URC

UNA CELEBRACIÓ MOLT JOIOSA

Era previsible, i així va ser en efecte. La diada del dissabte 18 de novembre, a l’Escola Pia Luz Casanova, de Barcelona, ha estat marcada per una alegria molt gran. El motiu principal, l’ordenació sacerdotal del Jordi Vilà Font, va aglutinar altres motius d’alegria pels molts retrobaments de gent de Can Colapi de diversos indrets, i d’escolapis —religiosos i laics— no sols de la nostra Província, sinó també vinguts d’altres llocs de l’orde, encapçalats pel P. General, també de capellans d’altres parròquies, religioses, directors d’escoles nostres, mestres, alumnes, jovent dels grups Mou-te, i molta, molta gent del barri, familiars dels alumnes.

El trobament va començar poc abans de les 11 del matí, amb la benvinguda i la presentació dels tallers que ens havien d’ocupar fins a l’hora de dinar. Gran sorpresa, per als qui feia un cert temps que no visitaven l’escola, en veure les reformes fetes l’estiu passat. La planta baixa  sembla una altra escola: lluminosa i molt ben aprofitada. Repartits per les aules dels més grans, es van fer els primers tres tallers, de les 11 fins al migdia. La persona de Calassanç, l’estil d’educador calassanci, el model de persona que ell somiava, l’acostament educatiu als més pobres, i la presència de l’Escola Pia per tot el món en van ser les temàtiques.

Després van començar els altres tres tallers al voltant de la temàtica educativa i l’acció social, les implicacions del viure en cristià en el dia a dia, i alguns aspectes menys coneguts de la biografia de Calassanç, sobretot el seu camí pel nostre país, abans d’anar a Roma. Cada taller comptava amb dues persones que l’animaven, un moderador, i també una o dues persones que havien de fer-ne un breu resum per explicar-lo en el moment de la posada en comú. Això va ser, just abans de dinar, tots aplegats al pati de l’escola, asseguts sota un agradable sol d’un dia radiant de tardor. Els representants de cada taller van fer un resum de les principals idees del taller, i van afegir algun compromís que procurarem tirar endavant. Tothom va estar d’acord d’assumir col·lectivament els compromisos dels diferents grups.

A l’hora del dinar, l’ambient va revifar-se. El menjar compartit es prenia al mateix pati, en taules d’entre sis i deu persones, preparat al mateix pati a la vista de tothom. La conversa i els intercanvis tenien un to clarament festiu i en Jordi es desvivia per anar de taula en taula saludant tothom com el veritable nuvi de la festa.

Acabat el dinar hi va haver una certa dispersió, en cerca de cafè o, simplement, per descansar una mica, abans d’anar a la veïna parròquia de Sant Sebastià —la parròquia del barri del Verdum— per assajar els cants i acabar de preparar la celebració de l’eucaristia d’ordenació. Abans de les 17 hores, l’hora de començar, l’església estava ben plena de gent, amb una abundosa representació de la inconfusible gent del barri. Una nombrosa corona de concelebrants van precedir el Jordi, a qui feien costat el P. General i el P. Provincial, el company de comunitat, Jaume Salas, el rector de la parròquia i vicari episcopal de la zona, i el president, l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Omella. Entre cants, van fer cap als seus llocs al voltant de l’altar i va començar la celebració amb unes paraules d’introducció.

De la celebració es podrien destacar moltes coses, però ens limitarem a dir que en tot moment es va mantenir un ambient d’alegria, al manteniment del qual van ajudar els músics, els cants, la direcció dels mateixos, l’excel·lent predisposició d’una assemblea tan motivada i participativa, i la manera de procedir del cardenal, en la qual no hi van faltar alguns moments de complicitat, de fi humor i de picades d’ullet al Jordi i als seus pares i àvia.

