URC

El diumenge de palmes i rams deixa albirar, després dels crits i l’entusiasme, un capítol agut de conflicte i sentiment. La Setmana Santa, una altra vegada, seguint el calendari lunar, obre un espai a un temps diferent, on es barregen moltes coses. Espiritualitat, turisme, processons, descans, oficis litúrgics… al voltant de la Passió, mort i Resurrecció de Jesús de Natzaret. Per a uns, en primer pla. Per a altres, com a teló de fons. Ni tan sols el millor guionista podria construir una història que conté tants ingredients de suspens, conflicte i sofriment. No és una novel·la. Ho podria ser. No és una pel·lícula. Ho podria ser. No és una ficció. Ho podria ser. Es tracta d’una persona que, a través de la seva vida, passió, mort i resurrecció, interpel·la la nostra vida i ens obre horitzons de sentit i d’esperança. Ens redimeix de la nostra miopia i de la nostra misèria. Sense deixar-se endur per un discurs fàcil i populista, ens parla a través del conflicte i del sofriment. No perquè es busqui el conflicte. No perquè s’enalteixi el sofriment. Tots dos apareixen perquè la proposta de Jesús, l’anunci del Regne, troba forces que se li oposen frontalment. Aquestes forces no poden suportar la Bona Notícia perquè suposa l’alliberament de les persones, l’atenció als pobres, la prioritat dels valors humans, per sobre de l’economia, dels interessos ocults, de l’opressió dels pobles, del maltractament de la creació. No hem d’edulcorar la vida de Jesús per la Setmana Santa. Tampoc no l’hem de convertir en una exaltació masoquista del sofriment. Dos punts.

Primer, el conflicte.

Sovint el conflicte apareix perquè està generat per l’ego. En Jesús no és el cas. L’anunci de la Bona Notícia genera un conflicte amb les forces del mal, que s’oposen a la conversió. Un conflicte amb els poders civils i religiosos del seu temps. Més encara, en els moments de la passió, quan una altra vegada els jutges corrompen la justícia a la qual haurien de servir, els polítics es renten les mans, les instàncies jeràrquiques volen eliminar la veu discrepant de Jesús, el conflicte es clava en el seu propi grup de fidels. La traïció de Judes, la debilitat de Pere, la dispersió dels apòstols. El conflicte és un ingredient de la vida humana. La pau no és absència de conflictes, sinó la seva superació.

Segon, el sofriment. Jesús no el busca com una cosa desitjable. Encara més, demana al seu Pare deixar de beure el calze del dolor, però anteposa la voluntat de Déu a la seva voluntat humana. Sap que, si continua anunciant la Bona Notícia, en sofrirà les conseqüències. Les afronta sense fer-se enrere. La creu no és l’exaltació del sofriment, sinó el signe més radical de la prioritat de la voluntat de Déu en la seva vida. No és cap altra que anunciar el Regne de Déu. Defuig el sofriment evitable i accepta l’inevitable. Sobretot, intenta alleugerir el sofriment dels que el pateixen. Cura malalts, guareix persones, consola els tristos… Tot un programa per a la nostra vida com a homes i dones. Tot un programa com a cristians.

Lluís Serra Llansana