneixen bé els uns i els altres?
Han viscut junts durant segles, tenen la mateixa llengua. El patriarca melquita Gregori III diu que són l’Església de l’Islam, perquè tenen la mateixa cultura i la mateixa llengua. Però també es veritat que recentment han viscut moments molt difícils, perquè havien viscut moments de pau i de guerra, però els havien viscut junts. És una llàstima que ens els darrers deu o quinze anys hagin marxat molts cristians, perquè al cap i a la fi, en queden pocs. A l’Iraq han passat d’un milió i mig a tres-cents mil, per motius econòmics o per por. És un drama fins i tot per l’Islam, perquè una religió que no té les finestres obertes no té la possibilitat d’enriquir-se amb els altres. Per mi el tema de l’alteritat és molt important. Com afirmava Emmanuel Lévinas, l’altre és necessari per a la meva identitat.

En una entrevista anterior, una pionera del diàleg interreligiós afirmava que el diàleg interreligiós a Catalunya sol ser iniciativa de catòlics. Qui porta la iniciativa del diàleg interreligiós en aquests altres països?
A vegades és la minoria qui porta la iniciativa perquè aquesta necessita dels altres. Tanmateix, a molts cristians no els agrada el diàleg perquè no hi ha reciprocitat. Aquesta és la realitat. A Europa, molts musulmans han vingut per motius econòmics, sovint sense gaire formació, i acaben reclosos en guetos pobres. I els europeus no s’atreveixen a anar a buscar-los. Hi ha una mena de divisió.
La diferència és que al Magrib hi ha molt pocs cristians, alguns conversos, més evangèlics que catòlics. En canvi, a l’Orient Mitjà hi ha una llarga tradició de viure junts. Per exemple a Iraq, on percentualment són pocs, però tenen un alt nivell cultural, que els proporcionava moltes responsabilitats en el país, en l’educació, en la medecina, en la universitat. No hi havia diàleg interreligiós en sentit estricte, però hi havia una convivència més enllà dels moments difícils. Desafiaven junts els reptes socials, mentre ara hi ha una gran divisió. Aquest exili és un drama per als cristians, però també per als mateixos musulmans.
Jo havia anat diverses vegades a Aràbia Saudita, on hi ha una cultura molt tancada: l’altre és un risc. En canvi a Egipte, hi ha una gran tradició cultural, de 5.000 anys de civilització, una cultura brillant, copta, musulmana: hi ha moltes possibilitats de trobada i enriquiment.

Des d’Europa veiem totes les esglésies de l’Orient Mitjà (copta, melquita, assíria, etc.) com una mateixa realitat. Pateixen la mateixa situació?
Hi ha grans diferències a nivell demogràfic. El grup més nombrós són els coptes ortodoxos, que són entre set i deu milions a Egipte, i que no pateixen tanta emigració. Els libanesos tenen una tradició comercial, com els antics fenicis, que tenen llaços arreu del món, i que poden treballar a qualsevol lloc del món.
A Síria, Iraq, Líban, els cristians són més minoritaris. I en el Líban no es pot fer cap cens perquè seria un perill per al país, perquè l’organització política està basada en uns equilibris entre comunitats, i si se sabés del cert quants membres compta cada comunitat això podria suposar una greu lluita de poder. Una vegada, Joan Pau II va afirmar que el propi país, el Líban, és un missatge. I ara això és problemàtic.
Jo també he viatjat moltes vegades a l’Iraq, des del temps de Saddam Hussein, i hi he vist una degradació molt forta. La gent pensa que estava millor abans. No hi havia llibertat, però com a mínim vivien amb menys tensions.

Les notícies ens parlen d’un Orient Mitjà ple de violència entre religions, però la gent corrent també odia la diferència?
Depèn molt del nivell cultural. Per exemple a Egipte, als llocs més rics on hi ha més cultura, de la religió no en fan cap problema. Ells diuen que fa anys ningú no pensava en les diferencies religioses, mentre que ara són més visibles, sobretot en els llocs amb menys educació.
Actualment el Sinaí s’està omplint de grups vinculats a Daesh, i per als cristians són moments difícils. Necessitem un estat fort, per la policia, per l’exèrcit, i aquests països són estats fallits, perquè són creacions artificials de la caiguda de l’imperi otomà. França i Anglaterra van fer una divisió molt artificial. A Iraq, conviuen comunitats molt diferents que no volien viure juntes, i això justament convenia a les metròpolis. No hi veig solució al moment, i els nostres països no ajuden.