Especialment emotiu fou el moment en què el president va preguntar si en Jordi era digne de ser ordenat. Per respondre-hi, dos testimonis d’una manera molt encertada van traçar un retrat del seu camí en els anys passats i fins arribar al dia d’avui, i que van ser acollits amb grans aplaudiments espontanis del públic. El P. Provincial va demanar una espècie de votació a mà alçada a l’assemblea. La majoria favorable va ser senzillament abassegadora. El president va acollir favorablement aquests testimoniatges i va iniciar els ritus de l’ordenació, amb l’interrogatori sobre les disponibilitats, llibertat i voluntat del candidat al sacerdoci. Seguí  l’homilia, planera, intel·ligible per al públic, amb delicats detalls cap al Jordi, cap als seus pares, cap a l’Escola Pia, cap al jovent.

Després es va buscar la complicitat d’una sèrie de sants i santes. Tothom cantava pregant-los que fessin camí amb nosaltres. A continuació, vingué la imposició de mans del bisbe i de tots els capellans concelebrants. Va resultar impressionant la llarga cua de companys que anaven repetint el gest ancestral d’imposar les mans damunt el cap del Jordi perquè la gràcia divina l’omplís de cara a exercir com cal el seu nou ministeri, un ministeri —com va tenir cura de precisar el cardenal— que no anul·la l’anterior ministeri diaconal de servei, sinó que el completa amb noves perspectives i realitats.

La resta del ritual es desenvolupà entremig d’exclamacions cantades per tothom de forma repetitiva: el canvi de l’estola creuada diaconal per la posició presbiteral, la imposició de la casulla pels pares, la unció de les mans, el lliurament del plat i la copa de l’eucaristia i, finalment, l’abraçada tant del bisbe com de tots els germans en el presbiteri. Altre cop la mateixa corrua de companys que s’afanyaven a abraçar el Jordi amb sentiments fraterns i amb una gran alegria.

L’eucaristia va continuar de la forma habitual, tenint ara el cardenal en Jordi al seu costat, com a primer de molts altres concelebrants. El moment de la pau va ser altre cop una explosió d’alegria. A l’hora de repartir la comunió, tot i que hi havia uns quants sacerdots que, junt amb el bisbe, oferien el pa a la gent, no cal dir que la fila del Jordi era la més llarga i que molts dels veïns del barri no van voler canviar de fila de cap manera. Era una forma senzilla de presentar-li  l’enhorabona pel ministeri que li han encarregat d’alimentar el poble de Déu amb la paraula i els sagraments.

El president va cedir el torn al Jordi, que va adreçar paraules d’agraïment i de petició d’ajuda perquè pugui ser el que s’espera d’ell. El cardenal va beneir tothom i així es va acabar l’eucaristia d’ordenació. Encara quedava, però, la festa al pati de l’escola, on la gent es va anar traslladant per a un refrigeri i un compartir joiós, mentre el Jordi anava rebent mostres d’amistat i d’afecte de part d’alguna gent i grups.

Així donem per acabada la crònica d’aquest esdeveniment festiu. Però no sense ressaltar algun aspecte molt present en tota la diada. Ja ens hem referit a l’alegria i a l’ambient festiu. També hi podem afegir l’element educatiu de la jornada, ja que la reflexió del matí en els tallers ha desvetllat la gana en moltes persones, que sembla que enyorin un major aprofundiment en l’esperit de Calassanç o, com algú ho va descriure gràficament, en l’aroma d’Escola Pia. Gustosament fem vots perquè aquells a qui correspongui mirin d’organitzar algun mitjà per afavorir aquest aprofundiment en moltes persones identificades amb l’Escola Pia que el desitgen. Tant de bo la gran festa d’aquest dissabte pugui servir per trobar dinàmiques que ens hi ajudin a tots plegats.

Finalment, a la vegada que felicitem i encoratgem en Jordi en el camí emprès, donem gràcies a Déu que ens sorprèn amb tanta joia compartida, enmig de les dificultats i els afanys de cada dia. Enmig de la sequera de persones que patim, hem viscut feliçment un signe que Déu no abandona mai la seva Església i fa camí sempre al costat nostre.

Andreu Trilla Llobera