URC

Quan arriben aquests dies m’agrada cada any repassar el Poema de Nadal de Josep Maria de Segarra. Recorre les seves pàgines una mena de tensió entre el viure de cada dia, marcat per l’orgull de la nostra soledat, el despit que se’t menja o el mandrejar encomanadís, i el Nadal que ens dóna un punt d’humilitat de cendra i ens interpel·la dient Ajup-te fins al temps que eres infant, en un ressò ben evangèlic d’aquell Si no us feu com els infants...

Fa un parell de mesos em va cridar l’atenció una de les pancartes que es van veure per Barcelona. La portava un adolescent, i deia: Mama, no estic a classe, però estic fent història. Em sembla que ja hem perdut el compte de les jornades històriques últimament... Potser ara, més que altres vegades, a nosaltres, els religiosos, se’ns demana de no perdre la consciència que la història de debò només la podrà explicar Déu el darrer dia, i que la clau per entendre-la estarà en el pessebre, les benaurances, el calvari i el sepulcre buit. Serà la història dels humils, la dels qui no pretenien fer història, la dels qui es preguntaran amb sorpresa: Senyor, quan us vam veure amb fam o amb set, despullat o foraster, malalt o a la presó?

Tornant a les expressions del Poema de Nadal, potser Déu el que espera de nosaltres és que siguem com els pastors del pessebre que coneixien el nom dels vents i el nom dels torrents i el nom de les herbes menudes i el nom de l’ocell estantís i el nom de les muntanyes del país tan conegudes! Però ells, lluny de tothom, ells, no tenien nom! Aquests pastors del pessebre coneixen el territori i l’estimen, hi estan plenament encarnats, no duen greix al pensament i per això tenen uns ulls que es poden obrir a l’escletxa que el cor veu i l’absoluta meravella de la bellesa de la creu. On el poeta posa torrents i muntanyes, poseu-hi carrers i places, o el que sigui que envolta les vostres comunitats, poseu-hi convents, escoles, hospitals o el lloc on mireu de gastar cada dia amb amor les vostres energies. Aquí és on som cridats no a ser protagonistes, sinó a detectar en el proïsme la presència amagada i anhelada del Crist.

Des de la URC us desitgem unes santes festes de Nadal. Si Déu vol, en començar l’any us podrem informar ja de la dinàmica del Fòrum de la Vida Religiosa que ens servirà per commemorar el quarantè aniversari de la URC. Que sigui també una ocasió de retrobar aquesta mirada neta, aclarida, dels pastors del pessebre i de fixar la mirada en aquella estrella tremoladissa i impalpable que pot anunciar el neguit d’un naixement, entre el bou i la mula d’un estable.

Bon Nadal!

Fra Eduard Rey, caputxí, president de l’URC