Quin és el paper d’Europa?
Els fundadors d’Europa tenien uns ideals (Jean Monnet, Robert Shuman...) Hi havia un humanisme i en canvi hem fet una Europa comercial, dels béns. S’han fet passos educatius, com els Erasmus, però és gairebé l’únic èxit. No hi ha una Europa política, de defensa. Com es gestiona el tema de les migracions? Es deixa a Turquia, incapaços de gestionar-ho nosaltres i paguem als turcs perquè ho resolguin ells. Tenim responsabilitats: ells tenen problemes, però nosaltres també hi tenim gran part de la responsabilitat. França, el meu país, per exemple, ha venut més armes que mai abans. Què volem?

Els dominics teniu una gran tradició de diàleg amb els musulmans. Veieu dintre de l’Església catòlica sensibilitats diferents sobre com acostar-se a l’Islam?
Els cristians reflecteixen també les seves cultures. Jo veig també en el món catòlic molta por per molts motius: la violència i l’extremisme dels musulmans, però també la disminució demogràfica dels cristians davant dels musulmans. Hi ha una tendència a tancar-se en un món clos, i avui tenim un autèntic repte en no tancar-nos. Impartir conferències sobre el diàleg interreligiós en ambients catòlics és avui en dia molt difícil: el tema no és acceptat.

Tant de rebuig hi ha?
Sí, n’hi ha molt. Era més fàcil als anys setanta i vuitanta.

I com han influït els diferents pontificats?
Hi ha hagut una gran continuïtat des del Pau VI. Amb l’encíclica Ecclesiam Suam, l’Església és diàleg, amb el món modern, amb la cultura, amb Déu. Després ve Nostra Aetate i Lumen Gentium. Joan Pau II va reunir-se amb líders religiosos jueus, musulmans, budistes. I Benet XVI també va continuar la mateixa línia, tot que era més intel·lectual i a la gent els costava d’entendre. Joan Pau II tenia el do dels gestos: en descalçar-se a la mesquita de Damasc, va guanyar-se una gran fama d’amistat amb els musulmans. Benet XVI també ho va fer, però hi havia el temor pel seu discurs a Ratisbona. Jo he treballat molt a Egipte per establir nous llaços, i el papa Francesc visitarà les properes setmanes els musulmans. Hi ha una continuïtat, però les imatges són molt diverses. Francesc és senzill, fa broma, s’apropa a la gent. Canvia la imatge, però la realitat és la mateixa.

Vau crear conjuntament amb els franciscans una oficina de Justícia i Pau prop del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. En què consisteix?
Entre les estades a Algèria i Egipte, vaig passar sis anys a Roma, amb l’aleshores mestre dels dominics, fra Timothy Radcliffe, que em va encarregar dues missions: la primera, seguir les noves fundacions de l’orde, que per a mi no consistien només en fundacions en llocs físics, sinó també en llocs culturals. I l’Islam va ser una de les prioritats. El segon objectiu era fer arribar Justícia i Pau en els llocs de dificultat, per ajudar la gent, cristians i altres. I jo vaig veure que una de les coses que aleshores fèiem era escriure cartes de denúncia a les autoritats. Això no em semblava prou i creia que convenia una presència institucional. Els franciscans havien començat una presència davant l’ONU, a Nova York, i vaig parlar amb ells sobre la seva experiència per obrir una representació que ens permetés parlar directament amb els representants polítics. Des d’aleshores, quan vols fer una denúncia d’un cas del Pakistan, parles directament amb el ministre pakistanès. És clar que per a això t’has de documentar molt bé. Dominicans for Justice and Peace compta també amb l’ajuda de les germanes dominiques. Allà ens reunim a l’aula Vitoria, en record del dominic espanyol Francisco de Vitoria, considerat el fundador del dret internacional. El nostre paper avui en dia d’acord amb la nostra tradició dominica, com el propi Bartolomé de las Casas, és tenir una presència en els llocs importants, és a dir, allà on hi ha reptes. Els dominics som menys, però no importa, el més important és ser en els llocs justos. Això justifica que siguem on som: hi hem de ser encara que sigui difícil, o, encara millor dit, justament perquè és difícil.

