URC

«La Vida Consagrada, trobada amb l’Amor de Déu»és el lema de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, que se celebra el 2 de febrer, festa litúrgica de la Presentació del Senyor. Es tracta d’atraure la mirada de les comunitats cristianes cap a la vida religiosa, que manté la seva essència malgrat que en redueix les proporcions. Hi ha persones que intenten buscar una explicació que justifiqui el descens numèric. Altres, s’aferren a una espiritualitat que allunya d’aquestes preocupacions. No obstant això, la pastoral vocacional continua sent una reflexió recurrent en assemblees, congressos i publicacions. El punt important és obrir el cor a la crida de Déu, és a dir, voler realitzar el somni que Ell té per a cadascun de nosaltres. Treballar amb visió eclesial, sense oblidar que la vida laical també gaudeix de la seva crida divina. Us presento tres aspectes que es refereixen a les comunitats religioses, masculines o femenines.

Primer, la pregària per les vocacions. Hi ha comunitats que diàriament o setmanalment preguen per les vocacions, i que fan servir un o diversos formularis. Es reciten les pregàries amb pulcritud i atenció. Resar és indispensable, sempre que la pregària arreli en la vida, sempre que s’estigui disposat a obrir-se de cor a la nova realitat que es demana. Les noves vocacions correspondran en la majoria a joves amb el seu estil actual, la seva manera de ser, les seves peculiaritats, que probablement están distants del ritme comunitari o de les conductes habituals dels grups consolidats. L’alegria d’un ingrés acostuma a anar acompanyat d’una sacsejada de seguretats establertes. Sense acceptar aquest fet, aquesta pregària es convertiria en un ritual sense compromís.

Segon, el dilema entre la nostàlgia i la novetat. Per què i per a què volem vocacions? Si es busca la reconstrucció d’un passat, si es desitja mantenir el vigor de les obres que han marcat el nostre creixement en altres èpoques, si la nostàlgia és l’impuls a la pregària… atendre-la seria trair l’Esperit, que busca la novetat. La fidelitat no és un retorn al passat, sinó un aprofundiment en les arrels. Tota vocació suposa una alenada de novetat que també encoratja els nous projectes, els nous començaments. La fragilitat i la intempèrie tornen al primer pla de les institucions. Gràcies a elles, l’Esperit troba menys resistències a la conversió i al canvi. El preu de la desinstal·lació és inevitable.

Tercer, la capacitat comunitària d’acollida. Si una comunitat no presenta unes condicions raonables d’espiritualitat, de cultiu vocacional, de creixement en la resposta, de qualitat de fe i d’amor fratern, Déu podria enviar una persona per reformar-la, per donar-li una oportunitat de conversió. No sembla gaire plausible que Déu l’enviés perquè s’acomodi en un estil de vida que va en detriment espiritual de la persona cridada. Més enllà de les estructures, de l’organització, la clau rau en la força de la fe, en l’amor al proïsme i en l’esperança d’un compromís en la missió.

Lluís Serra Llansana