URC

Amb vostre nom comença nostra història... Dilluns 26 a la nit, em venien al cap els versos del Virolai. Alguns frares del convent de Pompeia ens vam connectar a internet i vam muntar el projector per seguir la Vetlla de Santa Maria des del monestir de Montserrat. Anar a Montserrat és connectar a fons amb la nostra història com a cristians i com a catalans. Aviat farà mil anys que l’abat Oliba hi enviava els primers monjos. Com tantes coses en aquests dies, el Montserrat d’aquest dilluns també era insòlit. La nau estava buida, els monjos asseguts en seients alterns del cor, suposo que per respectar les distàncies de seguretat que es recomanen a causa de la pandèmia. No hi va haver eucaristia, tan sols l’ofici de lectura i la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages. Les noves tecnologies, però, ens van permetre de participar como si presentes nos halláramos, que diria sant Ignasi de Loiola, adaptant-nos a les circumstàncies d’aquests temps incerts.

Amb vostre nom comença nostra història. Prenc la imatge de la comunitat de Montserrat, vivint el moment present i representant alhora les arrels més profundes del país, com a signe de tota la vida religiosa a Catalunya. Sense voler fer la competència a la Mare de Déu, aquesta frase del Virolai es podria aplicar també a l’Església i, en ella, a la vida consagrada. Abans, molt abans, que aquesta terra rebés el nom de Catalunya, els consagrats ja hi érem. Pregant, estimant i servint de mil maneres, hem travessat els segles. El nostre país és fill dels monestirs benedictins, germà dels ordes mendicants, amfitrió i pare de múltiples fundadores i fundadors. Hem resat, hem cultivat la terra, hem guarit o vetllat els malalts, hem ensenyat, hem redimit captius, hem atès els pobres, hem predicat, hem estat memòria viva de l’existència d’un Déu que és comunió. També hem tingut els nostres pecats, personals i institucionals. Hem compartit la sort del nostre poble en guerres, revolucions, epidèmies i desastres naturals. I aquí seguim, entomant la pandèmia des dels nostres llocs, plorant baixes entre els nostres, forçosament distanciats, però al mateix temps en una època en què tenim la sort de poder mitigar aquest distanciament amb múltiples mitjans.

M’agrada posar aquest horitzó ample a l’hora de celebrar avui els quaranta anys de la URC. Nascuda el 1980, ha fet el seu itinerari en un temps de replantejament, en part buscat i en part forçat per les circumstàncies, un temps en què ha crescut el desig de comunicar-nos i crear vincles més estretament, un temps en què s’ha fet sentir d’una manera especialment intensa la necessitat de formació per discernir els signes de Déu enmig de canvis que es fan sentir a molta velocitat. En aquests quaranta anys, la vida religiosa s’ha anat descobrint, sovint a contracor, cada cop més lluny del centre d’una societat i una cultura per a la qual la paraula “Déu” ha perdut bona part del seu significat i Jesús ha deixat de ser un referent. I arribem al 2020 amb un Papa jesuïta que ens crida precisament a trobar el nostre lloc no al centre, ni tampoc a les fronteres (paraula que sempre evoca noves conquestes), sinó a les perifèries, allà on Déu s’amaga precisament en la necessitat que hi ha d’Ell i del seu Regne.

Entre les reflexions que ens ha fet arribar el germà Lluís Serra en aquests temps insòlits que estem vivint, m’ha quedat especialment a la memòria la del P. Saverio Cannistrà, prepòsit general dels carmelites descalços. Observa el fet que, si en altre temps la vida religiosa era la gran protagonista en temps d’epidèmies, ara els herois són altres. Hi veu el signe d’un procés que té al darrere en el fons la mà de Déu, un procés en què l’Església s’empetiteix, s’empobreix, deixa, sovint amb dolor, espais que ja no pot omplir. Si avui ens és donat un temps de kènosi, un temps d’escondiment i pèrdua, per què rebutjar-lo?, es pregunta el P. Cannistrà. Fa temps que intueixo, i he experimentat, que hi pot haver el que jo en dic un “creixement en la disminució”. El context és de disminució, a molts nivells. Però a la vegada ens trobem més amb persones que demanen acompanyament perquè han descobert la fe o volen tornar-hi, ens trobem amb diàlegs que demanen atenció, franquesa i saber donar raó de l’esperança, ens trobem empesos a cercar la dimensió de Déu amb força, perquè la nostra vida ja no es pot fonamentar més en allò que fem ni menys encara en els aplaudiments que rebem.

Celebrem, doncs, els quaranta anys de la URC amb el desig que continuï sent, al servei de tots, una eina de comunicació i de formació, un espai on trobar-nos i, des del respecte i l’agraïment per cada carisma, mirar junts cap enlaire, cap als costats i cap endavant, un espai on les arrels profundes i antigues que ens nodreixen com a col·lectiu puguin treure encara nous brots al servei de Déu, de l’Església i del nostre poble.