Les dificultats no us fan enrere.

El motiu més gran d’alegria de la meva vida és que els meus superiors sempre m’han demanat coses difícils. Quan un professa és que està disposat a donar la vida per l’orde i no només a encarregar-se d’una sagristia. Hem de demanar coses molt difícils als nostres frares. Els desafiaments no són només llocs de violència. També hi ha desafiaments culturals i intel·lectuals. A Espanya hi ha frares joves molt bons en filosofia, en teologia, que són llocs molt importants en aquesta cultura postmoderna.

Què li passa al món postmodern?
En el món occidental postmodern hi ha poca alegria. La gent està trista. Van a la feina, al supermercat, compren molt, però no hi ha una alegria veritable. Crec que l’evangeli ens ensenya la possibilitat d’alegria en situacions difícils. Hem d’animar la gent, donar-los esperança.

És habitual enfrontar islam i cristianisme, quan en realitat tenen el mateix repte davant d’una vida banal, consumista, superficial. Esteu d’acord que a nivell mundial tenen molt en comú?
El veritable diàleg no es troba en les paraules, sinó en afrontar junts els reptes del món: educació, llibertats, clima, medi ambient, respecte a l’ésser humà. Fa més de 15 anys, en una conferència de líders religiosos sobre la sida, se’ls demanà què havien de dir sobre aquesta malaltia. Els musulmans van respondre que la primera paraula que l’islam tenia de resposta era la compassió, la misericòrdia. Com diu la bàsmala, بِسْمِ اللهِ الرَّحْمٰنِ الرَّحِيْمِ (bismillah rahmani rahim: En nom de Déu, el Clement, el Misericordiós). També per als cristians, era molt important subratllar la compassió en un context de creixent culpabilització entorn d’aquesta malaltia.

Així i tot, la cooperació no és fàcil.
Jean Vanier em va venir a veure al Caire per explicar-me que tenia joves musulmans a la Comunitat de l’Arca, com a usuaris i com a voluntaris, i que havien de trobar les paraules justes per anunciar el missió de l’Arca en un context islàmic. Primer van fer un llibret amb una sura de l’Alcorà i uns versets de l’Evangeli. Un imam va desaprovar que es trobessin aquests textos en un mateix full i aleshores Vanier va demanar la meva ajuda. Ho vaig plantejar a un company professor musulmà. Vam crear un seminari en el qual vam conviure amb musulmans de la comunitat de l’Arca a Kuwait, Bangla Desh, Índia, França, Egipte, i finalment hem publicat un llibre en el qual els mateixos musulmans expliquen què significa viure amb els discapacitats. Personalment, per a mi ha estat un gran èxit, i això que jo he fet poc perquè tot just els he contactat i després diversos teòlegs musulmans hi han treballat. Cal imaginació i creativitat.

En l’acte de commemoració de la Setmana Mundial d’Harmonia Interconfessional que va organitzar la Generalitat de Catalunya el mes de febrer, l’abat Notker Wolf ens proposava superar el concepte de diàleg interreligiós pel d’amistat interreligiosa. Ara proposeu el de trobada. Per què el diàleg té mala premsa?
Hi ha una crisi de la veritat en la nostra cultura. Hi ha moltes paraules per whatsapp i facebook però també en la política, i això no obstant amb les paraules ens podem enganyar. En la trobada, en la qual et veig, ens comuniquem: els ulls, la teva llengua, la forma d’estar junts. La trobada té aquesta possibilitat de desenvolupar diversos nivells de comunicació.

Comunicació fins i tot més enllà de la llengua.
Quan estava a la universitat a Algèria, morí el marit musulmà d’una companya. Vam anar a la cerimònia de la quarantena, i en acabar les pregàries els ulemes de la mesquita es van dirigir als amics cristians que també ploren per Ibrahim i amb qui podem compartir els sentiments.

Les tecnologies ens apropen o es allunyen?
Les noves tecnologies ens apropen però no substitueixen la trobada personal. Hi ha globalització i també hi ha murs, fronteres i rebuig de l’altre. Amin Maalouf ens ho recorda amb el seu llibre sobre les identitats que maten.

Entrevista: Joan Gómez i Segalà

53 Visites